Núria Solé és periodista i actualment presenta el Telenotícies migdia a TV3, juntament amb Carles Prats. A més, és subdirectora i presentadora de la segona temporada del programa del canal 33 (S)avis, programa d’entrevistes en profunditat amb avis i savis que han tingut un paper clau en la història recent. Ha estat presentadora del Canal 3/24 i de l’informatiu juvenil Info-K.

Tal com raja

Lloc i data de naixement: Tarragona, 11 d’abril de 1977
Un grup de música: No tinc un grup de música concret, però m’agrada molt la cançó “My way” de Frank Sinatra
Una pel·lícula: Cirano de Bergerac
Un llibre: Qualsevol de la Mercè Rodoreda
Plat que cuines millor: Cuino molt malament, però la truita de patates no em surt malament
Una mania: Sóc molt perfeccionista, m’agrada controlar-ho tot
Una qualitat: Crec que sóc bastant treballadora
On t’agradaria anar de viatge? A tot arreu. Gràcies als meus pares amb qui he viatjat molt, m’agrada molt viatjar i sempre que puc ho faig. Potser Àfrica que és el lloc que menys conec
Tens fama de ser molt… Pesada, quan se’m posa una ceba al cap…

Text: Mònica Puntí Brun / Fotos: TV3

El passat dijous, 25 de febrer, l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, va tenir l’amabilitat de concedir-nos una entrevista en exclusiva.

Abans de la seva intervenció al dinar-conferència de Tribuna Oberta, a Vilafranca, Catalunya Digital va enregistrar una interessant entrevista que, de ben segur, no us deixarà indiferents.

Durant el transcurs d’aquesta, Pujol va parlar de diversos temes d’actualitat a nivell nacional i, també, des d’un punt de vista territorialment més proper.

“Tres germans i tres móns: el salat, el dolç i el líquid, són una de les claus de l’èxit del restaurant gironí el Celler de Can Roca, establiment que el passat mes de novembre va assolir la seva tercera estrella Michelin”.

El Restaurant gironí El Celler de Can Roca va assolir el passat mes de novembre la tercera estrella Michelin, el màxim distintiu d’aquesta guia gastronòmica de referència. Enguany, l’establiment dels tres germans Roca – Joan, Josep i Jordi -, que s’encarreguen respectivament dels plats, vins (sommelier) i postres – ocupa la cinquena posició mundial, segons la llista de la revista britànica Restaurant Magazine.

Com vàreu acollir la notícia de la concessió de la tercera estrella Michelin?
La vam acollir amb molta alegria. És un fet importantíssim per a qualsevol restaurant i a nivell professional per a qualsevol cuiner. Però el més important per a nosaltres ha estat la gran quantitat de mostres d’afecte que hem rebut de l’entorn més proper i també llunyà arrel d’aquest esdeveniment; i sobretot la satisfacció en veure que molta gent vinculada al sector han estat també contents i han participat d’aquesta alegria.

Ha canviat en algun aspecte el funcionament del vostre establiment o tot segueix en la mateixa línia?
Tot segueix en la mateixa línia. Això no canvia masses coses a la Casa i, de fet, aquest és l’objectiu. En realitat, el que pretenem és que aquest reconeixement no canviï masses coses. Sí que notem algun fluxe de clients que no ens coneixien i venen encuriosits, però la Casa segueix fent el seu camí.

Després d’aquest nou reconeixement és fa més difícil fer una reserva al Celler de Can Roca?
Els caps de setmana sí, perquè és quan tothom de per aquí a prop té la possibilitat de venir, però entre setmana continua sent possible.

Precisament, l’any 2007 us vàreu traslladar a l’actual edifici, més modern i dissenyat específicament per al restaurant. Com valoreu, tres anys després, aquest canvi d’ubicació?
Estem molt contents! Per nosaltres ha estat un punt d’inflexió importantíssim perquè ha representat tenir un espai ideal, adequat, on ens hem pogut desenvolupar amb molta més llibertat, més tranquil·litat; i on hem pogut complir una mica els objectius que ens havíem marcat, en quant a tot allò que volíem fer des del punt de vista gastronòmic. L’espai que tenim, tant a la sala, com a la cuina, com a la bodega, ens ha permès desenvolupar-nos amb molta més eficàcia.

Com definiu el vostre estil de cuina?
És difícil definir aquesta cuina amb poques paraules. És una cuina complexa perquè el seu procés creatiu depèn de tres móns amb la complicitat que representem els tres germans: el món dolç, el món salat i el món líquid. Aquests tres móns s’interrelacionen i configuren una proposta gastronòmica que té molt a veure amb aquesta complicitat. També té a veure amb la tradició, amb la cuina de la memòria, amb la cuina de la recerca i la investigació, amb un compromís per una cuina avantguardista, però sempre cercant l’equilibri.

Creieu que el fet que cada germà s’hagi especialitzat en un aspecte gastronòmic és una de les claus del vostre èxit?
Segurament és una de les claus. El Celler de Can Roca s’entén per la vessant del nostre treball conjunt perquè ens hem entès molt bé, sobretot amb el tipus de restaurant que volem, com el pensem i com l’executem. Cadascun de nosaltres ha anat assumint un paper molt diferenciat però alhora molt integrat i, també, cadascun en el seu àmbit ha tingut la possibilitat de créixer professionalment i de posar en comú tot aquest esforç per arribar al punt on hem arribat.

En l’aspecte creatiu, com us ve la inspiració per elaborar un determinat plat o postres?
És fàcil i s’assembla molt a processos creatius d’altres àmbits. Nosaltres, en aquest sentit, treballem conjuntament les idees, fem com unes sessions de brainstorming i, a partir d’aquí, les anem desenvolupant. En Jordi és el que s’encarrega una mica de desenvolupar l’aspecte tècnic de totes aquestes idees i finalment les consensuem i, a mida que es van provant, anem tancant aquestes propostes.

La vostra bodega acull 1.600 referències i unes 40.000 ampolles. Com heu aconseguit un celler tan impressionant, considerat un dels més importants a nivell mundial?
Sí, segurament és un dels més importants, no tant per la quantitat d’ampolles, sinó també per la seva qualitat i per la tria que se n’ha fet. Això és el resultat de tots aquests 23 anys de treball i recerca en la direcció de tenir una bodega realment única. Segurament és molt personalitzada en el treball que ha fet en Josep perquè, a banda del seu contingut, també hi ha una part important de la seva manera d’entendre el vi, on hi ha representades zones vinícoles en forma d’imatges, de música i de tactes, en una experiència sensorial.

Com es pot simultanejar la sempre difícil i complexa combinació entre món creatiu i productiu?
Nosaltres hem integrat aquesta manera de fer en el nostre tarannà habitual. El que sí que fem és treballar molt i passar moltes hores en el restaurant. Treballem 15 o 16 hores diàries i això ens permet poder anar fent tot això alhora. És a dir, funcionar i alhora rumiar, amb un esperit inconformista per anar replantejant les coses i mirar de buscar-ne noves lectures.

Per què creus que la cuina catalana està vivint aquest moment màgic a nivell mundial?
Segurament les raons són moltes. S’ha produït un fenomen molt relacionat amb la nostra història i la nostra tradició. Catalunya ha estat un país d’una gran riquesa cultural gastronòmica perquè és un territori on han passat i han deixat pòsit moltes civilitzacions. Això ha fet que fes d’esponja i que s’hagi articulat una gran cuina tradicional.
Després, jo crec que hi ha una figura important, relacionat amb tot això, que és la de Ferran Adrià que ha fet de punta de llança de tot aquest moviment, que després s’ha anat articulant i ha anat prenent força amb més gent. D’alguna manera, ara s’ha entès i s’ha vist que a darrera de tot això hi podria haver una lectura creativa de la cuina; tot això, junt a que aquest territori també ha sofert una revolució social, cultural, econòmica i, per tant, també gastronòmica.

En un altre aspecte ben diferent, però també molt important, quin paper juguen les escoles d’hostaleria professionalment parlant?
El paper de les escoles d’hostaleria és importantíssim per entendre també aquesta evolució i la professionalització que ha representat. Les escoles a Catalunya tenen tot just 40 anys, precisament la més antiga és la de Girona; i aquest paper ha estat vital per entendre aquesta evolució i per estructurar-la.

També heu publicat diversos llibres. Com valores la vostra incursió en el món editorial. Hi ha algun llibre del que n’estiguis especialment satisfet?
Hi ha un llibre que ha escrit en Jaume Coll que es titula “El Celler de Can Roca. Una simfonia fantàstica” que explica d’una manera molt entenedora, i amb una literatura molt clara i franca, la nostra història i la nostra evolució. Penso que és el llibre més interessat que s’ha escrit sobre el Celler.

La cuina ha anat agafant protagonisme als mitjans de comunicació fins ocupar un lloc força destacat. Com valores la presència de la gastronomia en els mitjans?
Crec que la seva presència és important sobretot tenint en compte que la gastronomia és un fet cultural, i també una manera d’apropar-la al gran públic per fer que la gent prengui consciència que amb això pot disfrutar i que s’hi pot engrescar. Si nosaltres aconseguim amb tota aquesta presència que la gent tingui ganes de cuinar pels seus, cuinar a casa, fer de la cuina una activitat quotidiana normal i que també es pot anar als restaurants a viure experiències, jo crec que tot això és sempre molt positiu.

Per acabar, després de les tres estrelles Michelin, quins són els vostres propers objectius, prioritats o il·lusions?
No ens en hem marcat mai cap. Sempre hem intentat seguir fent el que fèiem amb ganes i amb il·lusió, disfrutant d’això el dia a dia. Per tant, continuarem fent-t’ho. És veritat que hem assolit tots els objectius que poden haver-hi, però el que ens queda és seguir fent això, gaudir-ne i seguir treballant com ho hem fet fins ara.

Per Ramon Texidó

L’any 2005, dos joves de 17 anys d’Olesa de Montserrat, en Pau Garcia-Milà i en Marc Cercós, cansats de pujar i baixar de les seves respectives cases, van decidir crear un escriptori virtual per comunicar-se. Van idear eyeOS, un servei online que ha esdevingut una innovadora empresa catalana d’èxit internacional.

Quan us ho pregunten, com definiu eyeOS?
La definició d’eyeOS l’hem anat afinant al llarg dels anys. Al principi tendíem més a dir que era un Sistema Operatiu, però el temps i la tecnologia i els tecnòlegs han anat creant i impulsant un vocabulari, com ara el concepte de cloud computing (núvol d’ordinadors) que ara ens permet definir eyeOS, creiem, de manera més correcte. D’aquesta manera, ara definim eyeOS com un entorn d’escriptori web que segueix el concepte del cloud computing. Això vol dir que mitjançant el navegador de qualsevol ordinador o telèfon mòbil pots accedir, modificar o visualitzar els teus arxius (fotos, música, pel·lícules, documents, presentacions, etc.) i veure’ls tal i com els vas deixar l’últim cop que vas accedir-hi, independentment de si ets a casa o a Singapur, o en un cibercafè de viatge. El concepte realment important és que les teves dades no es troben emmagatzemades en un lloc concret, sinó a la xarxa.

Quins són els seus punts forts respecte altres serveis similars?
Parlar d’altres serveis similars amb eyeOs és una mica complicat, ja que no hi ha cap altre producte que sigui igual que nosaltres. Normalment ens parlen de Google. Comparar eyeOS amb GoogleDocs és del tot equivocat. Google docs podria comparar-se amb l’aplicació Documents d’eyeOS o la fulla de càlcul, però eyeOs té molt més que no pot donar Google Docs. Des d’una mateixa finestra del navegador pots pujar arxius, compartir-los de manera senzilla, tens un calendari, editor de textos i fulles de càlcul, pots visionar arxius, escoltar música o mirar una pel·lícula, cosa que Google Docs no ofereix. I anant més enllà, eyeOS és software lliure, que vol dir que tu el pots instal·lar al teu propi servidor essent tu i només tu el propietari de les teves dades, mantenint d’aquesta manera la confidencialitat i la privacitat que Google o Microsoft no et dóna, ja que els arxius allà s’emmagatzemen a uns servidors situats a Sillicon Valley. Ens plantegem que Google escaneja tots i cadascun dels documents que hi pengem per tal d’oferir-nos publicitat?

Han passat cinc anys des de que vàreu tenir la vostra idea innovadora. Quin balanç en feu?
La veritat que en fem un balanç del tot positiu. Vam començar al 2005, quan érem dos, i més endavant s’hi van ajuntar en Daniel Gil, actual cap de projectes, en José Carlos Norte, cap de programadors i l’Àlex Fiestas, i el 2008 vam obrir els serveis professionals que han permès a l’empresa créixer. Ja no som a l’oficina de la Rambla Catalunya d’Olesa de Montserrat: tenim 30 persones treballant a l’oficina i se’ns ha fet necessari anar a un lloc més gran i millor comunicat. Ara estem al centre de Barcelona. De la mateixa tenim 35 comunitats d’usuaris arreu del món que treballen per fer més gran eyeOS.

Tenir bones idees està molt bé. Però el que veritablement costa es dur-les a terme. Com ho vàreu aconseguir? Heu rebut algun tipus d’ajut públic o privat?
Una de les coses de les que estem més orgullosos és poder dir que ningú no ens ha ajudat econòmicament en aquest llarg camí. En cap moment hem rebut el suport de Business Angels ni d’entitats públiques. Els diners que ens han ajudat a tirar endavant l’empresa han provingut sempre de projectes duts a terme. La veritat és que l’única ajuda institucional, econòmicament parlant, que hem rebut en tot aquest temps han estat els diners corresponents al Premi Nacional de Comunicació que ens van donar el passat octubre.
Amb això vull dir que ha estat només l’esforç el que ens ha fet tirar endavant.

Per cert, com vàreu aconseguir, especialment al inicis, comunicar-vos internacionalment amb països tant diversos com ara Estats Units o la Xina?
Internet no té fronteres. Aquesta és la clau. Així, juntament amb l’anglès, vam aconseguir fer arribar eyeOs als cinc continents. A partir d’aquí la gent hi va començar a mostrar interès i eyeOs va anar creixent. La idea suposo que hi va tenir a veure!

Com us va venir la inspiració de batejar el vostre projecte amb el nom d’eyeOS?
La història del nom reflecteix la idea que hi ha darrera eyeOS: ser visual. Per això el concepte eye, ull en anglès. A partir d’aquí vam posar un OS per seguir el Sistema Operatiu que ens va seguir en els nostres inicis.

Per crear la vostra empresa, us vàreu veure obligats a deixar la universitat. Va ser una decisió difícil?
Deixar la universitat va ser una decisió difícil però obligada. Estàvem en un moment on el projecte agafava cada dia més volada i la veritat és que era molt difícil poder fer compatibles els estudis i eyeOS. Vam valorar-ho i vam veure que eyeOs era una oportunitat única que, si anava malament, només ens hauria fet perdre un temps de les nostres vides. Teníem 18 anys, ganes i molt poc a perdre, així que ens vam llençar a la piscina. He de dir que de la Universitat en vam treure una de les persones que ara son claus a eyeOs, el Daniel Gil.

De totes maneres, vosaltres us considereu autodidactes a través d’Internet.
Internet és una mena de biblioteca d’Alexandria, amb molt contingut que s’ha de saber destriar. I això no és gens senzill. El que hem fet al llarg del temps és provar, equivocar-nos, preguntar, trobar respostes i alhora compartir-les. L’escola que és internet requereix, també, saber teixir una teranyina, de persones, noms o webs, que t’ajudi a comprendre i aprendre de tot plegat.

Cal destacar que eyeOS és un servei gratuït, basat amb programari lliure. Com aconseguiu finançar la vostra empresa?
Entorn a la nostra plataforma oferim tot un pack de serveis per als clients finals així com per a empreses partners de eyeos que volen desenvolupar solucions basades en la nostra versió Enterprise de eyeOS: Instal·lació i manteniment de eyeOS als servidors del client; Desenvolupament de solucions específiques que s’executen en el mateix escriptori eyeOS, adaptades a les necessitats concretes de cada cas; Formació a desenvolupadors i administradors de sistema; i Suport tècnic a clients i a desenvolupadors.

També, heu assolit importants acords amb destacades empreses multinacionals. És aquesta la millor manifestació del vostre èxit?
Moltes vegades ens pregunten si el nostre somni era (o és) que Google ens compri. I la resposta és sempre que no. Hem tingut ofertes de compra i sempre ens hem negat perquè pensem que podem anar més enllà. I anar més enllà vol dir que un dia et truquin des dels Estats Units i et diguin que són IBM, que han estat estudiant el teu producte durant més de sis mesos i que volen treballar amb tu. Això és el que realment et fa sentir que has anat pel bon camí. Però alhora, anar pel bon camí també són els molts correus que rebem cada dia de gent que et dona les gràcies.

Quin i com és el vostre equip de treball?
eyeOS ha anat creixent al llarg del temps. Actualment separem l’empresa en 5 departaments: Comercial, Comunicació, Disseny, Programació i Direcció. Tots i cadascun d’ells treballen estretament comunicats i en permanent contacte. El nostre objectiu de fer un producte de qualitat ens porta a tenir unes característiques peculiars, per exemple, en el ràtio de dissenyadors i programadors. Així, per cada dissenyador tenim dos programadors, per tal de poder donar tanta importància a la programació com a l’acabat.

Com és la vostra relació amb els milers d’usuaris d’eyeOS?
Els usuaris d’eyeOs s’agrupen en comunitats que estan repartides pels cinc continents, des dels Estats Units fins a Bangladesh o Austràlia, passant per Kenya o Tunisia, per exemple. Així actualment tenim més de 35 comunitats.

A eyeos, com a producte open source (codi obert) que és, la comunitat pren molta importància, ja que ofereix la possibilitat als usuaris de col·laborar per aconseguir un producte que difícilment podrien obtenir ells sols. Algunes de les tasques que actualment fan els seus membres són: Desenvolupar aplicacions, traduir o explicar el projecte. A la pràctica, i perquè ens entenguem, aquest principi d’any estem presentant eyeOS 2.0. Nosaltres directament organitzem actes a Barcelona, Madrid, Paris i Hannover, però la comunitat en té preparades més de 50 en llocs com Bòsnia Herzegovina o Veneçuela, per posar dos exemple.

El món informàtic és revoluciona gairebé a diari. Per on creieu que podria venir la propera ‘revolució’ a la xarxa?
Considero que a la xarxa no hi ha revolucions, sinó evolucions. Amb tot, crec que és el Cloud computing i totes les possibilitats que arrossega és el que de veritat farà veure Internet d’una manera diferent a molta gent. Tenir accés a les teves dades des de tot arreu amb qualsevol dispositiu ara mateix no hi veig final.

I en el vostre cas concret, quins seran els propers passos d’eyeOS?
Els propers passos d’eyeOS son acabar del tot eyeOS 2.0 i a partir d’aquí fer-lo conèixer encara més. El nostre objectiu és seguir sent la referència open source en el món del Cloud Computing.

Per Ramon Texidó

Jordi Ausàs va néixer a la Seu d’Urgell el 1960. La seva vida professional ha estat lligada a la política i al món de l’ensenyament. En l’àmbit de la política municipal, ha estat alcalde de la Seu d’Urgell (2003-2007) i, anteriorment, regidor a l’oposició (1999-2003). En l’ensenyament, ha exercit de mestre d’educació primària i de professor de català per la Universitat de Barcelona. També ha estat director de l’Escola Andorrana d’Escaldes-Engordany. Des del 1995, ha estat diputat al Parlament de Catalunya. Actualment és Conseller de Governació i Administracions Públiques.

Hi ha més de 600.000 persones voluntàries a Catalunya i 1.700 entitats de voluntariat

La conselleria de Governació i Administracions Públiques té quatre branques clarament delimitades.
Sí, efectivament. El Departament de Governació és, en primer lloc, el departament dels ajuntaments, el que fa funcionar el país des del suport als ajuntaments i al món local. En segon lloc, fem funcionar el país impulsant la funció pública i la modernització de l’Administració. En tercer lloc, ho fem desplegant les tecnologies de la informació i la comunicació. I, finalment, impulsant els valors del civisme i del voluntariat.

En relació a aquesta darrera branca, es va impulsar el Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat. En què consisteix?
Aquest Pla és una eina molt consensuat i participativa, que ha tingut en compte, des d’un inici, les entitats i les associacions. El Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat determina els eixos, les línies estratègies, els objectius i les mesures sobre l’associacionisme i el voluntariat a Catalunya. No és una declaració d’intencions perquè porta al costat la planificació pressupostària corresponent per impulsar aquestes actuacions.

Per què era necessari un pla d’aquestes característiques?
Doncs, perquè el voluntariat a Catalunya és una marca de país. El voluntariat ens fa notar que Catalunya és un país amb valor. Hi ha més de 600.000 persones voluntàries a Catalunya i 1.700 entitats dedicades exclusivament al voluntariat. Aquesta és una marca de país que havíem d’impulsar a través d’aquest Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat. Estem parlant d’una eina molt potent per vertebrar i cohesionar el país a través d’aquests valors.

Aquest Pla va permetre la creació de l’Observatori Català de Civisme. Què pretén aquest organisme?
L’Observatori Català de Civisme compta amb 40 membres entre persones especialitzades en la matèria i representants d’entitats, de col·legis professionals i altres persones vinculades amb el sector. Estem parlant d’una eina per construir un país molt més cohesionat, un país molt més cívic, un país vertebrat amb els valors del civisme. Aquesta és la raó de la creació de l’Observatori. El civisme és un dels pilars sobre els quals s’ha de fomentar el nostre país, la Catalunya del s. XXI.

El civisme és un dels pilars sobre els quals s’ha de fomentar el nostre país, la Catalunya del s. XX

Lligant l’àmbit de l’Acció ciutadana i les telecomunicacions, trobem la Xarxa de Punts TIC.
Efectivament, en el Departament de Governació també fem funcionar el país des del suport a les telecomunicacions i a la societat de la informació, per això s’està ampliant i millorant la Xarxa Òmnia, ara integrada dins la Xarxa de Punts TIC. Aquesta xarxa el que pretén és evitar la fractura digital, sobretot, en entorns socials amb dificultats o en col·ectius allunyats de les noves tecnologies.

Un dels majors reptes plantejats per la seva conselleria va ser la nova planificació territorial de Catalunya.
Sí, fins ara el Govern ha aprovat la Llei de Consells Locals. Una llei important de representació del món local a Catalunya i una llei molt municipalista que es desprèn del desplegament de l’Estatut. El Departament de Governació està compromès a tirar endavant aquesta nova organització territorial de Catalunya i ens cal la Llei de les vegueries. Catalunya necessita disposar d’una divisió territorial pròpia vinculada al catalanisme polític i que superi la visió provincial del país. La visió provincial i el catalanisme polític són conceptes antagònics. Així, de la mateixa manera que nosaltres tenim Generalitat o Mossos d’Esquadra, hem de disposar d’un model territorial propi.

Text: Mònica Puntí Brun / Fotos: cedides Generalitat

La Festa reuneix prop de 30 intèrprets dalt de lescenari. Roger Coma és un dels personatges de La Festa, l’última obra del director Jordi Prat i Coll. L’espectacle està creat a partir de Party time, de Harold Pinter, el tercer acte de L’hort dels cirerers, de Txèkhov, de fragments de Shakespeare, altres de Machado, de Foix, de Buñuel.

Joan Solà i Cortassa, filòleg i lingüista, va néixer a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) el 1940. Va estudiar Magisteri a Lleida i el 1965 va obtenir el títol de Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona. A la mateixa universitat, va realitzar el doctorat en Filologia Catalana el 1970 i va obtenir la càtedra de Llengua i Literatura el 1983. Posteriorment va ampliar els seus estudis en Lingüística General a les Universitats de Reading i d’Exeter a Gran Bretanya. Des del 1966 és professor de Lingüística Catalana a la Universitat de Barcelona i des del 1999 membre de l’Institut d’Estudis Catalans. És autor d’una quarantena de llibres i porta a terme una extensa tasca divulgativa als mitjans de comunicació, entre els quals destaquem la seva columna “Parlem-ne” al diari Avui.

Dues de les seves primeres impressions lingüístiques van ser amb L’Atlàntida de Verdaguer i la segona traducció de l’Odissea de Carles Riba. Per què van ser tant importants aquestes dues obres?
Aquestes dues obres em van produir un impacte molt important probablement a causa de la meva edat i de la meva situació cultural d’aquell moment. L’Atlàntida jo la vaig tenir a les mans quan tenia 14 o 15 anys. Jo era de pagès i no sabia res de res, però el professor Guallar ens en va parlar a classe, li vaig demanar l’obra i me la va deixar. Jo la vaig llegir i no vaig entendre res, però, en canvi, la musicalitat d’aquells versos i les paraules que no entenia, m’estimulaven a tornar-la a llegir. Em va produir un trasbals important.
Al cap d’uns quants anys em va passar una cosa semblant amb la segona traducció de l’Odissea de Carles Riba. Llavors ja era a Barcelona i em va produir un impacte per la mateixa raó: per la força d’aquell llenguatge. Això t’estimula per formar-te més bé.

En el discurs que va fer quan va rebre el Doctor Honoris Causa a la Universitat de Lleida, va mencionar, a més, que dos dels seus referents són Pompeu Fabra i Joan Coromines. Què en destacaria de cada un d’ells?
De Pompeu Fabra, en destacaria el fet que no veu la llengua com un assumpte folklòric i sentimental, sinó que creu que és un assumpte bàsic per al desenvolupament d’una comunitat.
De Coromines, en destacaria el fet que creu que un lingüista no pot ser bon lingüista d’una llengua romànica si no les coneix totes. Això és molt fàcil de dir, però no tant de complir. En canvi, Coromines ho va complir al peu de la lletra. Els seus diccionaris així ens ho mostren. A més, però, coneixia moltes altres llengües, europees o no europees. Coromines era un model d’intel·lectual molt ambiciós. Això és el que et queda d’ell.

Després d’haver repassat alguns dels seus referents de l’etapa de formació, trobem una altra etapa de gran aprenentatge que és la publicació de la Gramàtica del Català Contemporani.
Xavier Folch, d’Empúries, em va plantejar de fer el que acabaria sent la Gramàtica del Català Contemporani. És indiscutiblement l’obra màxima que he fet i aquella de la qual n’estic més content, no només pel resultat, sinó perquè tot dirigint-la i fent-la vaig augmentar enormement els meus coneixements, hi vaig aprendre moltíssimes coses, tant pel que fa a la ciència com pel que fa al tracte de les persones.

La culminació de tots aquests esforços és el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest premi podríem dir que li va obrir les portes al Parlament. En el discurs davant els parlamentaris va dir que ells tenien la responsabilitat de fer que aquest poble no se senti subordinar a cap altre.
Sí, vaig destacar que agafessin el tema de la llengua d’una manera més seriosa, ja que fa anys que ens l’estem agafant una mica folklòricament. A més, vaig anar més enllà: no només és la llengua que no ha d’estar subordinada i que no podem acceptar de cap manera de sentir-la com a subordinada, sinó que tampoc no pot estar subordinada la persona ni el poble. Són tres coses que no es poden separar: la llengua, la persona i el poble. I la llengua no pot tenir salut si no en té l’individu i el poble.
En un article del seu darrer llibre “Parlem-ne”, titulat “Quinze anys de… subordinació”, diu que no creu que aquesta llengua se salvi.

És pessimista?
No jo no sóc pessimista, al revés, en molts articles, conferències i articles deixo clar que jo en aquest país hi crec. Aquest país és molt potent, però aquesta potència se’ns en pot anar en orris. Durant aquests anys, hem vist que la llengua castellana és la que va expandint-se d’una manera imparable. Per això puc dir que no crec que se salvi. Aquesta és una manera de dir que jo veig la realitat molt dura. Per exemple, la possessió de la llengua que tenen molts joves és molt pobra perquè també ens ha fallat l’educació i l’ensenyament del català. Tot i això, jo crec profundament en aquest país i molts joves estan esperant a prendre el relleu.

Autor: Mònica Puntí Brun
Fotos: Ivan Giménez

Marta Selva és llicenciada en Història Moderna i Contemporània per la UAB. També ha estat vinculada al món de la docència com a professora del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En l’actualitat, és presidenta de l’Institut Català de les Dones.

Actualment està al capdavant de l’Institut Català de les Dones. Quines són les tasques prioritàries que es marca aquesta institució?
L’Institut es marca elaborar cada quatre anys el que seria el full de ruta de tot el Govern de la Generalitat de Catalunya. En conseqüència, fa una proposta per impulsar la incorporació de la perspectiva de gènere a tot el fer de les polítiques públiques. Aquesta proposta és concensuada amb el conjunt del Govern i, per això, és imprescindible la cooperació interdepartamental i, a la vegada, la cooperació interinstitucional. Es tracta d’anar a buscar els espais de trobada per tal de poder assolir el màxim comú múltiple i no el mínim comú denominador de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. Des de l’Institut també subministrem instruments i coneixements específics de la perspectiva de gènere i mantenim un treball directe amb el teixit associatiu a través del Consell Nacional de Dones de Catalunya.

El dia 25 de novembre és el Dia Internacional contra la violència envers les dones. Encara ens cal un dia com aquest?
Rotundament sí. Hi ha molts femicidis al món. La violència masclista és una forma de femicidi i hem de ser capaces i capaços, com a societat, de reconèixer que encara és imprescindible seguir lluitant. Cal neutralitzar i desarticular tot el que justifica la discriminació i la desigualtat de les dones perquè és la base sobre la qual es construeix la tolerància envers la violència masclista. Hem de treballar per la seva desaparició, però això requereix visualitzar la seva existència.

Des de fa aproximadament un any ja es compta amb la Llei per eradicar la violència masclista que posa l’èmfasi en la prevenció, la detecció, l’atenció i la recuperació.
Sí, efectivament. Per una banda, és fonamental aprofundir en l’àmbit de la sensibilització. No hem acabat amb la violència masclista, per tant, hem de reconèixer que existeix, de quines maneres es manifesta i en quins àmbits. Generem posicionaments socials explícits, rotunds i majoritaris contra la violència masclista. Com a país, avancem en la consciència i interiorització que les dones tenen dret a viure sense la violència masclista. Per altra banda, cal anar articulant tots els mecanismes per a l’atenció de les dones en situació de violència masclista. S’ha de garantir la seva recuperació i la reparació del dany.

La violència de gènere és el problema més greu d’aquest i de tots els temps. És possible trobar camins per la seva eradicació?
Les solucions i els instruments per l’eradicació són diversos. L’estratègia del Govern és treballar des de la sensibilització i contribuir, a través de protocols, a la detecció precoç. Cal incrementar la presència pública d’aquests serveis que poden ajudar a fer una detecció precoç i evitar que la violència masclista esclati. També cal generar recursos i serveis perquè les dones puguin sentir-se acompanyades i establir centres d’atenció especialitzada per treballar en la recuperació i reparació del dany. Aquestes són les estratègies del Govern.

Què és el que encara ens queda pendent de l’agenda de les dones?
Segons el meu criteri, queda encara gestionar la corresponsabilitat de dones i homes. Hi ha d’haver un nou contracte social, un nou pacte, en el qual s’està treballant des de molts àmbits per assolir-ho. S’ha de treballar per eliminar la discriminació i la desigualtat de dones i homes. Això és encara el gran repte i, per tant, hem de trencar aquest sostre de vidre que tenim. Sóc tremendament optimista i penso que és qüestió de 10 anys com a màxim.

Ens trobem al Teatre Romea amb Marc Martínez, actor i director de teatre, on actualment està interpretant l’obra Urtain, en substitució de Raul Arévalo. Comencem l’entrevista amb la seva fitxa on ja se’ns donen algunes pistes de la seva personalitat i el seu teatre.

Nom complet: Marc Martínez Rodríguez
Lloc i data de naixement: El Raval (Barcelona), gener del 1966
Un grup de música: Bua… Amb el que em costa triar les coses quan vaig a comprar al super… Quan em demanen quin grup de música… Sóc incapaç. Impossible. M’agrada molt la música… No m’atreveixo a dir-ne un perquè són tants… Em costa molt decidir-me. Amb el cinema, la música…
L’últim llibre que estàs llegint: Un llibre que no acabaré mai és Millenium, he preferit mirar directament la peli. No m’agrada gaire la ficció, sóc potser més un lector d’assaig, de llibres divulgatius o sobre teatre, poesia, ciència, filosofia, etc. Ara mateix me n’estic llegint un sobre el nebot de Theckov i un altre sobre la vida de Leonard Cohen.
Plat que cuines millor: Ei, que jo cuino molt bé, eh (riu). Sóc un cuiner amb futur, que diu el meu fill. Faig un sushi i una paella que déu n’hi do.
Una mania: Moltes manies… Amb l’edat tens més manies. Una de molt divertida: jo mai em llevo a les hores en punt, o sigui, a les 08.00, quina por… sinó a una hora acabada amb 9, com ara a les 7.49… O a les 11.09… Quina tranquil·litat. Manies.
Una qualitat: La tenacitat.

Actualment et podem veure al Teatre Romea amb l’obra Urtain. Què explica aquesta obra?
L’ascens i la caiguda del boxejador Urtain en un país assolat, en ruïnes, poc abans de la mort d’en Franco, en què s’aprofita aquest personatge per representar l’Espanya del que en diríem “los cojones”, com es diu en la mateixa obra. La història real comença a finals dels 60 amb la seva primera aparició als rings, ell aixecava pedres de 200 quilos al País Basc, i acaba a principis dels 90, quatre dies abans de les Olímpiades de Barcelona, amb el seu suïcidi.

Què ofereix l’obra a l’espectador?
D’entrada, una interpretació extraordinària de Roberto Álamo, que dóna vida a Urtain, mai més ben dit, i després una de les històries més ben explicades que hi vist en molt de temps. El treball del Roberto és brutal. La seva capacitat de transformació s’ha vist poques vegades damunt un escenari en aquest país: és un dels millors treballs que he vist darrerament. D’altra banda, veus que l’obra funciona a la perfecció quan al final de cada representació el públic s’està dret aplaudint. La primera vegada que vaig veure l’obra per fer la substitució em va recordar als joglars dels 80-90… I l’altre dia, un amic, em deia que hi trobava elements tragicòmics com el gran teatre de Valle-Inclán. Imagina’t!

A més d’interpretar, també has dirigit diverses obres. Què t’agrada més, dirigir o interpretar?
Em decanto cada vegada més cap a la direcció. Em motiva d’una manera especial estar al davant d’un projecte i prendre decisions, sobretot les artístiques. I disfruto molt del procés creatiu. M’ho passo realment bé fent el paper de director!

Al 2001, crees pla.tea social, una plataforma de teatre social. Amb aquesta plataforma has dirigit diverses obres de teatre social. És aquest tipus de teatre el que t’interessa?
Sí, m’interessa i em preocupa el que és social, però això no vol dir que com a creador estigui pendent única i exclusivament del que està passant a la societat. Com deia Wim Wenders “tant lejos, tant cerca”. Crec que des de la pla.tea comencem amb la mirada a la societat per acabar connectant amb l’individu. A Súper-Rawal em preocupava el que estava passant al meu barri, a Le Mani Forti la història dos adolescents que van matar a la seva família i a Stökolm, les relacions de parella, d’amor i d’ira. Són temes que ens interessen perquè si la mirada està ben posada t’hi acabes veient a tu, reflectit.

Quins projectes futurs tens?
Possiblement reprendrem les funcions d’Stökolm a partir del juny. A més, m’han proposat dirigir una obra sobre la màfia, que parla de la camorra italiana. També és social. És una història molt dura, però molt bonica.

Text: Mònica Puntí Brun

La ciutat de Salta (Argentina) acollirà del 9 al 13 de desembre de 2009 la final del City Chase, una competició internacional on diversos equips han de superar una sèrie de proves per tota una ciutat, amb transport públic o a peu. En aquesta aventura urbana es necessiten, entre d’altres, tota mena d’habilitats físiques, intel·ligència, decisió, organització i orientació. Enguany, dos maresmencs, l’equip ‘Més i Més’, format per l’Àlex García i Felipe Santarén, seran per mèrits propis els representants d’Espanya a la trobada final de Salta.

Quan algú us ho pregunta, com li expliqueu què és el City Chase?
És força difícil d’explicar. És com un raid d’aventura però urbà. És com una gimcana per tota la ciutat. Et donen un full amb 15 pistes de 15 llocs de la ciutat. Has de resoldre les pistes, triar 10 llocs, anar-hi, fer la prova i anar a la següent. Només et pots desplaçar en bus, metro i lògicament… a peu!

Com vàreu descobrir aquesta disciplina urbana?
Felip: vaig veure el programa al National Geographic i vaig pensar que podia ser molt divertit! Vaig pensar en l’Àlex com a company ideal de bogeria i vam anar a Madrid! Després van venir Barcelona i Dublín.

Com va ser la vostra experiència en aquestes ciutats?
Sempre ha estat molt divertit. Les tres han estat especials per alguna cosa: Madrid perquè va ser la primera, Barcelona perquè vam guanyar i Dublín perquè ens vam sentir molt còmodes tota la cursa, vam “fluir” que es diu, i a sobre ens vàrem guanyar el dret a anar a Argentina!

I per què vàreu anar a Dublín?
Hi vàrem anar com a campions de Barcelona. Cada país només pot enviar un equip a la final Mundial i aquest any hi havia l’equip guanyador de Barcelona i el de Madrid. Qui quedés per davant a Dublín, Madrid o Barcelona, seria l’equip que anirà a Salta, Argentina.

Us ha costat molt guanyar-vos el lloc a la final?
La veritat és que sí. Guanyar a Barcelona no va ser fàcil, vam córrer mooolt! Tant que a l’Àlex li van fer mal les cames dos dies! Guanyar a Dublín va ser fruit del treball previ, fet a Catalunya, de l’ajuda dels altres Chasers i, com sempre, de la sort…

Fins ara, quins han estat els Chasepoints (els noms que tenen les proves) més divertits? i els més difícils?
El més espectacular: a Dublín, ens van posar individualment dins d’una espècie de pilota de platja, la van inflar, la van tancar hermèticament i ens van tirar a l’aigua. Havíem de recórrer uns metres i la veritat és que no era pas fàcil! El que ha fet més por: a Barcelona, ens feien saltar d’una alçada d’uns dos o tres pisos per caure sobre un matalàs d’especialista. El més difícil: a Madrid, 9:30 del matí, tots els habitants dormint i la prova era posar 9 persones dins d’un Seat Ibiza… La gent no estava per tonteries a aquella hora i eren difícils de convèncer! El més divertit… TOT EN GENERAL!

Com equip, quins són els vostres veritables punts forts? i els no tant forts?
En Dani, el nostre fisio, diu que som com el ‘Yin’ i el ‘Yang’, que ens complementem! Els punts dèbils d’un són els forts de l’altre. No tenim res d’especial… som “common people” que fem tot el que podem.

En què consisteix la vostra preparació física? També, treballeu l’aspecte mental?
La preparació física va destinada a ser millors corredors i una mica més complerts en quant a tot el que no són cames. Tenim l’ajuda d’un entrenador. L’aspecte mental el treballarem quan quedin menys setmanes. Estudi de la ciutat, millor coneixença d’un mateix i del company, etc.

Pot angoixar la lluita contra el cronòmetre?
Moooolt! La nit abans de la CityChase a Dublín vam dormir poc i malament. Intentes dir-te que vas a passar-ho bé, que estar a Dublín gratis ja és un premi… però és inevitable.

Per si fos poc, vàreu participar en el Challenge del passat 4 d’octubre al Maresme. Com va anar l’experiència i la posterior recuperació?
F.: Vaig fer “només” la marató perquè estava a un dels equips de Calella. Va ser realment maco poder córrer amb gent que la feia sencera i, a sobre, fer-ho a casa, envoltat dels que t’estimes i dels teus veïns del poble.

També participeu en carreres d’orientació. Què són exactament?
Són curses normalment a la muntanya en les que has de passar per una sèrie de punts només amb l’ajuda d’un mapa i una brúixola. Està molt bé perquè tothom ho pot fer, no importa edat, nivell físic o experiència! Hi ha nivells per tots!

Per cert, heu creat un bloc molt divertit on expliqueu la vostra preparació de camí a la final. Com evoluciona aquesta iniciativa online?
Va molt bé! Ja portem més de 700 visites en poc més de dues setmanes! Intentem tenir informats als que ens segueixen del que anem fent i com ens preparem. Quan acabem aquesta aventura ens farà molta gràcia llegir-ho!

El canal internacional National Geographic fa un seguiment del City Chase per emetre un programa posterior. A vosaltres ja us han entrevistat. Què els vàreu explicar?
Entre un anglès macarrònic i un castellà amb dificultats per part d’algú… vam explicar una mica qui érem, com som, les nostres aficions, que esperàvem de la final, etc. Va ser molt graciós perquè havíem de parlar com si ja estiguéssim classificats per la final i encara ens faltava participar a Dublín.

Coneixeu als vostres rivals a la final? Quins són els més destacats?
Coneixem els equips d’Anglaterra, Irlanda i mig de Portugal. Es va crear un bon ambient enmig de les Guinness dublineses. Ara tirarem de tòpics de futbol… tots són uns grans rivals. Ja no hi ha rivals petits però no els hi tenim por… en tot cas respecte! Jeje! Bromes a part, l’equip de Singapur va guanyar l’any passat i sembla que és favorit per aquest any.

De moment ja heu guanyat el bitllet a Salta (Argentina). Aprofitareu també per fer una mica de turisme?
Arribarem a Buenos Aires el dia 5 de desembre i no ens deixen arribar a Salta abans del 8. Així que abans de la competició només tindrem dos o tres dies per visitar alguna cosa. La nostra fotògrafa oficial, Laia, ens ha aconsellat uns quants llocs per veure. Tant bon punt s’acabi la final, hem de tornar a Calella perquè s’ha de treballar.

Si us proclameu campions guanyareu una volta al món. Us fa una ‘especial’ il·lusió aquest gran viatge?
Sí, molta! Però som conscients que és molt difícil guanyar.

En cas de no quedar primers, què creieu que us quedarà de tota l’experiència?
La il·lusió! Ens està fent molta il·lusió tota la preparació prèvia i veure com la nostra gent ens recolza. Moltes gràcies a tothom!

Per acabar, després del City Chase, quins són els vostres propers projectes com equip i individualment?
F.: Córrer i gaudir dels paisatges. Voldria fer l’Ultra Trail del Montblanc.
À.: Ser feliç!
Més i més: Amb en Jordi Rojas tenim molts projectes i bogeries al cap… però encara estan massa verds.

Un humorista que no es prengui cada actuació com la primera, millor que no es dediqui a aquesta feina, on sempre has de posar-hi els vuit sentits

Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans són Tricicle des de fa ja 30 anys, quan van començar a crear esquetxos humorístics al Teatre Llantiol. Han interpretat per tot el món set obres teatrals: Manicòmic, Èxit, Slastic, Terrífic, Entretrés, Sit i Garrick. També han deixat la seva petjada en altres camps com la televisió (Tres Estrellas, Xof, Dinamita…), el cinema (Palace) o han aparegut en esdeveniments esportius com les Olimpiades de Barcelona, entre d’altres. Per celebrar els seus 30 anys, reestrenen al Teatre Poliorama el seu darrer muntatge Garrick.

Enguany ja feu 30 anys, fins quan tindrem Tricicle, teniu data de caducitat?
Joan: NO…. Mentre tinguem ganes de fer coses noves, no tindrem data…

Es pot tornar a veure Garrick, pels que encara no hagin vist l’espectacle, què ofereix de nou?
Carles: En aquets moments, al final de Garrick, oferim 20 minuts hilarants d’un resum dels millors esquetxos dels 30 anys d’història del Tricicle. És una ocasió única per veure-ho.

Reprendre les funcions de Garrick és per a la celebració del vostre 30è aniversari, per què tornar a fer aquesta obra?
Paco: Cumplir 30 anys a casa nostra, a Barcelona, ens feia gràcia. Per altra banda, també és cert que la temporada anterior varem tenir una gran acollida amb Garrick al Teatre Poliorama i que encara queda públic per veure’ns.

Garrick va ser el primer risoterapeuta. Amb els vostres espectacles voleu curar alguna cosa?
Joan: No ho volem fer… Ho fem… En tenim moltes proves de curacions quasi miraculoses…

Després de 30 anys, com afronteu cada un dels vostres espectacles?
Paco: Un humorista que no es prengui cada actuació com la primera, millor que no es dediqui a aquesta feina, on sempre has de posar-hi els vuit sentits.

Quin és el secret del vostre humor?
Carles: Que és bo i servit en un gènere sense paraules, pròpiament nostre, i que agrada a tots els públics.

Com valoreu l’experiència de l’adaptació d’Spamalot? Ho repetiríeu?
Carles: Ho repetiriem avui mateix. Ha estat una experiència que ens ha enriquit moltíssim. Hem après de tot, de bo i de dolent.

El repte de fer una obra de Monthy Phyton, tot un èxit a Broadway, us va suposar molta pressió a l’hora de treballar?
Joan: No, que va! Ens va encantar… Va ésser com un regal… L’espectacle és molt bo i no podíem fer-ho malament.

Al final de tots els vostres espectacles sempre sortiu a saludar el públic. Què és el més curiós que us ha passat?
Joan: Ens ha passat de tot: de noies enamorades, d’homes enamorats, d’àvies, pares i néts que venen plegats i els hi ha agradat a les tres generacions, algun poca solta que et diu que estàs molt gras o que en anys 30 has envellit molt. Moltes coses…

En aquesta salutació del final, què heu aprés, durant aquests anys, del vostre públic?
Paco: Que hi ha una diferència real entre fer-ho bé i fer-ho molt bé. Que hi ha dies que, ningú sap per què, hi ha una comunió absoluta entre públic i artista.

Text: Mònica Puntí Brun
Fotos: Tricicle

L’Èlia Susanna és una jove antropòloga, professora de la Universitat Oberta de Catalunya. Va passar uns mesos a l’Afganistan, treballant per la seva tesi i ara, a finals d’abril hi torna per acabar-la, coincidint amb les eleccions del país. I és que lluny de voler complicar-se la tesi de l’Èlia tracta de la implicació i el paper de la cultura de la violència (que preval en una societat com l’afganesa després de 30 anys de guerra) en el procés de democratització , amb unes eleccions a la cantonada i una societat que viu amb por i sota l’amenaça talibà. Una experiència, la d’aquesta antropòloga, en part perillosa, però com insisteix ella mateixa, sobretot molt humana.

En breu celebrarem el dia de les dones i quan pensem en l’Afganistan només veiem vels i burques
El hijab i el txadri. Són les primeres presons de les dones afganeses, però també són la seva protecció. És un problema de la societat occidental, que s’hi ha obsessionat i només critica les burques. El problema del país no és que les dones vagin tapades, és que hi ha por als talibans, atemptats gairebé cada dia en algun lloc del país i que la societat no pot avançar amb tanta violència. Jo mateixa em posava el hijab a Kabul. Quan els talibans no controlin el país, la meitat de dones deixaran d’anar tan tapades i els homes hauran de començar a entendre algunes coses. Les dones viuen amb por i amb molta pressió.

Per part de la família
És una societat patriarcal molt classista on les dones no tenen llibertat per fer res. A dins de casa són elles mateixes, però no poden sortir al carrer soles, i han d’anar ben tapades. A Kabul ara ja hi ha algunes noies joves que el vel els cau i ensenyen els cabells, i moltes porten texans, cosa que fa 4 o 5 anys era impensable, però en el mon rural és molt diferent. Comencen a portar vel als 6 o 7 anys i per exemple entre els pastuns (un dels grups ètnics) a partir dels 12 o 13 anys, les nenes ja no poden mirar els homes als ulls, en diuen purda. A més a més casar-se està molt mal vist, per això la gran majoria dels casaments, un 90% de les joves d’entre 20 i 30 anys tenen matrimonis acordats. La dot, la riquesa, vendre una filla per diners, són coses que són presents i reals.

El hijab i el txadri són les primeres presons de les dones afganeses, però també són la seva protecció.

Com ho poden permetre?
Moltes d’elles prefereixen això que no casar-se. A més a més, el nivell de coneixement de les pròpies mares, que han patit el mateix, fa que no esperin cap canvi per elles i se segueixi fent així. A més a més, estem parlant de famílies molt extenses, on tots els tiets, els cosins, opinen i critiques sobre el què han de fer i deixar de fer les dones, reben molta pressió.

Però hi deu haver algú que no hi està d’acord
De moment són poques, però s’ha produït sobretot arran de la guerra, quan molts famílies havien de refugiar-se fora del país, convivien amb la família nuclear, en zones més permissives i eren una mica més lliures, només amb el vel, sense el txadri. Ara al tornar, s’han tornat a trobar amb centenars de familiars que qüestionaran sempre el que fan. Això em portava a reflexionar, perquè jo, quan anava als pobles em posava el txadri, per respecte i per passar desapercebuda, i la meva traductora, una noia jove, s’havia discutit amb la seva mare perquè ella no el volia dur i en canvi jo, occidental, el portava. No sé fins a quin punt era contraproduent que jo anés tapada, encara que fos per seguretat i per respecte, per introduir-me en la societat que estudio, quan algunes dones joves intenten trencar aquesta barrera.

Per tant les dones no tenen cap poder
Comencen a haver-n’hi algunes que es fan sentir, sobretot si són riques. A Hasarajat, una regió del mig del país dominada pels hasara, tenen una dona com a governadora, és l’únic lloc. De fet els hasara sempre els he vist una mica com els catalans, els més perseguits, els que han matxacat més, els més atacats… van patir un setge de 3 anys durant la guerra, parlen tadjik i són xiïtes, però són els més pacífics. De fet estan creant les millors universitats a Kabul, tenen els millors comerços i fins i tot han fet alguna manifestació pacífica.

I hi ha un president, Karzai, però continuen les guerres internes
Sí, hi va haver unes eleccions, i ara a l’agost n’hi haurà unes altres. Karzai sap que no tornarà a guanyar. Precisament per aquestes eleccions és que me n’hi torno a anar, encara que la proximitat de les eleccions es traduirà amb molta més violència. És que els talibans continuen tenint el poder del terror. La regió del Panjshir és una zona pacificada, però a Kapisa, que hi ha la meitat de població pastun i la meitat tadjik, hi ha bombes quasi cada sia. Els pastuns veuen que estan amb desigualtat de poder i són més propers als talibans que controlen alguna zona d’allà. I als pobles són el mul·làs, els líders espirituals de l’islam, els que tenen poder, un poder que no s’ha creat amb el procés democràtic, funcionen al marge, per tant, mentre es mantingui aquesta mena de sistema d’estats, el problema afganès no es resoldrà. Si la ONU (UNAMA) negocia construir madrasses (escoles alcoràniques) perquè els mul·làs s’allunyin dels talibans…

Has tingut por?
Quan ho penses, des d’aquí a Catalunya fa més por que quan ets allà. Aquí només es parla de les bombes, i hi ha altres coses. Sí que ets conscient que els occidentals som un blanc fàcil, sobretot pels segrestos a canvi de diners, i mires de passar desapercebut, i no surts de casa en hores que no són prudents. Però si tota l’estona penses el pitjor no es pot viure i has d’anar fent.

Com és el teu dia a dia allà?
A l’Afganistan es fa vida a casa, per això és molt estrany viure sol, la major part del temps estàs a casa, i si ets dona, t’hi passes tot el dia. De dia hi ha corrent i tot funciona, més o menys. Els problemes sempre són amb l’aigua calenta i a la nit no hi ha electricitat, però aprens a funcionar així. A part que no hi ha calefacció en tot Kabul, i és un desert a gairebé 2.000 metres. Fa un mes estaven a 30 graus sota zero. I sense calefacció.

Però et movies per allà.
Quan havia d’anar a algun lloc de Kabul, tenia un conductor per mi, el necessitava, les dones no condueixen ni van soles als llocs. Ell em venia a buscar a la porta i em deixava a la porta. I ja sortia de casa amb la túnica per tapar qualsevol corba femenina i el vel, el hijab. Per anar a comprar, si havia d’anar una mica més enllà de la cantonada, m’havia d’acompanyar un dels nois de la família que cuiden la universitat, encara que fos un nen, sortir sola no podia, sense mirar a ningú a la cara i parlant baixet perquè no s’adonessin que era occidental. A vegades se’m notava, quan seia al davant al cotxe, o quan fumàvem dins el vehicle amb el Whali, el conductor. Al entrar a algun lloc on tot eren afganesos, no em treia res, però als llocs occidentals, o a les mateixes Nacions Unides, al entrar m’ho treia tot, em despullava, com ho diuen ells.

Però hi ha espais per a occidentals
Sí, llocs que, curiosament, els propis afganesos, tot i que estan al seu país, tenen prohibit entrar-hi. Algun amic meu és afganès, i ha viscut molt de temps als Estats Units, i no fa el ramadà, però si li demanaven el visat no el deixaven entrar. Per llei. Però també fèiem una mica de trampa, com que a aquests llocs s’ha d’entrar amb cotxe, en Whali i jo compraven caixes i caixes de cervesa o de vi i ho portàvem a la universitat, on també s’entra en cotxe i ningú podia veure el “contraban”.

I quan fas recerca?
Moltes vegades hi anava amb els de la ONU, a les missions, així m’estalviava el conductor que al final surt car. Anar amb el seu cotxe fa respecte, però la majoria de gent és analfabeta i no sap què hi posa al vehicle. El pitjor era l’hora punta, a les 7 del matí, uns embussos i una caravana… és quan es posava la pell de gallina, perquè a les retencions solien petar alguns cotxes. Kabul ha crescut molt en població i a aquesta hora és un caos. Fa 5 anys hi havia 700.000 habitants, ara són més de 4 milions.

Els de la ONU et portaven als pobles?
Si, i ells anaven a fer la seva missió. Més endavant ja vaig anar-hi amb una organització el National Solidarity Program, i els de la ONU s’enfadaven perquè no els avisava. A vegades m’havien fet venir a buscar. Suposo que no hi penses que estàs en un lloc que ni saps com es diu i que no avisar a l’ONU et posa en perill, però… sóc una mica inconscient. Als pobles parlava amb les dones, normalment en centres per a dones, on es reuneixen i parlen de les seves coses. Mirava d’anar-hi sempre sola, sense traductor, perquè quan en portava un que era un home, elles deien el que l’home volia sentir.

Una experiència així no s’acaba amb l’última pàgina de la tesi
I ara, m’interessa molt més la part humana de tot plegat que la part acadèmica. No me’n vaig a jugar-me la vida a l’Afganistan per fer la tesi, només, em fa feliç, m’omple i crec que en part estic en deute amb aquesta societat que m’ha donat tant. Culturalment, a més a més, sembla que constantment estiguis envoltat de les històries de les Mil i una nits i és que els afganesos provenen dels perses, tenen una cultura mil·lenària, tot i que concretament a l’Afganistan parlen dari i són més de tradició oral i poca cosa escrita. Quan sigui gran (somriu) m’agradaria poder

Per Anna Marsal / Anoiadiari.cat

Foto: En Tariq, en Whali i l’Èlia

“A una velocitat més gran que la d’una bala, 6 tripulants, a 150 quilòmetres verticals de la terra, doblant la zona restringida per als astronautes. – i, tot això, escoltant els motors de la nau a tant sols… 3 metres! -” No, no es tracta d’una pel·lícula de ciència ficció. Són les paraules de Xavier Gabriel tractant de fer-nos entendre la immensa aventura que emprendrà amb cinc companys de tripulació. I és que l’esperit emprenedor del propietari de la Bruixa d’Or de Sort no té límits. A finals d’aquest any, Xavier Gabriel emprendrà l’aventura més atrevida de totes les que ha fet fins ara, ser el nostre primer turista espacial.

Pregunta: Com li va sorgir el desig de viatjar a l’espai?
Xavier Gabriel: El desig ve d’un esperit que ja em va portar a ser pioner en la que va ser la primera i més important empresa d’esports d’aventura d’Europa. D’allí vaig passar a fer series a l’Amazones i spots per a la televisió. Com a conseqüència d’això vaig escriure que volia intentar ser el primer en anar a l’espai. Ara, com a soci fundador de Virgin, tot està més a prop i dins d’uns mesos serà realitat.

P.: En què consistirà exactament el seu viatge espacial?
X.G.: En viure una experiència de quasi tres hores rebent impactes únics, veure la terra amb unes perspectives úniques a 150 km verticals, i amb objectius típics d’una persona inquieta, transgressora, atrevida, emprenedora, amant del risc controlat i per aconseguir un repte més amb moltes repercussions positives.

P.: Com són els preparatius previs al viatge?
X.G.: Els preparatius van d’acord amb la pròpia responsabilitat per passar un viatge agradable o patint! En el meu cas, estic preparant-me físicament des de fa dos anys amb alimentació, perdent pes, i haver deixat el tabac fa 18 mesos, sense ganes. Mentalment cal tenir les coses importants al seu lloc; això és difícil però almenys cal intentar-ho.

P.: Es pot definir la sensació de la ingravidesa?
X.G.: Es pot definir i sospesar. Sembla o és exactament igual al somni que tots hem tingut algun cop: estar volant o baixar escales de deu en deu o coses impossibles que fas flotant, amb facilitat, que et sens a gust, alliberat de pes, i desconnectat totalment passant a volar dins d’un entorn màgic.

P.: Quins seran els altres membres de la tripulació que viatjaran amb vostè?
X.G.: Per saber quins seran els meus cinc companys de vol es farà un sorteig, malgrat que un empresari dels Estats Units ha sol·licitat poder viatjar en el meu vol gràcies a les amistats fetes durant les diferents trobades amb els fundadors.

P.: Com és personalment en Richard Branson, propietari de la promotora dels viatges a l’espai, Virgin Galactic?
X.G.: Richard Branson és alguna cosa més que una persona emprenedora. És una potència mundial que no sols ho ha sabut aconseguir sinó que, a més, ho ha sabut pair. Branson és senzill, molt intel·ligent, clar, valent, decidit, li agrada fer les coses si tenen complicació doncs en cas contrari les troba avorrides. És únic i per això està on està.

“El fet d’anar a l’espai em donarà forca per defensar el planeta en que vivim”

P.: Creu que en un futur el turisme espacial acabarà sent una oferta turística més?
X.G.: El futur ho dirà, però la meva opinió és que sempre hi haurà novetats però mai serà una oferta turística i menys massiva per moltes raons que per evidència no cal exposar. Malgrat això, a nivell mundial seran milers les persones que acabaran visitant l’espai. En cas contrari Branson no aspiraria a poder ajudar amb aquestes iniciatives contra l’escalfament de la terra que ens afecta a tots.

P.: Tenim entès que encara està recopilant desitjos ciutadans per dur-los amb vostè a l’espai. Com els hi poden fer arribar les persones interessades?
X.G.: Amb una cosa tan fàcil com un mail que de manera confidencial es reservarà i que, en el seu moment, arribarà a l’espai i, per què no…, a prop dels estels es farà realitat. Fins ara, hem rebut més de vuitanta mil desitjos i ens arribaran molts més.

P.: Que més s’endurà amb vostè a l’espai?
X.G.: Portaré sols un canti ple d’aquests desitjos que a més representarà l’aigua a l’espai des de la península ibèrica.

P.: I què li diu la seva família sobre el seu viatge?
X.G.: La meva família es composa de molta gent. Tots ells, amics, dona i fill, ho han acceptat amb il·lusió malgrat que els primers moments van ser difícils. Però, ara, tots volen veure feta la realitat del primer català a l’espai.

P.: Quan miri cap a baix i vegi la terra, blava i petita, amb les estrelles més a prop, què creu que pensarà?
X.G.: Pensaré per què els polítics no utilitzen part dels nostres impostos en visitar l’espai, mirant lo bonica que és la terra. Perquè ells, com a responsables directes, haurien d’evitar la seva destrucció. Ja és una realitat que va minvant la terra i és clar… de tan a prop, la majoria d’ells no ho veuen.

P.: De totes maneres, vostè ja ha viscut experiències molt fortes com deia abans a l’Amazones. Potser, l’experiència espacial està més controlada que altres experiències terrestres que ja ha viscut?
X.G.: Qualsevol experiència viscuda a la terra és més arriscada que a l’espai. L’exemple el podem veure cada dia… passar per un pas zebra , viatjar amb cotxe, etc., és més arriscat que volar.

P.: Vostè està convidat per moltes universitats i institucions per a fer conferències. Fins i tot, no pot acceptar totes les ofertes per falta de temps. Què explica bàsicament a les seves xerrades?
X.G.: Per sort m’agrada improvisar ja que soc incapaç de seguir un guió. Explico, d’acord amb el públic de la zona, país, edats, etc., com viure empresarialment parlant amb optimisme, fins i tot ara que es desmorona tot amb una facilitat absoluta però, per a mi, irracionalment. Una crisi és el començament de molts èxits, de veure les coses clares, d’aprofitar els preus de mercat per invertir i situar-se al públic que ens esperarà per ara o per més endavant.

P.: Com evoluciona el projecte de la seva futura companyia d’avions per al 2010 amb el nom de Numbair?
X.G.: Numbair necessitarà, com qualsevol companyia o inversió, una adaptació que li marquin els clients i el mercat. No sempre és bo seguir la il·lusió de l’empresari perquè per encertat que estigui qui mana és, com ho ha de ser, el client. El públic és sempre el més intel·ligent de qualsevol èxit empresarial.

P.: Fa uns anys, va crear una Fundació per als nens amb Síndrome de Down. Està satisfet amb el projecte?
X.G.: Potser és l’únic projecte de dotzenes portats a cap del que em sento orgullós, satisfet i amb ganes de disfrutar fins als 100 anys!!! Down i nens amb malalties terminals o inusuals és amb qui aprenc a diari. Això sí que és fer un màster!

P.: Què creu que li aportarà l’experiència espacial a nivell personal?
X.G.: A nivell personal qualsevol experiència et dóna orgull i satisfacció, però en el cas de la fundació et dona humilitat, senzillesa i ganes de fer per poder donar més. El fet d’anar a l’espai em donarà forca per defensar el planeta en que vivim.

P: Per després del viatge espacial, està preparant algun nou repte?
X.G.: Un submarí és un bon destí. Després de viatjar a les illes amb vela, motor, jets privats, aviació o catamarà, sols ens queda lo millor: un submarí per gaudir del mar, de la seva tranquil·litat i bellesa. T’imagines viatjar-hi amb uns finestrals frontals de varis m2 il·luminats per potents focus? Serà la propera aventura!

P.: I després del viatge, La Bruixa d’Or ja haurà anat a l’espai i preparada per tornar a donar premis terrenals.
X.G.: Els premis terrenals es poden donar també amb il·lusió i un somriure diari, és com donar-los amb fracció inclosa.

P.: Moltes gràcies, Xavier Gabriel. Li desitgem tota la Sort, i mai millor dit!
X.G.: Gràcies a vosaltres, la sort no me la desitgis a mi. Jo ja la tinc de poder contestar entrevistes com aquesta i que poden servir també per donar bona sort o almenys il·lusió positiva per als demés.

Per Ramon Texidó / ACPG

Presentar a en Johan Cruyff (Amsterdam, 1947), ex-jugador i ex-entrenador lligat històricament al Futbol Club Barcelona, a part de ser una tasca difícil, és probablement innecessària. A més, no és fàcil trobar persones que no tinguin una pròpia interpretació sobre un geni de la pilota que durant tantes dècades ha delectat a milions d’afeccionats de tot el món, tant com a jugador com d’entrenador. Cruyff va ser el primer jugador en guanyar en tres ocasions la pilota d’or i 3 Copes consecutives amb l’Ajax. Com entrenador del Barça va assolir quatre lligues consecutives a la Lliga espanyola, així com la primera Copa d’Europa de l’equip blaugrana (1992). Entre molts altres distintius, l’any 2006 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. La FIFA l’ha considerat un dels quatre millors jugadors del segle XX i el millor jugador europeu de tots els temps. Avui parlem amb un Cruyff distès que ens explica alguns dels seus records, la seva vida present i els seus il·lusionants projectes futurs, sempre vinculats al món esportiu i solidari.

Segurament, recorda algun entrenador que li va marcar tant com a persona, com per la seva professionalitat. A quins entrenadors ha admirat més?
Per descomptat, de jove vaig tenir molts bons entrenadors a l’Ajax. Ja sabeu que vaig jugar per a en Michels que era, més que un entrenador, tot un senyor. Podria ser un entrenador dur, però tenia un gran sentit d’humor.

Per vostè, quina és la clau de l’èxit?
Tot ha d’estar en ordre per tenir èxit. Cada persona ha de conèixer la seva responsabilitat i executar-la. També, el futbol és per a divertir-se. Jo volia que els meus jugadors estiguessin bé preparats, però sobretot que en gaudissin.

Si un esportista està en actiu, per què no donar-li uns estudis?

Hi ha qui diu que vostè va ser l’entrenador que no parlant massa bé el castellà, era al que més bé se l’entenia.
Jo no sé si parlo clar, però el futbol ha de ser clar. Les idees t’arriben i de cop i volta ho veus tot clar. Segueixes endavant, i comets errors, però s’han de prendre decisions.

Com creu que serà el futbol del futur?
El futbol ha de ser entretingut i divertit. Per a desenvolupar els futbolistes del futur han d’estar ben entrenats. Els jugadors necessiten tenir talent físic, ser intel·ligents i tenir un caràcter positiu. Aquestes tres àrees han de ser ben entrenades. Si desenvolupem jugadors tècnicament bons, i amb bon cap i cor, el futbol del futur serà bo.

Què considera que ha millorat i empitjorat en relació al futbol del passat?
El futbol d’avui és molt físic però els jugadors han de ser tècnicament bons i intel·ligents. Bàsicament es tracta de respecte. Mentre ens respectem a nosaltres mateixos i al joc, el futbol estarà ben dirigit. Si prenem decisions dolentes per al futbol, el joc no serà bo. És senzill. Si es proporciona als jugadors l’oportunitat de complir, el futbol serà espectacular.

I, com vostè diu, per guanyar simplement cal jugar bé.
Així és.

Vostè és el fundador del Johan Cruyff Institute for Sport Studies per a persones que volen desenvolupar una carrera professional en aquest sector.
Sí, eduquem als esportistes. Aquí, a Barcelona, hem tingut bastants ex-esportistes que ara són líders del sector. Si veus alumnes nostres com en Jordi Villacampa i Ferran Martinez al basket, o Enric Masip i Xavi O’callaghan al handbol, veuràs que ho estan fent bastant bé com a líders del seus esports. Atletes amb una correcta educació acadèmica són les millors persones per a liderar els clubs esportius perquè a més duen l’esport al cor.

Què els costa més als alumnes de l’Institute?
El que és una mica més complicat és que els esportistes no estan acostumats a estudiar. Per això els ensenyem d’una forma activa i dinàmica. Han de participar molt a classe durant el nostre Màster. Suen una mica, però després esdevenen uns bons líders!

Quins nous projectes té per endavant?
L’Institute for Sport Studies acaba d’estrenar edifici a la zona de Bonanova. Per fi, podem oferir els nostres cursos directament als esportistes. Tenim nous cursos per a jugadors, ex-jugadors, entrenadors i managers de tots els esports. El proper mes de setembre començarem el nostre quart any del Màster. També treballem amb el F.C.Barcelona i el Centre d’Alt Rendiment (CAR) per ensenyar als seus esportistes.

En què consisteix aquesta col·laboració?
Eduquem acadèmicament als esportistes. Enviem els nostres professors allà, on entrenem als esportistes, i també els oferim cursos-finances, leadership, comunicació; tot cursos pràctics. Nosaltres pensem diferent. Si un esportista està en actiu, per què no donar-li espai dins d’aquest esport i donar-li també estudis? La majoria de les escoles no els hi donen aquesta oportunitat, nosaltres sí.

A més, la carrera d’un esportista és curta.
Sí, i veiem masses ex-esportistes amb problemes després de la seva carrera esportiva per no haver pogut combinar l’esport amb els estudis. Per això, nosaltres treballem amb els esportistes i clubs que volen solucionar aquest problema.

Vostè, Johan, va poder completar els seus estudis?
No, i precisament per això va néixer la idea de l’Institute. Avui, tenir estudis és encara més important que en el meu temps. Per això aporto el meu gra de sorra.

Una de les seves frases favorites és que “si tens l’oportunitat de fer alguna cosa per algú, fes-la”. Amb aquesta filosofia va crear la Fundació Privada Johan Cruyff, entitat vinculada a l’esport i al món dels nens amb discapacitats. Quins són els seus objectius?
Nosaltres donem suport a projectes esportius per a nens amb discapacitats. L’esport pot ajudar a solucionar molts problemes de la societat – sobrecàrrega, integració, responsabilitat social -. Solament necessites veure les cares dels petits una sola vegada per a veure l’impacte que té l’esport per a ells. Agafen una major confiança, es posen més forts, i en gaudeixen. Tot i així, necessitem mes ajut d’empreses i també del govern. Sols podem aconseguir algunes coses, però junts s’aconsegueixen moltes més!

Per Ramon Texidó

Martí Gironell (Besalú, 1971) és periodista, filòleg i escriptor. Cada matí ens informa sobre les incidències del trànsit arreu de Catalunya al programa “Els matins” de TV3. Però entre carreteres i autopistes, Gironell enfila la via literària i amb la seva novel·la “La venjança del bandoler”, ha estat el guanyador del premi Néstor Luján 2008 de novel·la històrica.

Què ha significat per a tu rebre un premi amb el nom de Néstor Lujan?
M’ha fet molta il·lusió perquè amb “El pont dels jueus” ja m’hi vaig presentar i com que sóc molt tossut em vaig dir “amb la pròxima novel·la t’hi tornaràs a presentar”, i així ho vaig fer. Que el jurat decidís per unanimitat que la meva novel·la es mereixia el premi per la força del personatge, per la riquesa del llenguatge i per la potència de la història, em va omplir moltíssim.

A “La venjança del bandoler” un traginer es converteix en el bandoler Boquica. Per què els personatges ambigus tenen un especial atractiu en el món literari?
Perquè donen molt de joc i pots veure les diverses cares. A través de la novel·la el lector pot ser testimoni de quan en fa servir una i després l’altra, en funció del moment.

Això t’ha permès dotar al bandoler d’una riquesa de matisos?
Sí, i tant! Són personatges amb moltes cares, però el millor és que era real i la doble moral, les lluites interiors amb si mateix, les patia de veritat. Novel·lar o crear una ficció a partir d’aquest material és molt potent, té molta força.

A més, com has dit es tracta d’un personatge històric real que primer lluita contra els francesos i després canvia de bàndol, formant una banda de miquelets. Per què ho fa?
Això és el que convido al lector a reviure aquest procés de canvi de bàndol. En Boquica no ho fa perquè sí; ho fa empès per les circumstàncies i per la traïció dels polítics de l’època que l’aboquen a bandolejar. Si em permets, quan el lector arribi al final de la novel·la decidirà si entén o aprova l’actitud d’en Boquica, i si ell o ella en el seu lloc no faria el mateix.

Precisament, a partir del seu canvi de bàndol, la població el considera un traïdor. Però el seu doble joc li crea enemics en els dos bàndols enfrontats.
Sí, té enemics tant entre els francesos com entre els patriotes espanyols, però té el suport d’una bona part de la població que també s’havien sentit traïts i menystinguts per les autoritats del moment. És un doble joc que atrapa el lector fins al final i fins el punt que el fa dubtar de, perquè ens entenguem, qui són els bons i qui els dolents.

Per què creus que no s’ha novel·lat gaire el període de la Guerra del Francès (1808 – 1814)?
No ho sé, la veritat és que m’has sorprès perquè dóna per a molt, tant pel que fa a personatges com pels esdeveniments que van tenir lloc a diversos indrets del país.

D’alguna manera, et sents identificat amb aquest personatge perquè combina Periodisme amb Història?
Del tot. No és el meu alter ego però ho podria ser.

Tens una ruta preparada seguint els passos d’en Boquica?
No està preparada però es pot fer. Per exemple, amb el mapa que hi ha al llibre que serveix als lectors per situar-se, es pot seguir la petjada d’en Boquica: Lligordà, Beuda, Palera, la Mare de Déu del Mont, Vilaür, Figueres, ..

D’altra banda, la teva obra “El pont dels jueus”, ha rebut l’interès dels teus lectors i lectores i fins i tot d’un important canal alemany de televisió. Per què ha traspassat fronteres? Quin és el contingut de l’obra?
Ha interessat fora del nostre país perquè malgrat passar en un indret com Besalú, una ubicació molt local, planteja temes universals. El fet que mentre es construeix un pont físicament es pugui establir el paral·lelisme de la construcció d’un altre pont entre dues cultures, la cristiana i la jueva, amb tot el que això comporta, crec que pot interessar aquí i a qualsevol lloc del món. Es tracta d’analitzar la convivència, les relacions entre grups diferents…

Fins a quin punt t’ha influït ser fill d’una població històrica com ho és Besalú perquè escriguis novel·la històrica?
Crec que el lloc on he nascut i viscut m’ha influït en tot el que faig; també a l’hora de plantejar-me escriure històries de la Història. I a Besalú hi ha personatges i fets per arrencar unes quantes novel·les, “El pont dels jueus” i “La venjança del bandoler” són només dos exemples.

Què és el que et motiva més per escriure? Tens nous projectes per endavant?
Explicar històries que no estan explicades, històries que m’agraden i que penso que poden interessar als lectors. M’ho passo bé i m’agrada poder fer que la resta s’ho passin bé. Espero que aquesta aventura de supervivència per la guerra del francès agradi i m’esperoni a enllestir una novel·la per la qual m’estic documentant des de fa molts anys, però d’això ja en parlarem. Ara, penseu si val la pena dir “Visca en Boquica…” o no, vosaltres decidiu.

Per Ramon Texidó / ACPG

Presentar Jordi Pujol en poques línies és un esforç tan complex com innecessari. Nascut a Barcelona l’any 1930, va ser President de la Generalitat, de 1980 fins a 2003, i es va convertir indiscutiblement en un referent polític a Europa. Avui, tot i que està retirat de la primera línea, no ha relaxat la seva activitat diària, a través de la Fundació que porta el seu nom i que vol difondre el seu pensament. Després que la primera part de les seves Memòries es convertís en un èxit editorial, està a punt de publicar la segona part. És el moment de aturar-nos, fer un repàs a la seva formació vital i política, i escoltar les seves reflexions sobre què ha estat, què és i què serà Catalunya.

Com va influir en la seva formació la infantesa a la casa de pagès de Premià de Dalt?
Dels sis als nou anys, vaig viure tres anys seguits a Premià de Dalt. Després, fins als setze anys, hi vaig passar llargues temporades… quatre mesos a l’any, com a mínim. Per tant, no era vist com una persona forastera, sinó que estava amb la meva família, els meus avis, que eren pagesos… molt involucrats amb el poble. I, sí, aquest contacte amb la naturalesa, amb la pagesia, ha fet que moltes de les comparacions que faig servir vinguin del camp i de la manera de parlar de llavors. Ara, cal dir que jo sóc molt barceloní… vaig tenir la meva formació bàsica aquí… Però aquestes dues coses juntes, l’Eixample de Barcelona i el Premià de Dalt dels meus avis, han configurat la meva personalitat.

“La presó em va canviar el caràcter”

Va estudiar, però, en una escola alemanya…
Sí, és veritat. Vaig tenir la sort d’entrar en contacte, des de molt jove, amb les dues cultures europees més importants de llavors: l’alemanya i la francesa. Això, és clar, et permet una projecció… no quedar-se tancat. El meu pare em va apuntar a l’escola alemanya, i a la vegada vaig fer cursos a l’institut francès. Això ha fet que sigui un patriota europeu, i això li dec al meu pare, que em va orientar. Com els de la meva la meva generació, molts anys després vaig conèixer l’altra cultura important, la que avui sembla que domina: l’anglosaxona.

Parli’ns de què era Virtèlia i de les activitats a la Confraria Major de la Mare de Déu de Montserrat, de mans de mossèn Pere Llumà.
Virtèlia era una escola, a la qual no he anat mai. Però, en aquesta escola, organitzaven diverses activitats a través de la Confraria, i m’hi va portar un amic. Era un lloc de formació, d’arrel cristiana i catalanista (catalanista dels anys quaranta, o sigui, amb moltes dificultats…). M’hi vaig trobar bé i m’hi vaig quedar.

Allà va conèixer la seva dona. Però, curiosament, també va coincidir amb Pasqual Maragall. Hi va tenir relació directa?
En Maragall anava a l’escola i, per tant, també venia a la Confraria, i allà el vaig conèixer. El que passa és que era molt més jove que jo… Vaig conèixer més al seu germà gran Jordi, i al seu pare, que era una persona molt remarcable.

A les seves Memòries, diu que allà va aprendre el significat del concepte de lideratge, entre altres coses. Què és un líder?
Bé, vaig ser, durant tres anys, president de la Confraria (Confrare Major) i havia d’organitzar excursions, activitats… Per tant, m’havia de responsabilitzar que allò anés bé, que fos beneficiós per als nois i noies. Havies de tenir capacitat per transmetre ànims, havies de ser el primer d’arribar i l’últim de marxar… En fi, quan vas d’excursió, has de saber on vas. I has d’anar endavant de tot, o al darrera, per ajudar els que no poden seguir. Totes aquestes coses són d’un lideratge molt elemental…

També parla molt del concepte de magnanimitat. Com l’entén vostè? Com pot convergir amb la humilitat cristiana?
Normalment, la gent entén per “magnànim” ser generós, bona persona. A les meves Memòries, jo li dono un altre sentit: la voluntat, el desig, la predisposició de fer quelcom important, com a individu i com a grup. Fer una cosa gran, que valgui la pena. Tenir ambició en el senti noble de la paraula. I, des del meu punt de vista, no és gens contradictori amb el missatge cristià. Cadascú de nosaltres, cada persona, justifica el sacrifici de Crist. Doncs imagina’t si en som d’importants… Som fills de Déu, i el més important per Déu és la persona. I dit tot això, també sabem que som ben poca cosa, a la vegada. En Verdaguer té uns poemes que parlen molt bé d’això… som “cucs” i som molt importants al mateix temps.

“No hi havia manera de restablir la democràcia a Espanya si no era a través de la monarquia”

Els seus principals referents polítics, els situa en Enric Prat de la Riba i el president Macià. Quines qualitats veu ens ells que no puguem extreure de Cambó o Companys, per exemple?
Cal dir que jo tinc un gran respecte per Cambó i per Companys (dos grans personatges que no podrem oblidar mai), però sí, Prat de la Riba i Macià han estat els meus referents polítics, tot i que eren molt diferents. M’ha influenciat molt aquell entusiasme de Macià, el “fervor” com deia ell, el seu patriotisme… i la idea clara de construir el país, maó a maó, de Prat de la Riba… O sigui, la capacitat de commoure d’un i la de pensar en les estructures bàsiques de l’altre.

Sense vocació prèvia, decideix estudiar medicina, i això li provoca una crisi personal que el fa estar retirat de la vida pública de 1950 a 1953. Què va sentir en aquella crisi espiritual?
La crisi no em va venir només del fet de no trobar-me còmode estudiant Medicina. El cas és que em vaig sentir com buit per dintre. Molt trist. I em vaig retirar durant tres anys.

Més tard, creen, inspirats potser pels valors d’acció de Raimon Galí, el grup de cristians catalans CC. Quina era la seva missió?
El nom de CC va sorgir per casualitat i després es va identificar amb aquests valors, el catalanisme i el cristianisme… Més que acció, allò que pretenia el CC era ser una escola des d’on sensibilitzar per a què la gent es formés, ella mateixa, en el sentit de la responsabilitat.

Vostè va ser l’impulsor de l’ “Afer Galinsoga”, el seguit de campanyes, el juliol de 1959, en contra d’aquest director de La Vanguardia que, en sortir d’una missa, va dir que “tots els catalans són una merda”. I, el 19 de maig de 1960, dels “Fets de Palau” on – en presència d’uns ministres de Franco es va prohibir interpretar el Cant de la Senyera – es van llançar els pamflets escrits per vostè que li van costar un consell de guerra. Durant tot el temps de lluita clandestina, tenia la sensació que acabaria a la presó?
Tenia clar que podia passar això. Tant ho sentia que, quan em vaig declarar a la meva dona, li vaig advertir que es casava amb una persona que tenia altres inquietuds, més enllà de la família, i que el podien acabar portant a la presó. Jo no hi podia renunciar i ella, que és i era molt catalanista, ho va acceptar. Fins avui.

Finalment, va estar dos anys i mig a la presó a Saragossa, i un de confinament a Girona. Ara, amb el pas del temps, recorda més aquells mesos?
No, no especialment… Això no vol dir que no em canviés estar allà… vaig pensar, vaig escriure… i em va canviar el caràcter. Em vaig tornar més interioritzat.

El 1974, va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya. Vostè manté a les Memòries que sempre ha sigut un partit de centreesquerra. Què li diria a la gent que el defineix com a conservador i de dreta?
Llavors, eren moments de molta agitació i de molta radicalització. Moltes de les que coses que l’esquerra deia aleshores després no les van acabar fent. Per sentit comú. I, en moltes ocasions, la conducta personal d’alguns no era la mateixa que predicaven. També hi havia manca de formació i donava la sensació que es tractava de qui la deia més grossa. D’aquesta manera, és clar, als qui teníem una actitud realista, i que no miràvem a la política en termes de fantasia, ens tatxaven de dretes. A vegades, encara ho fan.

Tot i això, vostè sempre ha parlat molt bé del PSUC…
Sí, i tant. Evidentment, jo sóc anticomunista, però li reconec moltes aportacions al país. Era molt més realista que els altres, tenia un concepte molt clar de la vida social catalana, i va fer un esforç important per integrar molts sectors de la classe obrera, i transmetre el sentiment de catalanitat. El PSUC era gent que estava al terreny, més seriosos que l’altra esquerra, la que només feia soroll.

Però és cert que a la transició, esquerra i dreta, van apostar per la reforma, i no per la ruptura amb la monarquia, que havia estat triada per Franco. Després de més de trenta anys, creu que arribarà el dia en què es podrà reobrir el debat sobre la necessitat de continuar en un règim monàrquic a Espanya?
Allò va tenir sentit i va estar bé. El Partit Comunista, que tenia més autoritat moral que d’altres, ho va acceptar, i va ser molt positiu. No hi havia manera de restablir la democràcia a Espanya si no era a través de la monarquia. En el futur? Podria ser que es tornés a plantejar si la monarquia és el sistema més adequat, però fins avui jo crec que no es qüestiona.

A les primeres municipals, l’abril de 1979, vostè va prendre una decisió molt difícil. Havia de triar un candidat per a la capçalera de la llista per Barcelona, però dos grans polítics hi volien ser: Miquel Roca i Ramon Trias Fargas. Finalment, va decidir-se per un tercer, Xavier Millet. Creu que va ser efectivament un error? I quina importància ha tingut en els resultats posteriors a la capital catalana?
La meva decisió no era apostar per un tercer. Jo tenia un candidat. Vaig recomanar Miquel Roca, però érem un partit en una situació molt tensa, érem molt fràgils, i els pronòstics eren dolents. Trias Fargas volia ser-hi però jo creia que – amb tots els respectes que sempre m’ha merescut Trias Fargas – en aquell moment tenia més potència Miquel Roca. Finalment, va anar-hi Xavier Millet – a qui li estic molt agraït – però no va sortir bé. I els resultats dolents a Barcelona ens van perjudicar molt, sí… i ho hem arrossegat.

Després de dues eleccions amb resultats poc favorables, el 1980 CiU guanya a les eleccions. Per què creu que hi va haver aquest gir a Catalunya?
La tendència era votar esquerra. Acabàvem de sortir d’una dictadura i la gent estava molt radicalitzada: o a l’esquerra o a la dreta. Nosaltres ocupàvem el centre, volíem ser el pal del paller, i la gent va entendre que per governar Catalunya s’havia de votar un partit català i de tendència indiscutiblement catalanista, de casa. Tots els pronòstics eren dolents, però vam guanyar.

Poc després de ser president, el 1984, és inclòs a la querella contra els directius de Banca Catalana. Pot explicar breument què va passar?
Van anar per mi. Jo feia temps que no hi era, a Banca Catalana. Eren uns temps molt complicats econòmicament, amb una crisi molt més forta que l’actual, i tots els grans bancs tancaven… Com que jo havia estat un dels fundadors, i era President de la Generalitat, van creure que em podien enfonsar políticament d’aquesta manera.

Vint-i-tres anys com a President són molts anys. Digui’ns quina és la decisió, o projecte, de què se sent més orgullós.
No puc dir-ne només una. Quan vaig arribar a la Generalitat, només hi havia la Institució. Vam crear l’estructura del país, vam fer moltíssimes escoles, vam contribuir a construir l’estat del benestar… I hi ha hagut una bona convivència, bona part de la immigració s’ha integrat.. Jo crec que el balanç és positiu. Però coses concretes…. Doncs no ho sé, TV3, Catalunya Ràdio, el sistema sanitari i, dels últims anys, em quedo amb la recerca científica que vam impulsar i que avui encara creix.

I l’error més greu que ha comès en política?
Tampoc n’hi podria dir només un. Segurament, més d’un… Però ara no cal que en parli… (riu).

A la fundació que porta el seu nom, es dedica, entre altres coses, al que ha anomenat irònicament l’IVA. Creu que hi ha una crisi de valors a la societat actual?
L’IVA són les Idees, els Valors i les Actituds. Hi ha una crisi de la cultura del respecte, de la responsabilitat. Això no és un problema únicament català però, a Catalunya, com que tenim un poder polític limitat, és molt més greu. Ara, del bé comú no en parla ningú. Si la gent no té la moral de l’esforç, si no té un projecte en comú, no anirem bé.

Albert Lladó, info@albertllado.com
Fotos: Clàudia Maccioni

Àngel Colom, president de la Sectorial d’Immigració de Convergència Després de passar cinc anys al Marroc com a representant de la Generalitat de Catalunya, l’osonenc Àngel Colom va tornar l’any passat a la política activa a les files de Convergència Democràtica, tot i que des de 1989 i fins al 1996 va ser Secretari General d’ERC. També des de l’any passat, és el president de la Sectorial d’Immigració de Convergència.

Què en pensa de l’associacionisme de les persones immigrades?
És molt més important del que em pensava. Són associacions molt obertes, joves, perquè la majoria de gent que ha vingut és jove, i tenen la voluntat primera d’integració al país. Conserven el seu tarannà, és un lloc de trobada dels seus països d’origen, però tampoc es tanquen a la cultura d’aquí, al contrari. És un fenomen interessant a seguir i crec que s’ha d’ajudar el món associatiu.

Va estar cinc anys al Marroc com a representant de la Generalitat. Quina va ser la seva feina allà?
La delegació va estar oberta només un any i mig, perquè el primer tripartit la va tancar, com també en va tancar d’altres: la de Roma, la de Varsòvia, la de Colòmbia… Eren delegacions estratègiques, que el darrer govern Pujol va decidir obrir perquè ja estaven veient l’arribada de forces migratòries molt importants del nord d’Àfrica, per això es va obrir una delegació a Casablanca, com del centre i est d’Europa, com d’Amèrica del sud. A Casablanca jo vaig començar diferents programes de formació que funcionaven perfectament. Tenia 600 alumnes de català durant un any i en tenia 3.000 més en llista d’espera. Era gent que volia venir cap aquí, i mentre s’esperava a tenir els visats s’estava formant en català, per pròpia voluntat. De fet, el programa va sorgir perquè molt jovent va venir a la delegació de Catalunya, que estava situada al centre de Casablanca, a reclamar-nos si era possible aprendre el català abans de venir cap aquí. Si la delegació hagués continuat, potser entre els 15.000 i 20.000 joves marroquins que han arribat, haurien arribat coneixent el país, i coneixent el nivell bàsic de català, i ara podrien ser un bon cap de pont per a la integració lingüística, cultural i nacional de la comunitat marroquina a Catalunya. I no només ensenyàvem llengua, teníem cursos programats amb col·laboració amb la CECOT, la patronal de Terrassa, de formació de tots aquells que venien a treballar a la construcció. Arribaven sabent llengua, país, cultura i professió. També formàvem en el món de la restauració. Era formació i informació en origen.

Com valora el Pacte Nacional per a la Immigració?
És un bon pacte, s’hi ha treballat a fons durant molts mesos, s’ha arribat a un ampli consens. Prepararà les bases de la futura llei d’acollida que ha de discutir i aprovar el Parlament de Catalunya, i entenc que assenta les bases mínimes d’acollida del nostre país, en funció de les competències que el govern de la Generalitat té.

Creu que ara la immigració és un repte important per a Catalunya?
És un repte important i m’agrada pensar que és una oportunitat que tenim. No és un problema, és una gran oportunitat de rellançament del nostre país. Catalunya s’estava envellint molt, i durant 10 o 12 anys hi ha hagut l’arribada massiva d’immigrants joves. Hem de treballar fort perquè aquests joves es facin seva la llengua, la cultura, els valors d’aquí, sense deixar els seus propis. El catalanisme no pot dimitir d’integrar a Catalunya tots els nouvinguts, s’ha de desacomplexar totalment davant la nova immigració i ha de liderar la seva integració. Quan va arribar la immigració dels anys 60 i 70 vam dimitir d’aquest tema, i vam deixar que fossin els socialistes que fessin la integració, i ho van fer mal fet, perquè socialment i econòmicament sí que s’han integrat a la Catalunya d’avui, però lingüísticament i culturalment, tinc els meus dubtes.

Quines són les similituds i diferències que hi ha entre aquestes dues onades migratòries?
Les migracions dels anys 60 i 70 arribaven a un país que no tenia cap estructura de govern, la Generalitat encara era un somni, no vam poder fer l’acollida ni vam poder fer l’arrelament a partir dels valors d’aquí, vam haver de suportar que es creessin guetos que encara avui persisteixen, ara, amb els nous immigrants. Aquell problema que vam tenir per no tenir infraestructures pròpies de govern, encara l’arrosseguem avui. Ara, en canvi, tenim eines, ara tenim la Generalitat, ajuntaments democràtics, que fan feines d’acollida molt ben fetes, de tots els colors polítics. Les diferències són d’origen, cultura, religió, però sobre tot són que abans no teníem cap eina, i hem patit durament les conseqüències, ara en tenim i les hem d’utilitzar.

És impulsor de la Casa Gran del Catalanisme. Què cal fer en aquest sentit?
Catalunya sempre ha sigut un país de pas que ha sabut integrar totes les cultures que han anat arribant, per tant tenim un pòsit històric que ens permet ser optimistes, el que passa que no tenim les competències centrals, i tot i que els ajuntaments fan una bona feina d’acollida, en l’arrelament incidim poc. A mi m’agradaria que fos la societat la que integrés, no tant el govern. L’arribada de nous catalans fa que la Catalunya antiga hagi canviat forçosament, això pot fer por a molta gent, però no n’ha de fer. La Catalunya nova incorporarà valors que avui ens semblen llunyans, però que ja són aquí. Jo penso que el catalanisme ha de ser el referent i el motor d’aquest canvi cap a la nova Catalunya, a partir d’un procés d’empatia. Hem de garantir que la llengua comuna sigui el català, i hem de demostrar que hi ha igualtat de drets entre homes i dones. Però moltes manifestacions culturals que avui ens semblen estrangeres acabaran sent manifestacions catalanes d’aquí trenta o quaranta anys. La festa del xai, d’aquí a uns anys, també serà important per a Catalunya, perquè a hores d’ara ja hi ha 450.000 musulmans que celebren aquesta festa, i començaran a convidar els veïns, els familiars, hi haurà matrimonis mixtos… i qui no ho vulgui veure d’aquesta manera s’equivoca.

Creu que a Catalunya li falten competències en matèria d’immigració?
Totes. L’únic que el nou Estatut ens garanteix és l’acollida i l’arrelament, però clar, Catalunya hauria de poder decidir com fa aquest procés d’arrelament, i hauria de poder decidir si hi ha d’haver reagrupament familiar o no, i en quins casos, i amb quines excepcions, i com s’obté el permís definitiu… Des de Madrid no veuran si hi ha hagut arrelament previ o no, això s’ha de veure des dels ajuntaments i des de la Generalitat, que són els que estan més a prop del terreny. Aquestes competències són bàsiques per encarar els pròxims reptes que tenim, però jo vaig més enllà. Catalunya, en tant i en quant avui forma part d’Espanya, hauria de poder donar la nacionalitat espanyola, perquè l’atorgaria en condicions d’arrelament previ en el país. Seria l’eina més clara d’integració que tindríem.

Com aconseguirà que els nouvinguts assimilin el discurs catalanista?
Jo penso que això ve de per si. Si som capaços de parlar directament, d’obrir-nos molt amb els nous catalans, d’explicar-los que són a Catalunya, que l’han d’estimar, ells mateixos se n’adonaran que paguen impostos que se’n van a Madrid, que bona part no tornen, que aquí hi ha un mal finançament, que els de Madrid ens posen traves perquè no puguem avançar com a país, i que això els afecta a ells. I ja n’hi ha molts que se n’han adonat. Aquesta reflexió els porta naturalment al catalanisme.

La majoria ve a treballar. Què cal fer a nivell empresarial?
Molta gent que ha vingut com a immigrant avui és un petit empresari. Hi ha deu mil empreses creades en els últims deus anys. Treballen molt, molt més que els catalans de sempre avui, perquè treballen tant com els catalans de fa 50 anys. Jo penso que una part de la integració ha de ser econòmica, i un cop hi sigui, serà quan s’aconseguirà la integració social, lingüística, nacional, etc. En el món de l’empresa, la que creen ells se’ls ha de reconèixer, estan ajudant el teixit productiu, i tan de bo els empresaris i els pagesos ajudessin a integrar, és una cosa que la cultura empresarial hauria de potenciar una mica més.

I què en pensa de l’escolarització de les joves nouvingudes?
La Generalitat ha de vetllar perquè les noies continuïn estudiant, s’ha de fer molta pedagogia, però això no es canviarà d’un dia per l’altre, perquè són costums ancestrals, però no només amb l’ensenyament, sinó que han de saber que les dones tenen els mateixos drets que els homes en tot. Jo penso que hauríem de tenir més d’interlocutores les dones que els homes, és una impressió personal, sobre tot amb els països de tradició musulmana, on la dona està molt supeditada a l’home en tot. Hi ha errors en algunes formacions polítiques que troben d’interlocutors en el món musulmà bàsicament homes, i de vegades religiosos, i jo penso que això és un error, els religiosos no haurien de ser mai interlocutors de l’administració de la Generalitat o dels ajuntaments, perquè són els més conservadors, els més tancats. Hem de buscar aquells que volen modernitzar-se, que volen incorporar-se a la societat catalana, i les dones tenen la mentalitat més oberta, i són les primeres integradores. Si garantim que les noies acabin els estudis a primària i a secundària, estem garantint la formació d’un equip de persones que ens ajudaran amb la integració de les seves comunitats d’origen. En un país hi ha dues coses importants: el territori i la gent. En el territori no hi ha hagut grans canvis, però la gent sí que ha canviat, perquè hi ha un milió i mig més de persones, per tant, hem de tornar a fer país. Ens hem d’ocupar de la gent.

Per què creu que la gent té reticència cap a aquesta nova població?
No ho entenc, fins i tot dins del catalanisme hi ha gent que té reticència i pors. No hi ha d’haver pors, és por a allò desconegut, però si els coneixes quedes impressionat. Jo invitaria tothom a conèixer els nouvinguts. Això fa que el voluntariat lingüístic sigui una de les eines més boniques i més útils que tenim d’integració. M’agradaria fer un petit elogi a la Dolors Solà, que està a l’origen d’aquest programa, vull fer un homenatge a la seva tenacitat.

Per Sara Blázquez – Revista Mà

L’escriptor austríac Klaus Ebner, és un autor que escriu poesia en alemany i català. Enguany, aquesta particularitat ha sobtat com una agradable sorpresa literària. Ebner, que va aprendre el català de manera autodidacta, acaba de publicar «Vermells», un poemari en català que li ha editat l’editorial de la Cerdanya SetzeVents.

Què el va impulsar, quan era jove, a aprendre de manera autodidacte el català sense tenir, inicialment, cap vinculació amb aquesta llengua?
A l’inici vaig descobrir el meu interès per a llengües estrangeres amb el francès i vaig començar gairebé immediatament a aprendre altres idiomes en paral·lel, com per exemple l’italià o l’àrab. El català em va atreure perquè és una llengua romànica i probablement perquè és una llengua que no es pot aprendre tan fàcilment a altres països. Potser vaig pensar que amb el català tenia alguna cosa de particular.

Quins mitjans va fer servir per aprendre’l?
Cursos per a autoaprenents, com el «Digui Digui», alguns llibres de literatura, un diccionari de Pompeu Fabra, i un gran nombre de cartes que vaig rebre de corresponsals catalans. A més, el Joan Campabadal i Breu, ensenyant i amic des de molts anys, va enviar-me molt material lingüístic, articles, catàlegs, postals, i adhesius de la Generalitat.

I, concretament, escriu poemes en català i en alemany? No li surten poesies en cap altra de les 8 llengües que domina?
Normalment no. També vaig escriure alguns poemes en francès però penso que en aquest cas només he «tastat» una mica i no va ser mai una producció seriosa. Sempre he escrit poemes en alemany, i la meva poesia catalana va sorgir després del 2002-2003, dos anys durant els quals vaig llegir molts llibres de literatura catalana, això vol dir prop de quatre mil pàgines per any.

Ens podria explicar en poques paraules què és “Vermells”?
Una cadena de poemes – perquè estan sempre encadenats per una paraula comuna – que representen i investiguen les connotacions que tinc amb el color vermell. Pensaments i acudits que parlen de l’aurora i del foc, de l’amor, i de la sang.

On troba la seva inspiració poètica?
En mi mateix. Potser això sona una mica estrany o fins i tot altívol, però quan escric un poema, em sembla que hi ha una mena de veu en mi que està dictant el que haig d’escriure. És clar que en els meus poemes repercuteixen les meves experiències; aquestes, però, poden datar des de fa deu o vint anys – formen una barreja que, juntament amb un sentiment particular, forgen el poema que escric. Potser cal esmentar en aquest context que escric poesia sempre a mà, amb un llapis o una ploma, mentre que escric la prosa directament a l’ordinador.

Vostè defineix la societat catalana com molt oberta i, en canvi, hi ha qui la defineix com tancada. Com s’ho explica?
Quan vaig mostrar alguns dels meus poemes a amics catalans i finalment a l’editorial, vaig expectar sorpresa i dubtes; però he rebut entusiasme i encoratjament. Puc imaginar que una persona que rebutja la cultura pròpia del país, considera la societat catalana com a tancada. Però quan hom és obert per a aquesta cultura, es pot experimentar un poble particularment acollidor.

Coneix la realitat política del nostre país?
Jo no visc a Catalunya o a un altre País Català, però com a catalanòfil l’actualitat m’interessa. Tinc molt més coneixença sobre la realitat política d’aquest país que la majoria dels austríacs (que coneixen la paraula «català» només en relació amb els èxits del Barça), però si em comparo amb una persona catalana que viu a Catalunya i s’interessa als fets polítics i socials, no puc mai saber-ne el mateix.

Com va sorgir el seu amor per la cultura catalana?
Sempre tenia un interès per a cultures petites i minories lingüístiques. Però penso que el meu amor va sorgir quan vaig descobrir una literatura inesperadament rica com és la catalana i un poble molt acollidor.

Vostè està permanentment connectat amb Catalunya a través del facebook. Com evoluciona l’experiència?
L’editorial SetzeVents utilitza el Facebook com a eina de comunicació amb els autors. Això va ser la meva «entrada», però he entès ràpidament que aquest sistema em serveix com a comunicador a moltes persones als Països Catalans, autors i amics. A més sóc un usuari de Segona Vida (Second Life) que a més ofereix la possibilitat de parlar amb altres usuaris dotats d’altaveu i micròfon. Aquesta experiència fa desaparèixer les distàncies.

Per què parla en francès als seus quatre fills? Considera, com algun especialista, que l’ús d’una o altre llengua pot canviar o influir en les relacions socials?
Jo penso que ser bilingüe o parlar més d’una o dues llengües és un tresor personal perquè la persona bilingüe és «a casa» en dues cultures. Si coneixem més cultures i societats, som molt menys disposats a intolerància i conflictes. Jo no sóc bilingüe però si puc oferir aquesta capacitat als meus fills, és un gran plaer fer-ho. Vaig triar el francès perquè és la llengua estrangera que estic dominant millor.

Ha escrit obres sobre tradicions jueves i també un assaig sobre islamisme a Europa. Què el motiva a escriure sobre civilitzacions aparentment tan separades?
Penso que ja no estan tan separades. Europa té una relació íntima amb la cultura jueva, i sobretot a Àustria on hem tingut un component jueu força important en la nostra cultura per molts segles i després hem desencadenat i viscut l’horror de la shoah. I l’islamisme, sobretot l’islamisme violent, el jihadisme, és una amenaça actual que sentim pertot arreu. Per tot això, penso que les civilitzacions que ha esmentat també pertanyen a la meva vida.

Per acabar, quins són els seus propers projectes literaris més immediats, en general, i catalans, en particular?
Estic cercant una editorial a Àustria o Alemanya per al meu assaig historico-cultural sobre Andorra que vaig escriure al cap del 2007; i, actualment, estic escrivint dues novel·les en alemany, de les quals l’una tracta sobre les creences religioses de la humanitat. En català he començat a escriure un recull de poesia que reflecteixi les meves experiències andorranes; encara no estic segur sobre la forma – potser seran poemes en prosa – però sento que aquest projecte ja està creixent dins el meu cap.

Per Ramon Texidó / ACPG

Més de 20.000 persones ja han vist el documental “Cataluña-Espanya” de la realitzadora catalana Isona Passola, un documental que vol obrir un espai de reflexió sobre el clima d’enfrontament entre catalans i espanyols. El treball està inspirat en el documental “La pelota basca” que Julio Medem va realitzar a l’entorn del conflicte basc. La pel·lícula recull més de quaranta testimonis que s’articulen a l’entorn d’una única conversa.

Amb tants fronts oberts entre Catalunya i Espanya, vostè no tenia por que la pel·lícula fos una manera més de donar voltes a les mateixes picabaralles que escoltem diàriament de la boca dels polítics?

Si la gent l’ha anat a veure és que era el moment. A més, els testimonis que intervenen a la pel·lícula són gent que ha reflexionat sobre el tema, filòsofs, historiadors, economistes … però en cap cas polítics, que ja tenen un discurs consignat des dels seus partits, ni tampoc ciutadans, que expressen opinions més viscerals. Es tracta d’una pel·lícula que apunta al cervell i no al cor, és una pel·lícula per a la reflexió.

El cas de “La pelota basca” no va tenir un molt bon comitè de benvinguda.

Per part del públic sí, la va anar a veure molta gent, però el Julio Medem va rebre per totes bandes. En el cas de “Cataluña-Espanya” es tracta d’una pel·lícula feta des de la llibertat, sense tabús i amb un llenguatge que permet a l’espectador treure les seves pròpies conclusions. No és una pel·lícula manipulada perquè allò que ens interessa a nosaltres són les situacions superadores.

Després de fer aquest treball què és allò que es posa més de manifest: la incomprensió o els desconeixement?

El tema del desconeixement i de que cal fer pedagogia està totalment obsolet. Queda clar que hi ha una incomprensió molt manipulada pels interessos d’unes minories a les quals els interessa continuar treient un rendiment polític i econòmic d’aquesta situació. Fins ara hi ha hagut posicions molt enrocades que ens han portat fins a un carreró sense sortida. La pel·lícula és una mirada desmitificadora que trenca molts tòpics com el del 1714. L’Espanya amb voluntat centralitzadora és la de la Constitució del 1812, quan la gent comença a votar i a decidir. Veus que es tracta d’una idea molt poc fonamentada que ningú t’argumenta sòlidament.

Com s’estructura el discurs, tant a nivell de diàlegs com de continguts?

Està muntada com si es tractés d’una llarga conversa que els testimonis han tingut entre ells. Hi ha un guió sobre el discurs econòmic, l’històric i el lingüístic i està muntat amb una estructura dramàtica. S’ha deixat parlar a tothom qui ha volgut i amb tota llibertat.

Al final de la pel·lícula indiqueu també aquelles persones que han declinat intervenir-hi.

La FAES per exemple, la fundació de José Maria Aznar, no va voler intervenir però la delegació a Catalunya sí que ho va fer. Tampoc hi va voler participar en Miquel Roca, no sé per quin motiu. En qualsevol cas, la nostra intenció tampoc era la de donar molt marge a discursos de persones com Jiménez Losantos i companyia perquè considerem que són agitadors, no pensadors. Amb tot, necessitàvem un contrapunt al discurs.

Per Noemí Iglesias / El Setmanari

Carles Torrecilla (Sabadell, 1972) és professor titular del Departament de Direcció de Màrqueting d’ESADE, conseller fundador d’Ecoveritas i col·laborador d’un programa setmanal de ràdio a RAC1. Des de fa uns mesos és una de les veus més escoltades a l’hora de donar consells d’economia. Torrecilla ha publicat el llibre, juntament amb el periodista Jordi Basté, “Crisis, mentides i grans oportunitats”, un recull de preguntes i respostes realistes sobre la crisi actual.

Una veu optimista en un ambient derrotista de crisi…

El que realment pretenc és ser realista. Dono dades i com que no dic previsions derrotistes o apocalíptiques, la gent tendeix a creure que sóc optimista.

Així doncs, no hi ha crisi?

Aquesta crisi ha estat molt mal interpretada. Perquè l’empresari que ha deixat de facturar un 30% o un 40%, ha justificat la caiguda per la crisi. Però les dades objectives no enganyen i donen una altre explicació: el consum amb targeta de crèdit ha caigut un 3,8% i això és molt poc. Si la venda li ha caigut un 20% o un 30% és que alguna cosa estàs fent malament.

Quina és la mentida més gran de totes les que s’han dit?

Que és una crisi econòmica.

I no ho és?

No, és una crisi financera, que està afectant a l’economia, però poc. Ningú es podia imaginar que amb una caiguda del mercat financer de més del 50 -60% l’economia cauria un 3%. De fet, els països del nostre entorn estan caient un 8 i un 9%. Per tant, nosaltres estem aguantant.

Qui és qui té crisi?

La crisi financera la patim tots. És a dir, tothom qui va a demanar un crèdit li costa més, li fan més car, li demanen més explicacions, més avals, més garanties…

I crisi econòmica?

La crisi econòmica afecta aquells que tenen un negoci més variable, com els autònoms. També hi ha empreses de determinats sectors, molt endeutats i que, per tant, depenen molt del mercat financer que també ho noten més. Però n’hi ha d’altres que han sabut pescar en aigües turbulentes i aquests estan guanyant més diners.

La crisi econòmica afecta aquells que tenen un negoci més variable, com els autònoms

Ens pot donar una lliçó de pesca?

Pesca qui sap aprofitar les circumstàncies, el qui en comptes de reduir estocs, reduir llançaments, reduir els preus i acomiadar gent, contracta gent, introdueix productes, manté els preus, i llança nous productes… Aquests són els que estan recuperant mercat. Les grans empreses europees han reduït la seva força, mentre que la PIME que sap ampliar en moments de crisi, s’està forrant.

Amb què es gasta la gent els diners?

La gent organitza mentalment els diners en partides pressupostaries, com si tingués diferents butxaques per a cada necessitat. Això no té a veure amb el poder adquisitiu, sinó amb els trets culturals. Per exemple, els llatins i els mediterranis gastem poc en assegurances. En què gastem? Doncs, fins ara gastàvem molt en automòbils i immobiliària. I tot això que no estem gastant ara, ho gastem en oci, caps de setmana, temes de bricolatge, complements de moda i comunicació.

Expliqui’ns com administra l’economia de casa.

S’ha de tenir clar que una cosa són les empreses i l’altra cosa del què vivim. S’ha de viure dels sous perquè si toques els diners de l’empresa, t’enganyes, com ha passat amb el sector immobiliari. En comptes de tenir un sou, vivien dels beneficis i aquests ara estan arruïnats.

Un consell per a una persona emprenedora?

El consell més important és que ara els grossos estan paralitzats perquè no tenen finançament, per tant, ara és el moment. Hi ha molts clients que no es plantejaven canviar de proveïdor i que ara necessiten reorganitzar els seus subministraments, els seus proveïdors i que, per tant, ara hi ha un forat on entrar. Per tant, emprenedor és el teu moment.

Digui’m un parell de negocis de futur?

La gent gran és un negoci de futur sense cap mena de dubte, el sector ecològic n’és un altre i el turisme sempre ho serà.

Text: Laia Corbella / Pauta Media

Bibiana Ballbè va néixer a Terrassa el 1977 i és actualment presentadora del programa “Ànima” de Televisió de Catalunya, juntament amb Toni Puntí. És llicenciada en periodisme i diplomada en empresarials. Amb 16 anys, va anar als Estats Units per estudiar. I, per acabar la carrera, va demanar una beca per anar a Alemanya, on més tard treballaria a la cadena de música VIVA. Va assolir gran popularitat a Catalunya, ja que va presentar el programa de joventut i cultura alternativa “Silenci”, al Canal 33.

Explica’ns la teva vida tan ràpid com puguis.
Una cosa que em va marcar molt, i que la meva mare sempre diu, és que quan era petita la meva vida girava d’esquena a la televisió, i he acabat posant-m’hi a dins.

Els teus tres països importants podríem dir que són els Estats Units, Alemanya i Catalunya. Com va influir que als 16 anys anessis a estudiar als Estats Units?
Jo crec que, en general, una experiència fora durant un any et fa créixer en molts sentits, tant en el personal com en el professional. Veus noves maneres de fer, has de començar de zero, et fa espavilar, et fa buscar nous recursos. És una experiència sempre positiva veure que el món no s’acaba a les fronteres del teu país.

El Toni Puntí és una enciclopèdia amb potes

I com et va ajudar a la teva carrera televisiva el fet que treballessis a la televisió alemanya?
Allò va ser com el primer pas, la primera feina. Em va anar molt bé perquè en aquell moment aquí no hi havia el que hi havia allà, que era una televisió musical. Aquest tipus de televisió és molt més jove, molt més fresca, molt més distesa. Quan vaig sortir de la carrera, tenia molt clar que volia fer una cosa així, un programa de tendències. Va ser una oportunitat per introduir-me en una televisió amb aquesta fórmula.
Amb què et va ajudar l’experiència alemanya al programa “Silenci”?
El programa que feia a Alemanya era un programa que es feia cada setmana des d’una ciutat diferent del món. Em va donar molta “mundologia” perquè vaig estar a les grans capitals del món i descobreixes què s’està coent. “Silenci” era un programa que mirava els grans creadors d’aquí, però també mirant molt cap a fora. Tant a nivell de contactes com de conèixer el que s’estava fent, em va anar molt bé aquesta experiència i la vaig poder aplicar.

Al principi d’”Ànima”, semblava que amb el Toni Puntí éreu una estranya parella. Què t’ha aportat ell?
Penso que amb el Toni Puntí ens complementem molt. Som dos perfils totalment diferents. El Toni fa 25 anys que toca cultura, és a dir, és una enciclopèdia amb potes. Té un registre més informatiu, més seriós, i jo crec que estic en un altre punt i domino més la cultura més de tendències, més actual. Tots dos sumem. A mi, ell m’aporta seguretat i saps que ell et pot treure de qualsevol embolic. També n’admiro el seu bagatge cultural i la seva experiència.

Quina valoració en feu d’aquesta primera temporada d’”Ànima”?
“Ànima” és un projecte molt ambiciós perquè vol ser un programa de cultura per a tothom. És conegut que la cultura en televisió no és fàcil. El gran repte és poder fer un programa on puguis parlar tant del desè aniversari de l’Auditori com del concert més independent que es va fer a la sala Sidecar de Barcelona, saltar d’un punt a l’altre i fer-ho de la manera més natural. És un programa molt necessari per a Televisió de Catalunya, per a un segon canal. Va molt bé per, en primer lloc, donar veu a creadors que viuen i treballen al nostre país i, en segon lloc, fer una mirada fora per veure què està passant. És una gran finestra i un gran aparador per als creadors.

I per a la pròxima temporada, quines novetats ens pots avançar?
Segurament, incorporarem col·laboradors nous, gent més entesa en cinema, en teatre, en literatura i en algun altre àmbit. Experts.

A més de sortir a televisió, també has escrit un llibre i escrius regularment al Singulardigital.cat i a l’Avui. L’escriptura et serveix de contrapunt?
Són dos aspectes diferents perquè l’escriptura és la meva mirada del món. Al programa, segurament, tens la mirada més objectiva. Escriure és molt xulo i gaudeixo molt perquè t’ajuda a entendre moltes coses, t’ajuda a pensar…

Podríem dir que el llibre T’he dit que em miris és una biografia de Bibiana Ballbè?
Bé, el punt de partida és la meva experiència però, moltes vegades, portada a un extrem. Segons la meva visió, intento retratar una generació, la generació dels 30. Tot el que sóc no està al llibre, hi ha només una part. Per fer-ho una mica més personal, al llibre, hi ha fotos meves absolutament amateurs. És una mirada meva sobre el món.

Text: Mònica Puntí i Albert Lladó
Fotos: TV3

Passegem per la Diagonal fins arribar a l’edifici Godó. Planta 15. Falta menys d’una hora per començar “Minoria Absoluta”, a RAC1, però Queco Novell no sembla nerviós. Tot controlat. Hi ha guió i hi ha mirades. La complicitat amb Manel Lucas i Toni Soler funciona ja com una màquina a la que només s’ha de prémer el botó de la ironia i la sàtira. A l’estiu, deixen el programa després de 8 anys i de convertir-se en líders d’audiència. Massa projectes. Parlem de límits, de sentit comú, d’humor… Mentre, uns passadissos en formes de vidres, ens ensenyen una mirada privilegiada de Barcelona.

Fem aquesta entrevista just una hora abans de començar el programa de ràdio. No us prepareu abans?
Sí, ens ho preparem. Però quan vam començar ens posàvem tots a fer el guió, i començàvem molt més d’hora. Amb els anys, hem anat tenint altres feines, i ja tenim una dinàmica que funcionem per mirades, ens complementem molt. I en Manel (Lucas), des de fa dos cursos, s’encarrega del guió.

Però el guió deu ser molt important. El seguiu molt o improviseu?
El guió sempre hi ha de ser. Però ens movem molt, molt, molt per la intuïció. Sobretot, des del tercer any.

Ara és el moment de parar i, potser, tornar més endavant

Després de 8 anys, deixeu de fer “Minoria Absoluta” a RAC1. Quins són els motius?
Com a la vida, tot comença i tot acaba. Creiem que ara és un bon moment per deixar-ho. Notem que o fiquem tota la carn a la graella o ens retirem a temps. I, a vegades, volent fer moltes coses al mateix temps, tens els perill de fer-les malament… Ara és un bon moment perquè ho fem amb el reconeixement de l’audiència. El programa, i RAC1, és líder. Jo sempre ho comparo amb un jugador de futbol… Sempre ens hem trobat amb aquell jugador que t’agrada però que hi ha hagut un moment en què hem dit “llàstima que no s’hagi retirat un any abans…”. Ara és el moment de parar i, potser, tornar més endavant…

Es pot dir alguna cosa a la ràdio que a la tele no? O això ha canviat molt?
Et parlaré per la meva experiència. Jo estic dient el mateix a la tele que a la ràdio. Mai ningú, ni a RAC1 ni a TV3, ens ha dit què havíem de dir. I potser una de les raons de l’èxit de “Minoria absoluta” i de “Polònia” és aquest, que ningú mai ens han insinuat què podem dir i què no.

Existeix l’autocensura?
Hi ha el sentit comú. Sabem on podem arribar. Hi ha una línia que, sense que ningú t’ho digui, saps que no pots passar. A vegades, hem posat un peu més enllà, per veure què passava, però és el sentit comú. No cal ni explicar-ho. Per exemple, sempre hem tingut molt clar que no ens volíem riure dels defectes psíquics o físics de la gent. El nostre tipus d’humor és un altre. El món està ple de rumors i, si nosaltres haguéssim aprofitat les llegendes urbanes per fer gràcia, ens hauríem equivocat.

Vosaltres vau ser els primer en fer humor d’ETA.
Sí, ens ho vam pensar molt abans de fer-ho. Va ser a City TV (ara 8 TV). Va ser amb la treva aquella que deien que Catalunya quedava fora dels seus objectius… I van fer una roda de premsa amb una estelada, just després del viatge de Carod a Perpinyà… Molt delicat, vaja. Cadascú de nosaltres teníem la nostra opinió al respecte… Però ho vam fer i no va passar res… I ara ho està fent altra gent.

Però mai has sortit de la ràdio o de la tele pensant “avui m’he passat, m’he equivocat”?
Sí, sobretot a la ràdio, perquè el que dius ja està dit. A la tele, està tot molt més guionat. Però sí, la sensació és “m’agradaria esborrar el que he dit, aquí se m’ha escalfat la boca”.

Als anys 90, vas treballar com a presentador del telenotícies migdia de TVE de Catalunya fins que ho vas deixar per fer humor. Com va anar? Et va costar molt prendre la decisió?
No em va costar gens. Vaig trigar un dia. Feia anys que coneixia el Toni (Soler) i primer vaig començar aquí, a la ràdio. Després em va comentar el projecte de “7 de Notícies” i em va agradar molt. No s’atrevia a proposar-m’ho perquè pensava que estava molt acomodat. Però mai de la vida m’hagués pensat que em dedicaria a l’humor.

“7 de Notícies” i “Set de Nit” van ser un èxit, a TV3. Però vau fer un programa del mateix estil a Antena 3, “Mire Usté”, que no va acabar de funcionar. Creus que el vostre humor és especialment català o que avui es podria fer el mateix per a tot l’estat?
Home, vam tenir un èxit relatiu, a TV3. Vam tenir molt reconeixement però les audiències tampoc van ser espectaculars. Jo crec que l’experiència d’Antena 3 no serveix per respondre aquesta pregunta. Ens van canviar tant d’horari que era impossible que funcionés. Però és veritat que és difícil. A Espanya, o ets blanc o ets negre. O ets blau o ets vermell. O ets del PP o ets del PSOE. A Catalunya, la societat està molt diversificada i és més fàcil jugar…

La majoria de polítics que feu al “Polònia” acaben fent algun cameo. Per què creus que els polítics s’hi presten?
Surten perquè els hi demanem. Com tot el que hem fet, això sorgeix de la casualitat. El primer cameo el va fer Josep Piqué. Ens va trucar perquè el seu fill era molt fan i ens va demanar poder venir amb ell a una gravació. Nosaltres, encantats. Però quan el vam tenir allà, vam pensar que seria genial que hi sortís. I vam veure que funcionava molt bé… tenir la caricatura i el personatge real. Nosaltres no reflexionem si això té un rendiment polític, o no, per a ells. Si volen venir, doncs que vinguin. I si no, doncs que no vinguin… Nosaltres ho fem per passar-ho bé.

De tots els personatges que fas, quin prefereixes?
En Maragall és qui em va “desvirgar” amb això i sempre ha sigut al que li he tingut més carinyo. El personatge és molt agraït. Hi va haver un moment que em vaig adonar que si em posava el bigoti i la bata ja feia riure…

També heu caricaturitzat gent com Losantos. Creus que, en reproduir el que diu, li esteu fent publicitat gratuïta?
Tampoc l’hem imitat tant… A més, per desgràcia, no necessita gaire publicitat. Crec que, quan vam fer el personatge, ja havíem caigut tots, llavors sí, en l’error de parlar d’ell.

Ens pots explicar la diferència entre imitar i fer una caricatura?
La imitació és, sobretot, en la veu, reproduir el més fidel possible al personatge. La caricatura és, una vegada tens la veu, anar una mica més enllà. Imitar és fer-ho idèntic. Però si ens quedem només amb la veu…. L’emocionant és que evolucioni el personatges fins la bogeria.

Mireu molt la televisió? Hi ha algun programa d’humor que us agradi especialment?
La veritat és que no veig massa la televisió. No és que no n’hi hagi cap, és que no ho conec…

Per acabar, què necessita un gag per a què funcioni?
Un bon final. Has de tenir una bona idea, però l’important és com acaba. Aquesta és la frase d’en Toni: “i això, com acaba?”. Com més sorprenent, millor.

Lloc i data de naixement: Barcelona, 1963

Un grup de música: Último de la fila

Una pel·lícula: Revolutionary Road

Un llibre: qualsevol de la trilogia d’Stieg Larsson

Plat que cuines millor: truita a la francesa, i la pasta

Una mania: olorar les coses

Una qualitat: buf… que ho diguin els altres…

Un somni: ser feliç

On t’agradaria anar de viatge? A Argentina

Tens fama de ser molt… maniàtic

Albert Lladó
Fotos: Ivan Giménez

Text: Mònica Puntí Brun / Fotos: Ramon Anglès / Cartell: Albert Villaplana

En el marc del Festival Grec, la companyia Q-ars Teatre presenta la Ilíada, basada en Homer, Ilíada, d’Alessandro Baricco i dirigida per Tom Bentley-Fischer, director, professor i dramaturg canadenc que actualment és el director artístic de la companyia Tant per Tant. S’estrena el 30 de juliol a la Biblioteca de Catalunya i es pot veure en aquest mateix espai del 29 de juliol al 9 d’agost i del 15 de setembre al 4 d’octubre. L’obra està interpretava per cinc dones: Mercè Anglès, Mercè Arànega, Anna Güell, Àngels Sánchez i Mar Ulldemolins. Parlem amb elles sobre l’obra i com es preparen per l’estrena en el seu local d’assaig.

L’obra de la Ilíada és una obra de dones. Què hi podrem veure?
Mercè Anglès: És una obra interpretada per cinc dones. És un cor de dones que recorda el cor grec, però força sui generis. Aquestes dones van explicant la història a través de les pistes que van trobant.
Mar Ulldemolins: Són dones que investiguen què ha passat a la Ilíada i parlen en boca de diferents personatges.

Cada una de vosaltres té un sol personatge?
Àngels Sánchez: No, en tenim diferents. No és només que cada una té la seva escena, sinó que hi ha molts moments que estem totes cinc, amb frases repartides entre totes. Hi ha molt treball de grup. Cada una de nosaltres té diferents personatges, sobre sis per persona i, fins i tot, hi ha un personatge interpretat per diverses de nosaltres. Des de fora veus els personatges, ho tens molt clar qui és qui, però no perquè ho interpreti una mateixa actriu, sinó que és la mateixa personalitat de cada personatge.

Serà una obra que sorprengui a l’espectador?
Mercè Anglès: Sí, segur. (Totes les actrius afirmen unànimement) El text del qual partim, la Ilíada, és molt maco i l’adaptació que n’ha fet Alessandro Baricco és preciosa. A més, la dramatúrgia que s’ha fet del text està molt ben feta. Va més enllà de la Ilíada i es converteix en universal.
Anna Güell: És l’excusa per parlar de la guerra des del punt de vista de les dones actuals. En aquest sentit, el director, penso que amb molta imaginació, ha posat cada cant de la Ilíada en un lloc sorprenent i d’una manera sorprenent. Per a nosaltres, ha estat una experiència molt rica perquè ens hem anat trobant sorpreses. És una sorpresa constant.

La Ilíada és una obra molt masculina i el fet que la interpretin dones, ja és sorprenent.
Mercè Anglès: Exacte. Hi ha personatges femenins, està clar, però el pes de l’obra recau en els personatges masculins.
Anna Güell: És veure el paper de la dona dins la Ilíada. No volem veure la dona com una víctima, sinó capaç de fer coses i com les pot fer amb tanta brutalitat com un home.
Àngels Sánchez: És intentar entendre què passa per veure si es pot fer alguna cosa.

És un text clàssic, però encara està d’actualitat perquè encara avui en dia tenim guerres. Creieu que l’espectador sortirà de l’obra i podrà reflexionar sobre la guerra?
Anna Güell: Sí, l’espectador en podrà reflexionar i no es quedarà indiferent.
Àngels Sánchez: Sí, i, a més, no només és el text, sinó totes les imatges i totes les sensacions que et porta l’essència de les paraules.

La Ilíada
És un poema èpic grec atribuït a Homer (segle VIII aC). L’obra està dividida en 24 cants i narra una part de la guerra de Troia. L’adaptació que fa Alessandro Baricco d’aquesta obra clàssica s’hi ha suprimit les aparicions del déus per tal de fer una història més humana. La companyia Q-Ars (Mercè Anglès i Anna Güell) continua amb la seva trilogia clàssica. A principis d’any van oferir Les Suplicants d’Èsquil a la Sala Muntaner dirigida per Rafael Duran. De cara al març vinent, preparen Electra dirigida per Oriol Broggi.

MAR ULLDEMOLINS
Mar Ulldemolins (Valls, 1980) és una actriu que ha participat en espectacles com Arcàdia, Rock’n’Roll, Carnaval, Jocs de paciència, Refugi o Les Suplicants. També l’hem vist a la sèrie de televisió Ventdelplà en el paper de Mònica, una jove que es queda en una cadira de rodes després de tenir un accident de cotxe.

Mar: “La Ilíada són dones que investiguen què ha passat i parlen en boca de diferents personatges”

Com et va influir la teva interpretació a Ventdelplà?
Jo havia començat al teatre i algú et para, però molt poca gent. Però, un cop surt a la televisió, llavors et coneix tothom.

Fa ràbia que et parin més perquè t’han vist a la televisió quan ja has estat fent molts anys teatre?
No, si pensés això seria tonta. Tinc molt clar que la televisió, tothom la té a casa i es mira molt més i sempre ha anat així. Però quan després algú et para pel carrer per alguna cosa que has fet al teatre, et sorprèn i et fa il·lusió.

Amb què gaudeixes més amb teatre o amb televisió?
Amb teatre, amb televisió i també amb cinema. És la meva feina. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients. A més, amb tot pots aprendre coses molt diferents.

Quins projectes futurs tens?
Després de la Ilíada, ja tenim pensat fer una Electra de Sófocles al Teatre Nacional dirigida per l’Oriol Broggi. Abans, però, faré Rock’n’roll al Teatre Lliure dirigida per Àlex Rigola que ja es va fer l’any passat, però es torna a fer perquè va tenir molt èxit.

Com t’ha ajudat la música en la teva carrera com a actriu?
La música m’ha servit molt per la meva feina, sobretot, per la comèdia i pel ritme que és bàsic. Em vaig quedar a nivell de 8è i ho vaig mantenint. Faig classe una hora a la setmana.

Amb motiu de la recent mort d’en Llullu, reproduïm l’entrevista que es va publicar des de l’ACPG el passat juny a en Màrius Serra on parla del llibre “Quiet”.

Màrius Serra (Barcelona, 1963) és escriptor i enigmista. Va estudiar Filologia Anglesa a la Universitat de Barcelona. Ha publicat llibres de relats, novel·les i traduccions d’autors anglosaxons. L’últim llibre que ha publicat és “Quiet” que cobreix set anys de vida del seu fill Lluís, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que la ciència neurològica no ha estat capaç de definir. “A Quiet, he buscat una forma narrativa d’explicar l’ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament”, explica l’autor en el llibre.

Text i fotos: Mònica Puntí Brun / Redacció ACPG

Com t’agrada definir-te?
Jo em defineixo com a escriptor, ja que si hi ha alguna cosa que faig és escriure. Tota la resta d’activitats, que no són poques, em deriven de l’escriptura. Encara diria més, abans de definir-me com a escriptor em definiria, en primer terme, com a lector i després, com a conseqüència d’això, com a escriptor.

És una persona que viu de les paraules, no només és escriptor, sinó que també és enigmista i juga amb les paraules. Com sorgeix aquesta afició a l’enigmisme?
Els jocs de paraules sempre m’han interessat, potser perquè la matèria primera de l’escriptura forma part del llenguatge verbal. Des de ben menut, he tingut consciència que el llenguatge podria servir per més coses que les que les que habitualment li atorgàvem. A més, connecta molt amb l’aprenentatge i amb els nens. Ells s’hi acosten amb una mirada molt més neta de prejudicis. De fet, aprenem les llengües maternes jugant-hi i equivocant-nos. En l’edat adulta és quan prenc consciència de la capacitat de joc que té el llenguatge. Potser la voluntat és mantenir viu el nen que porto dins a través del llenguatge.

Ha estudiat Filologia anglesa, com l’ha ajudat al desenvolupament de la seva carrera d’escriptor i enigmista?
Jo vaig estudiar Filologia anglesa per proximitat amb una línia cultural que en la meva època era, sobretot, musical més que no literària. Vaig estudiar Filologia anglesa per entendre tot aquest món i formar-ne part. Cada llengua, cada cultura i cada sistema de signes codificat té una manera pròpia d’explicar la mateixa realitat que compartim tots. Per a mi és molt enriquidor. Des del punt de vista més concret, m’ha ajudat a tenir una informació molt més directa de la cultura que va inventar els mots encreuats. El crossword és un invent anglosaxó. Si jo pogués tenir un superpoder com els superherois, jo demanaria poder ser un superpoliglot. Seria enormement feliç perquè pots penetrar d’una manera molt més profunda en les realitats quan pots parlar la llengua de la comunitat a la qual et trobes.

Com veu la literatura catalana actual?
La veig bé des del punt de vista del talent i la creació, però, en canvi, la indústria probablement li costa molt legitimar i donar visibilitat a tot el talent que tenim i que es publica. La indústria editorial està en un moment de gran canvi per l’era digital. La recepció o la visibilitat social d’aquests creadors encara és molt diferent en funció de si desenvolupen la seva carrera en català o si ho fan en castellà, tot i sent igual de catalans.

L’últim llibre que ha escrit és “Quiet”. Quin és el perquè d’aquest llibre?
Jo vaig escriure “Quiet” per una necessitat molt específica que era explicar i explicar-me la situació de mon fill que sempre te’l defineixen pel que no sabrà fer més que no pas pel que sabrà fer. En general, quan escric un llibre, sempre intento que un dels criteris sigui tenir-ne la necessitat absoluta. En el cas de “Quiet”, això era més acusat perquè òbviament quan vius amb una situació tant intensa, tant inesperada, et sorprèn i et costa mantenir la normalitat en la teva vida. La clau era de quina manera explicar una història tant dura.

Com va trobar la manera d’explicar-ho?
Jo no sóc amant de la llàgrima ni m’agrada gens el xantatge emocional. És molt fàcil fer plorar: si tens un nen i una malaltia, ja ho tens tot. En canvi, la vida té clarobscurs, igual com hi ha foscor, hi ha molta lluminositat i joia. Jo volia expressar aquesta joia, però també la part dolorosa, trobant l’equilibri. Això no va ser possible fins al cap d’uns anys, passat un procés d’acceptació i de presa de distància. El detonant va ser una situació molt tragicòmica que apareix al llibre. Va ser quan en un restaurant de Gènova, algú canvia la cara quan veu entrar a ton fill i comença a posar pegues. La situació et genera ràbia i molta indignació, però alhora també era molt còmica. Aquesta dona em va deixar absolutament al·lucinat. Així vaig trobar un to proper a la crònica, no exempt d’humor. Vaig intentar que cap dels dos extrems no pesés més que l’altre.

Tenies un objectiu en començar el llibre?
Quan començo a escriure, sempre tinc un objectiu molt concret i és atrapar el lector. Fer que si ha acabat de llegir el primer paràgraf, vulgui passar al segon. És el meu objectiu bàsic i és molt modest: no oblidar mai que estàs fent un text per a ser llegit, que els continguts d’aquell text no passin per damunt de la forma. Dit això, és obvi que hi havia una motivació catàrtica i, d’altra banda, natural. Amb el llibre ja publicat, s’aconsegueix una visibilització d’aquests éssers, d’aquesta problemàtica. Això és el que em fan arribar molts lectors, però en cap cas, jo tenia aquest objectiu marcat abans de començar a escriure.

Què has pogut aprendre d’aquesta situació personal?
Si algun ensenyament m’ha donat la convivència amb el Lluís i si algun missatge de fons trobo en l’escriptura del “Quiet” és la importància del punt de vista. El meu fill no podrà caminar mai. Jo cada vegada que dic aquesta frase se’m fa un nus al cor encara ara, però alhora la dic molt perquè per mi verbalitzar és entendre-la. És l’acceptació de deixar de definir ton fill pel que no serà i mira-te’l com és. Això és el canvi de perspectiva i això és el que hi ha de rere fons en el llibre “Quiet”. En certa mesura, el que t’ensenyen els llullus o els quiets, és a viure el moment present d’una manera intensa i no fer plans de futur.

En un moment del llibre, escrius que el Llullu és una persona veritablement important, el vostre VIP particular
Si és en l’episodi on anem a Eurodisney i la Carla queda sorpresa de poder entrar a les atraccions sense fer cua. Jo, personalment, me’n vaig adonar en un altre. Sempre ho explico, encara que és un episodi que no vaig posar al llibre. Jo sóc una persona que per dormir sempre ha necessitat un llit com déu mana. Fa nou anys, quan vam començar a sovintejar hospitals, trobàvem que, és clar, havies de dormir a la cadira. Una nit que havia d’anar a la Vall d’Hebron se’m va acudir entrar a la web de British Airways, vol Londres-Nova York, vaig buscar i trobar les mides exactes de les butaques de primera classe. M’ho vaig apuntar i quan vaig arribar a la Vall d’Ebron amb les infermeres, que ja em coneixien, els hi vaig demanar un centímetre. Vam anar a mesurar la butaca del costat del llit i com s’hi fos un conte, però real: tenien les mateixes mides. Aquella nit em vaig mirar la butaca amb uns altres ulls i vaig començar a dormir. Els llullus et fan canviar la perspectiva. Substancialment, en aquests 10 anys, jo no he canviat, però admeto que la meva manera de mirar el món ha canviat molt.

Ho viviu amb naturalitat.
Sí, per això vaig excloure la invenció del llibre i vaig voler parlar-ne amb naturalitat. A casa, sempre ho hem viscut així. El sentit comú forma part del nostre territori de desig i presideix la nostra vivència. N’era molt conscient que volia escriure sobre això, però alhora era molt conscient que envaïa de manera molt clara la intimitat dels de casa. Volia que hi fossins presents perquè és una aventura col·lectiva, però era un territori delicat. A diferència dels altres llibre, aquest el vaig donar per llegir a la Mercè, la meva companya, i a la Carla, la germana del Lluís, buscant la seva aprovació. Sense aquesta, no l’hauria publicat. El llibre ens ha servit per comunicar-nos.

Què ens en pot dir del concert benèfic que organitzeu el dia 14 de juny “Mou-te pels quiets”?
Al principi de publicar el llibre, tenia clar que no en volia fer presentacions per por i perquè el tema és molt emotiu: no volia que es convertís en una catarsi de llàgrimes. He rebut molts correus de lectors i al final he fet presentacions. Tenia una petita idea de fer alguna cosa hippy, que vingués algú a cantar. Vaig pensar de seguida amb el Pau Riba i la cançó de L’Home estàtic que surt al llibre. Va coincidir que des de la Fundació Nexe, on havia anat el Lluís fins als 6 anys, em van llançar un SOS perquè la recessió econòmica estava afectant. També des de l’Escola Guimbarda. Al gener, vam començar a parlar de fer un concert. Mica en mica vaig començar a fer trucades a amics artistes i no vaig rebre cap no per resposta. El concert tindrà clarament una perspectiva artística, en cap cas serà un concert de la llagrimeta. Tindrà el mateix to del llibre. Hi haurà presència física i, sobretot, en la pantalla gegant de discapacitats. Hi haurà lectures i també actuacions relacionades.

Per Ramon Texidó / Diari Maresme / ACPG / Foto de TVC

El doctor Joan Corbella va néixer a Santa Coloma de Queralt l’any 1945. És metge i psiquiatra i, també, un destacat divulgador de la Psiquiatria i la seva aplicació en la vida quotidiana. En aquest sentit, el doctor Corbella col·labora sovint amb els mitjans de comunicació tant en premsa, com en ràdio i televisió. Entre d’altres distintius, ha rebut el XVII Premi de les Lletres Catalanes.

Què el va impulsar a escriure el seu llibre “Quins valors hem de transmetre als nostres fills?”?
Va ser un encàrrec de l’Editorial en un moment que se’n parlava molt de la pèrdua de valors. Tanmateix vaig acceptar perquè m’interessa el tema i pensava que podia aportar quelcom que ajudés.

Diu que cal que les famílies tinguin una predisposició a educar. Però es pot definir el terme “educar” amb un cert consens?
Educar és el procés pel qual s’ajuda al desenvolupament de la personalitat de l’altre, és un fenomen bilateral, pares eduquen fills, fills eduquen pares. Mestres eduquen alumnes, alumnes eduquen mestres…

També comenta que, des de la perspectiva dels valors, cal que fem una clara distinció entre el bé i el mal. Com recomana abordar aquesta qüestió?
Som propensos a posar moltes etiquetes. La majoria innecessàries. Cal, però, tenir ben clar que existeix la bondat i, en contrapartida la maldat. L’objectiu final de tota vida és ser una “bona persona”. Bé, el més bona possible. Mai res és absolut.

A més, els valors es contemplen molt diferentment per les diverses cultures. Què passa en aquest sentit, quan cultures molt diferents convergeixen en un mateix espai-temps?
Tot es pot explicar per la resposta anterior. El valor preponderant és la bondat i aquesta està molt més arrelada que els costums o els valors concrets de cada cultura. Una bona persona ho és siguin quin siguin els guions morals que dictin la seva conducta.

Creu que la nostra societat tendeix a sobreprotegir als petits i petites?
Sí, es tendeix a confondre estimar en protegir. A qui se estima se’l vol feliç. A qui es protegeix se li vol evitar el patiment o els neguits i una cosa no equival a l’altre. La felicitat està feta de tota mena de vivències, d’ingrates també. Cal ajudar a conviure amb les frustracions de la mateixa manera que cal aprendre a viure amb les alegries.

En educació dels fills, hi ha algun mètode que mai no falla? Potser, l’amor?
No hi ha res que no falli. En tot cas cal dir que és bo que “falli”. Vull dir que educar no és tenir-ho tot controlat. La mateixa vida no és controlable. La personalitat es desenvolupa en els encerts i en les errades.

Creu que l’actual situació de crisi econòmica pot esdevenir una oportunitat per als valors?
La crisi obliga a adaptar-se a viure diferent. I la capacitat d’adaptació a les situacions noves és una mostra de la maduresa d’una personalitat.

Davant els problemes, es tendeix a perdre excessius esforços en buscar culpables quan el que cal és cercar solucions. Per què hi ha aquesta tendència?
Aquesta és una qüestió Occidental, els orientals no cerquen sistemàticament “la culpa”. Admeten que l’atzar també pot jugar i tendeixen buscar solucions o a acceptar el que veuen com a inevitable.

Sens dubte, llibertat i valors van íntimament lligats però, alhora, també cal posar límits. Trobar l’equilibri és un art?
Sense llibertat no tenen sentit els valors. Els límits cal aprendre’ls a posar-se’ls un mateix. Els imposats pels altres són normes o convencions socials que poc tenen a veure amb els valors personals.

L’exemple és la millor manera de transmetre els valors?
Sense cap mena de dubte.

És bo que els joves s’emmirallin en algun personatge públic?
És inevitable. Aquesta és la gran responsabilitat dels que tenen actuacions que arriben als mitjans i la d’aquest a l’hora de fer-los públics.

Vostè puntualitza que cal distingir entre educar i ensinistrar. Creu que hi ha una certa confusió per a distingir aquests aspectes?
I tant, es sol donar més importància a ensenyar a fer coses que a tenir actituds. Les conductes s’ensinistren, les actituds s’eduquen.

Hi ha un repte social. La conciliació de la vida familiar amb la laboral. Els nens i nenes necessiten la presència del pare i la mare, i a vegades no és possible.
Tenim els pitjors horaris laborals. Què hi farem. Només ho podem compensar fent el més agradable possible la convivència el temps que tenim fer gaudir d’ella. Una llar capaç de viure serena, divertida i joiosa és el be més preuats per tots els que la viuen.

Considera que la nostra ciutadania infrautilitza la visita al psiquiatra en relació a altres països?
Ja no. Crec que ja se’n fa un ús força adequat.

Perquè ens atura la por? Quin sentit té i com es pot contrarestar aquest sentiment paralitzador?
La por és una emoció que alerta dels perills. Imprescindible per no ser una persona imprudent. Quan no n’hi ha gens esdevenen comportaments inadaptats, quan n’hi ha més del compte apareix la fòbia, un trastorn que sovint cal tractar. Com en tanques coses l’equilibri és la situació adequada.

Per què “Viure en parella”, com diu el títol d’un dels seus llibres, no és fàcil?
Era fàcil quan no s’esperava gran cosa de la parella. Ara hem cregut que l’amor és garantia de la felicitat i a aquesta li demanem, potser, més del que pot oferir. En tot cas sol ser menys difícil si es viu des de la bondat, les ganes de fer feliç a l’altre i la tolerància; si es converteix en una lluita per modificar la conducta de l’altre.

Creu que el repte de les persones ha de ser la recerca de la felicitat trobant el seu lloc en el món?
Això de trobar el lloc en el món potser és massa ambiciós. Crec que aconseguir una serenor i un benestar emocional amb certa estabilitat és una fita prou ambiciosa i gratificant.

Per acabar, li comentaré una frase famosa. Un escriptor deia que abans de tenir fills, tenia 7 teories de com educar-los. Després, quan va tenir 7 fills, no tenia cap teoria. Hi està d’acord?
I tant, la única teoria és que no n’hi ha altre que generar un ambient favorable per desenvolupar la personalitat. Això vol dir un bon ambient.

Amb motiu de la recent mort de Vicenç Ferrer, reproduïm la darrera entrevista que es va publicar des de l’ACPG el passat any 2008. Aquesta entrevista va ser cedida per Ramon Texidó i Cafè amb Llet i feta gràcies als voluntaris i col·laboradors de la Fundació Vicenç Ferrer.

Per Ramon Texidó / CAFÈ & LLET / ACPG / Foto de Quim Botey

Fa més de cinquanta anys, Vicenç Ferrer (Barcelona, 1920 – Índia, 2009) va arribar a l’Índia com a missioner jesuïta. Els seus primers anys els va dedicar a una vida espiritual, envoltat de soledat i oració. Poc després, se’n va adonar que aquest no era el seu veritable destí. Dins seu hi havia un home d’acció que es veia capaç de lluitar contra problemes tan greus i vitals com la fam. Amb aquesta convicció, va ser destinat a la missió de Manmad (Estat de Maharashtra) on va impulsar la construcció de pous, va repartir llavors entre els pagesos i va predicar la virtut del treball i la cooperació. Però aquí varen començar els primers problemes. Alguns col·lectius benestants van témer una possible revolta, i a base de pressió política van aconseguir que és dictés una ordre d’expulsió contra Ferrer, tot just quan acabava de ser nomenat candidat al Premi Nobel de la Pau, l’any 1968. Finalment, gràcies a les multitudinàries manifestacions populars i a la intervenció personal d’Indira Gandhi, Vicenç Ferrer va poder establir-se definitivament a l’Índia amb una condició: havia de viure a una de les zones més pobres del país, Anantapur.

Cafè amb llet: Voldríem començar l’entrevista recordant que alguna vegada ha comentat que quan tanca els ulls, veu Orient; quan els obre, es troba amb Occident. Què vol dir exactament?
Vicenç Ferrer: Quan tanques els ulls és el símbol d’Orient, quan els obres és l’esperit d’Occident, l’acció bona. Sembla que Occident està més a prop de l’acció bona i més lluny de la pau espiritual. No és cert. L’Occident està més a prop de la caritat i l’Orient està immers en la vida interna. La civilització occidental és molt pràctica, menjar sempre a l’hora que toca no es pot fer meditant.

C & ll: Fa més de 50 anys va tenir un somni. Ara, una part important d’aquest somni ha esdevingut realitat. Què falta per a completar-lo?
V.F.: Sí, sempre vaig voler estar a prop de les persones més excloses i fer alguna cosa perquè millorin la seva situació. He aconseguit dedicar la meva vida a això i hem aconseguit millorar les condicions de vida de molta gent. Però falta molt per fer, per tant, l’eradicació de la pobresa és l’objectiu prioritari de la “Fundación Vicente Ferrer” o, si vols, el gran somni per completar.

C & ll: Alguna vegada ha comentat que la Providència el va dur a l’Índia. Què creu que hauria passat si l’hagués dut a algun altre indret, també necessitat? Tothom té una missió per complir?
V.F.: El meu somni era ajudar als més necessitats. Probablement hagués fet el mateix però en un altre indret.

C & ll: Per a vostè, el fet de viure a l’Índia li suposa omplir els buits de la Filosofia i de les Religions. Malgrat l’evidència d’aquests buits, milions de ciutadans del món s’hi aboquen vers una Religió o Filosofia. Com es pot trobar un equilibri?
V.F.: Arribarà un dia en que tots els homes adoraran espiritualment a Déu. Aquí convindria recordar el que se li va dir a la samaritana: “no hi haurà temples”.

C & ll: Vostè és considera un home d’acció, en el sentit d’actuar per a resoldre els problemes. Però també s’ha envoltat d’un grup humà que ha sabut canalitzar l’acció. Com ha pogut aconseguir aglutinar tantes voluntats individuals en una mateixa direcció?
V.F.: La Fundació és una organització humanista i es fonamenta en la filosofia de l’acció. La nostra metodologia de treball es basa en la participació activa de tota la comunitat: d’aquesta manera els beneficiaris de l’ajuda són els gestors i executors dels diferents projectes i, per tant, els seus protagonistes. Però no he estat jo solament, sinó la força invisible de l’esperit és la que aglutina tantes voluntats individuals en l’amor als altres.

C & ll: Vicenç Ferrer té una profunda vinculació amb Calella, on va transcórrer bona part de la seva joventut, juntament amb la seva família. Què en recorda d’aquella època?
V.F.: La meva família es va traslladar a Calella durant la guerra civil fugint dels bombardejos i de la inseguretat ciutadana a Barcelona. Va ser una època molt important on vaig passar episodis decisius de la meva vida.

C & ll: Des de fa molts anys, vostè es considera ciutadà indi. Quin dia es va sentir indi per primera vegada i per què?
V.F.: Des del primer moment que vaig trepitjar l’Índia, l’any 1952, vaig saber que aquell era el meu lloc.

C & ll: Quan la Fundació rep a l’Índia la visita de ciutadans occidentals, sovint es queden sorpresos pel tracte i hospitalitat que reben dels ciutadans indis.
V.F.: Sí, els indis són gent molt hospitalària i agraïda. Especialment, quan la gent visita el campus de la Fundació a Anantapur o els pobles on s’estan portant a terme els projectes, són rebuts amb un agraïment i alegria infinites. Per ells és molt important.

C & ll: Alguna vegada ha criticat l’excessiva burocratització quan pretén controlar-ho tot a base de paperassa, oblidant-se dels visibles i evidents resultats.
V.F.: Clar, perquè la pobresa no està per ser entesa sinó per solucionar-la. En comptes de tanta burocràcia i teories s’ha d’actuar, treballar per eliminar la pobresa perquè els grans discursos humanitaris no arriben a tot arreu i, per suposat, no donen de menjar a qui més ho necessita.

C & ll: Sens dubte, el repte més important del segle XXI és acabar amb la malaltia més gran de la humanitat, la pobresa. Malauradament, els països més importants del món no estan per aquesta tasca. Què falta a les consciències, principalment dels governants?
V.F.: És que tenen un error de principis. Per començar, la pobresa no existeix, existeixen els pobres. Els pobres es poden comptar d’un en un. Respecte a la pobresa, podem dir que hi ha dos moviments: un de dalt a baix, que vol solucionar la pobresa de tot el món. Aquí es troben els governs, les institucions mundials, etc.. I nosaltres, pertanyem a un moviment que treballa de baix a dalt, i ens ocupem d’un territori concret. No veiem la pobresa, veiem als homes pobres. Els tenim a prop, ens interessem per qui són, on viuen, quins són els seus problemes i necessitats… Busquem resultats pràctics i concrets que contribueixin a reduir el seu patiment.

C & ll: És impressionant trobar la riquesa més gran, en la pobresa més extrema. La veritable felicitat es troba en la recerca de la felicitat dels altres?
V.F.: Sens dubte. És difícil parlar de ser feliç o de la felicitat en les actuals circumstàncies en les que es troben la majoria de les persones d’aquest món, però el que sí sóc és optimista i a més visc amb l’esperança i la voluntat de canviar les coses. Afortunadament a Anantapur ho estem aconseguint i això em satisfà pels beneficiaris del projecte.

C & ll: Què ens podria dir sobre la tasca dels voluntaris?
V.F.: Els voluntaris són un suport fonamental per la Fundació tant a Espanya com a l’Índia. A l’Índia, el 99% de les persones que treballen són nascuts allà, donat que un dels objectius de la Fundació és la creació de feina a la zona. Els voluntaris que venen d’Espanya únicament desenvolupen les tasques que no poden ser assumides per persones autòctones. Per això, busquem perfils professionals molt concrets: metges, arquitectes, professors de castellà, fisioterapeutes i logopedes, principalment.

C & ll: Precisament molts dels voluntaris, quan el coneixen per primera vegada, es sorprenen del seu agut i fi sentit de l’humor. És potser aquest un dels antídots més eficaços per lluitar davant les adversitats?
V.F.: Crec que el sentit de l’humor és vital en qualsevol àmbit de la vida, i davant de les adversitats també. Fer un treball seriós i compromès no està renyit amb el sentit de l’humor.

C & ll: Fa molts anys, una jove periodista, Anne, li va venir a fer una entrevista i es va quedar al seu costat, primer per la causa i després també per amor. Què ens podria explicar sobre la seva esposa i família que, a més, comparteixen el mateix compromís per l’Índia?
V.F.: Només et diré que el pastor protestant que ens va casar, l’any 1969, em va dir unes paraules profètiques: “L’Anne serà el teu àngel, et protegirà i ajudarà durant tota la vida”.

C & ll: Precisament, l’any 1969 va fundar el Rural Development Trust (RDT), un consorci fortament implantat a Anantapur. Han fet una gran tasca des de llavors…
V.F.: Quan vaig arribar a Anantapur les perspectives dels habitants d’aquesta zona eren molt desoladores. Vaig crear RDT, amb l’ajuda d’estrets col·laboradors, com una organització científica i espiritual, apolítica i aconfessional per buscar solucions a les diferents problemàtiques que tenia la comunitat rural. Des dels seus inicis, RDT va estar formada per un equip local que planificava i executava treballs de desenvolupament a curt i llarg termini per a la comunitat. Pocs anys després del seu establiment vam començar a rebre ajuda d’organitzacions humanitàries de Espanya i països com Alemanya o Regne Unit, a més del propi govern de l’Índia. Aquestes col·laboracions van permetre iniciar els projectes a Anantapur: les campanyes massives de vacunació, la formació sanitària, el progrés agrícola i ecològic i altres projectes per contribuir al desenvolupament de les comunitats dels dálits o intocables.

C & ll: Finalment, l’any 1996 es va crear la “Fundación Vicente Ferrer” amb la intenció d’aconseguir unes millors condicions de vida per als habitants d’Anantapur. Tot un èxit!
V.F.: Exacte. Tots els projectes a llarg termini necessitaven un suport específic i constant per aconseguir autonomia i tenir garantida la continuïtat. Amb aquest fi va néixer la “Fundación Vicente Ferrer”, amb l’objectiu de sensibilitzar la societat espanyola. Perquè no es tracta d’establir ajudes pal·liatives a la pobresa, sinó d’aconseguir una autèntica transformació social, més enllà dels remeis urgents. FVF-RDT pretén la participació real dels beneficiaris del projecte, per potenciar la seva capacitat de gestió i assegurar l’adequació dels projectes al seu context. I això no s’aconsegueix en poc temps o amb ajudes puntuals, sinó amb un compromís a molt llarg termini.

C & ll: També ha assegurat que el 90% de les famílies occidentals haurien de donar alguna quantitat de diners als països pobres. Hi ha encara moltes necessitats per cobrir.
V.F.: Sí, encara queda molt per fer. Espanya ja és un país solidari però encara podria ser-ho molt més. Amb el temps, tot és possible.

C & ll: Com va sorgir l’idea de l’apadrinament dels nens i nenes indis? Com funciona exactament?
V.F.: L’apadrinament és una de les formes de col·laborar amb la Fundació i vam pensar en ell perquè, com li comentava, el nostre programa de transformació social busca solucions a llarg termini. Tenim vocació de continuïtat i ens adaptem a les necessitats reals de la població, respectant la cultura i els costums de la zona on treballem. L’apadrinament, permet el treball actiu sobre tot els àmbits en els que treballa la Fundació: educació, habitatge, sanitat, ecologia, dona i persones amb discapacitat. Significa millorar les condicions de vida de tota una comunitat, perquè la contribució de 18 euros no es destina únicament al nen o nena, sinó a millorar les condicions de vida de tota la comunitat. A través del nen o nena i de la seva família tens l’oportunitat de conèixer el valor real de la teva ajuda. El padrí coneix al nen o nena mitjançant fotografies, cartes i dibuixos i rep informació sobre els beneficis que comporta la teva ajuda pel nen, la seva família, el poble on viu i tota la comunitat. Qualsevol persona pot apadrinar trucant a la Fundació o a través de la web.

En el nostre comiat només podem agrair a Vicenç Ferrer i a tots els seus col·laboradors, l’excel·lent feina que fan a diari pel benestar de tantes famílies índies que ho necessiten. Totes les persones vinculades directament amb la Fundación Vicente Ferrer han pres la posició més difícil i compromesa, treballant sobre el terreny. Els ciutadans occidentals ho tenim molt més fàcil gràcies a la seva magnífica tasca, i a la senzilla facilitat d’apadrinar un nen o una nena indi. Donar és rebre.

Més informació:
www.fundacionvicenteferrer.org
Telèfon 902 22 29 29