La jove actriu catalana que es va donar a conèixer amb la sèrie Padres es fa un lloc a la televisió estatal

Tal com raja

Lloc i data de naixement: Barcelona, 20/08/89
Un grup de música:Antony and the Johnsons
Una pel·lícula: Novembre
Un llibre: El guardià al camp de sègol
Plat que cuines millor: espaguetis
Una mania: M´encanten les coses petites
Una qualitat: Riallera
Un somni: Unes vacances llargues a Formentera
Un viatge: A la Pampa Argentina
Tens fama de ser molt: Ploramiques

Un cafè al centre de Barcelona és el lloc de trobada amb la jove actriu que ens desvela com s’ho ha fet per fer realitat el somni de l’actuació. Quan es veu un jove a la televisió no es percep la gran feina de formació que hi ha al darrere. Roser n’és un bon exemple de talent, inspiració i esforç.

Tens formació musical, en interpretació. Has treballat en molts registres, publicitat, televisió… com et definiries i amb quin registre et quedes?
Sí, he fet unes quants anuncis, he fet de model per Llongueres, etc. Però la meva vocació real és la interpretació.

Tens formació musical també?
Sóc pianista i saxofonista.

Has incorporat la música a la teva faceta com actriu?
Si, són disciplines que van lligades. La música no deixa de ser interpretació. Hi ha una part tècnica, molt necessària, però sense sentiment no vas enlloc. Amb la interpretació passa el mateix, necessites tècnica però si no hi ha res que surti de dins… A més, en el meu cas he tingut la sort que els dos arts coincidissin: a Padres, a Antena3, el meu personatge tocava el saxo. Va ser una experiència molt gratificant.

Quan vas saber que et volies dedicar a la interpretació?
No recordo que d´un dia per l’altre decidís ser actriu. De fet, no ho tinc decidit. Ha anat sortint així. De moment no vull deixar de banda els estudis, perquè mai se sap. Ha estat quelcom molt gradual, de petita feia música i sempre he estat una persona molt sensible i emotiva, per això el “ploramiques” (riu). Una mica per curiositat em vaig apuntar a l´escola d´interpretació Nancy Tuñón i a partir de llavors em vaig enganxar i cada cop hi dedicava més temps.

I a la Universitat què estudies?
Comunicació audiovisual. Al principi era més senzill combinar-ho però en la mesura que surt feina és més complicat.

Com són els càstings?
Entrar a la roda és molt complicat. Jo vaig tenir un pèl de sort, feia un curs d´interpretació amb la fortuna que un director va passar per l´escola i va veure el meu material i em va cridar per a Padres.
Hi ha càstings durs. Depèn molt del director, hi ha amb els que de seguida hi ha feeling i amb els que no tant. Els càstings no són massa agradables de fer. Estas en una situació sota molta pressió i t´hi jugues molt. Sovint, com diu un director de càsting català molt important, el que pots mostrar no és més que el 40% de les teves facultats interpretatives. Això sí, a mesura que se´n van fent, t´hi vas acostumant. Què hi farem, forma part de la feina…

Els pares com ho porten?
Al principi no gaire bé. Però a mesura que passa el temps s´hi van adaptant. Els consola molt que continuï estudiant. Més que desagradar-los la feina el que tenen és por degut a la inestabilitat de la professió. Però, ben mirat totes les feines són inestables. Com que veuen que treballo i me’n surto no es queixen tant!

Quin actor/triu nacional o internacional admires? O amb quin/a t´agradaria treballar?
M’agrada molt la Meryl Streep. M´encanta. És una actriu aparentment tant senzilla i que fa les coses amb tanta sensibilitat i subtilesa…

I amb quin director?
M’agradaria molt treballar amb Daniel Veronese, fa unes obres molt intimistes. Molt properes al públic i carregades d´emocions. No fa teatre fa vida. Et captiva, perquè no veus autors recitant sinó vivint.

Així és com veus tu la interpretació?
Si el teatre ha de ser emoció i ha de ser veritat. S´ha de mentir amb molta veritat.

Hi ha algun tipus de gènere que no faries mai?
No en principi no em poso barreres. Amb Padres en vaig trencar unes quantes. Abans pensava que comèdia no podria fer, crec que és més difícil fer riure que fer plorar. Però ho vaig fer, per tant no em tanco a cap gènere.

Com és un dia de rodatge?
A Padres, per exemple, teníem horaris de rodatge molt durs. Em venien a buscar a les 06:20 a casa. Havíem de ser a plató a les 07:00. Fer una sèrie diària és bastant dur, s´ha d´emetre sigui com sigui i sempre es va just de temps. Però a la vegada és gratificant perquè sovint s´acaba creant un ambient de família entre l´equip. Si fas una sèrie diària ben feta (que no és fàcil), ben segur que estas preparat per qualsevol cosa!

T´han servit les tècniques d´interpretació pels teus estudis? Pots donar algun consell?
Mai m´he pogut aprendre una assignatura amb la rapidesa que m´aprenc un guió. La veritat és que no hi ha cap tècnica específica es tracta simplement d´exercitar molt la memòria. Podríem dir que el meu truc és estudiar en veu alta.

Ens pots dir alguns consells, regles o supersticions dels actors?
Un actor no pot mirar mai a càmera, (riu) són coses que es van aprenent. Pel que fa a les supersticions, jo no en tinc gaires. Els actors no poden portar res de color groc, o això diuen. La veritat és que no sóc gens supersticiosa.

Per acabar ens pots donar algun consell per als joves que llegeixin l´entrevista i vulguin dedicar-se al teatre?
Primer aconsello que es formin, és fonamental. Jo sóc de les que penso que l´actor neix, i no es fa. Però una bona formació és essencial per superar les pròpies limitacions i aprendre a utilitzar com cal les eines que tenim. Una altra cosa essencial per a l´actor és observar el seu voltant, absorbir-ho tot i estar sempre molt atent.

Quins projectes de futur tens? Quan et podrem tornar a veure en acció?
Pròximament em podreu veure a la telesèrie Amar en tiempos revueltos, de Televisió Espanyola. Interpretaré a la jove Almudena Hernández, una adolescent tímida i enamoradissa que s´haurà d”enfrontar als seus pares per aconseguir els seus somnis. Això sí, tot en clau dels anys 50!

Acaba la frase:

El millor d´aquesta vida és…. compartir-la amb qui estimes.
No aguanto la gent que… és malvada.
Si no fos Roser Tapias m´agradaria ser… una gran escriptora.
Li diria quatre coses ben dites a… alguns delinqüents d´aquest país.
No m´agradaria morir sense… ser mare.
L´obra perfecte és aquella que… interpreto en cada moment.

Text: Diego Giménez (diego@edicat.cat)

David Selvas dirigeix l’obra La gavina, de Txèkhov amb adaptació de Martin Crimp, en el marc del Festival Grec. Compte amb un repartiment de luxe de deu intèrprets: Rosa Renom, Biel Duran, Manel Sans, Alba Sanmartí, Norbert Ibero, Tilda Espluga, María Rodríguez, Josep Julien, Andreu Benito i Jacob Torres. Aquest és el tercer espectacle que dirigeix, abans ho havia fet amb True West (Temporada Alta 2007) i Pasolini: who is p? (Espai Lliure, 2005). La producció de l’obra és del Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER) on ja es va estrenar. Actualment a David Selvas el podem veure a la sèrie de TV3 “La Riera” on interpreta l’Ernest Guitart.

Com et vas plantejar la direcció de l’obra de “La Gavina” d’Anton Txèkhov i adaptada per Martin Crimp?
La idea inicial, a part del text, va ser enfrontar nous llenguatges amb teatre clàssic. Ja havia llegit el text l’adaptació de Martin Crimp i em va emocionar. Com dic, però, la porta d’entrada en el text va ser nous llenguatges versus teatre antic o clàssic. Volia agafar aquests dos móns i intentar no representar-los, sinó involucrar-nos-hi. Nosaltres volem defensar l’obra, no intentar representar el que nosaltres creiem que és el teatre contemporani. Volíem fer-ho amb compromís.

Heu volgut modernitzar l’obra, amb quins elements ho heu fet?
Els comportaments ja estan molt modernitzats amb la versió de Martin Crimp, però el que hem fet és acabar-la de fer contemporània a través dels actors i posar-los en boca amb cada una de les personalitats dels actors que interpreten els personatges. Hem estat bastant respectuosos amb el text de Martin Crimp.

Per a modernitzar l’obra, has jugat amb l’escenografia, així podem veure projeccions audiovisuals i playbacks.
No ha sigut per a modernitzar-la; la veritat és que el vídeo està molt justificat perquè l’espectacle que fa el Konstantine (Biel Duran) dins l’obra hi entra el vídeo i utilitza llenguatges de tecnologia per fer la seva creació. I el fet que hi hagi música… Txèchov deia que “La Gavina” la va començar escrivint volent escriure una comèdia i li va sortir un drama. Això no vol dir que ell la revisés, sinó que va començar sent una comèdia i acaba sent un drama. La música aconsegueix fer crèixer al personatge d’Arkadina (Rosa Renom) que tot i que diu que s’avorreix, és una manera d’estirar i ensenyar-la en el seu esplendor. És ser el centre d’atenció i la dinamitzadora.

És una història pessimista?
És pessimista en el sentit que a la vida tot s’acaba. Dins d’aquesta història tots els personatges lluiten per aconseguir el que volen. Mentre hi ha lluita, hi ha vida. Veus uns personatges a carn viva que lluiten per aconseguir el que volen. Un dels personatges, per exemple, està a punt de morir-se, però segueix dient que té ganes de follar. Això està molt bé.

Com vas triar els actors que volies que sortissin en aquesta obra?
Molt intuïtivament. Pràcticament els coneixia a tots i amb alguns hi havia treballat abans. És gent que m’agrada molt el que fan. Tenia ganes de veure a actors en registres diferents del que estan acostumats. Per exemple, la Rosa (Renom) difícilment un director li donarà un personatge de diva del teatre.

Heu fet un treball d’equip bastant important.
Sí, en aquest espectacle hi ha hagut aportacions de tothom a nivell de música, d’il·luminació, etc. Si hagués de valorar el que tenia pensat fer i el que ha acabat sent, la meva aportació només equivaldria a un vint per cent. Hi ha una part molt important que ha sortit entre tots. Això no es crea d’un dia per l’altre, sinó que es va creant una confiança que permet fer aquest treball.

Ets sents més còmode dirigint o interpretant?
Ara, dirigint. Interpretant ara mateix estic encantat amb el personatge de “La Riera”, m’ho passo teta. En aquest moment dirigint perquè serà durant uns mesos i és totalment passional.

Quina valoració ens fas d’aquests mesos de La Riera?
Bona. És un intent de fer un producte que ja es feia amb una gran qualitat. L’audiència és aplastant perquè estem fent shares de 18 i 21. El personatge que faig m’encanta i m’ho passo molt bé.

Quins projectes professionals de futur tens?
Bé, després d’aquesta obra, farem un altre Txèkhov on estaré com a actor sota la direcció del Julio (Manrique) i a continuar amb el personatge de l’Ernest a “La Riera”.

L’OBRA

Del 25 de juny al 11 de juliol de 2010 al Teatre Villarroel
Un llac. Un jove artista, Kostia, prepara un espectacle transgressor per aconseguir l’aprovació de la seva mare, Arkadina. Ella, una reconeguda actriu, prefereix distreure’s amb el seu amant, Trigorin, un escriptor de best sellers que, a la vegada, flirteja amb la promesa de Kostia. La jove en qüestió, la Nina, està decidint què fer amb la seva vida; no sap si apostar pel seu somni, arribar a ser una actriu, o complaure als seus pares. La Masha, ella sí, està enamorada del Kostia. El professor, està enamorat de la Masha. La Polina està enamorada del doctor, però el doctor està enamorat d’ell mateix…

Texts: Mònica Puntí Brun. Fotos: TV3

Amb Sergi López ens trobem a l’aeroport per a fer l’entrevista, va cap a Brussel·les al rodatge d’una pel·lícula. Té una agenda apretada perquè quan torni, continuarà amb l’obra de teatre Non Solum. L’obra concebuda amb català ja ha estat traduïda i representada amb francès i properament ja s’estrenarà en castellà. El podrem tornar a veure a Barcelona del 20 de maig al 20 de juny al Teatre Poliorama.

Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) és un actor que ha desenvolupat la major part de la seva carrera a França. És conegut per pel·lícules com Harry, Un amigo que os quiere (1999), El Laberinto del Fauno (2006) o el Mapa de los sonidos de Tokio (2009), encara que té una llarga filmografia al seu darrere. En el darrer any ha estrenat les pel·lícules Partir i Ricky. És més conegut per ser actor de cinema, però amb Non Solum recupera els seus orígens teatrals.

Al principi de Non Solum deies que enyoraves el teatre. Ara encara l’enyores després de tant escenari?
Ara no l’enyoro perquè el disfruto, però ni molt menys estic cansat. El teatre té alguna cosa molt forta per un actor. En cinema, estàs allà una mica sol, diuen acció i tothom calla. En canvi, el teatre tens el públic allà, t’ajuda, els sents respirar, riure… És molt xulo! La primera vegada que vaig sentir parlar d’això va ser quan estava a França i el mestre Jacques Lecqoc em va dir “el plaer d’actuar”. Primer em va semblar una idea una mica marciana, però amb el temps m’hi vaig reconeixent. El fet de gaudir actuant, més enllà que sigui una comèdia o una tragèdia, és un motor enorme.

Amb el teatre de creació és on et sents més identificat o et veus fent altres tipus de teatre, potser més clàssic?
Sí, sí m’hi sento més identificat. Pràcticament tot el que he fet ha sigut de creació. A vegades, quan veig obres de teatre més clàssiques i de text, em ve de gust, també m’agradaria, però la veritat és que la creació és tant rica, tant brutal… Va molt més enllà de fer d’actor, és també fer d’autor.

Quan estàveu escrivint aquesta obra amb en Jorge Picó, pensaveu que tindria tant èxit?
No, no. Justament l’obra és una mica marciana, una mica rara. Estem orgullosos de poder dir que és una obra poc convencional i que surt dels estereotips, però al mateix temps era un risc estrenar-la. Les primeres funcions que vam fer abans de portar-la al Teatre Nacional rarament estaven plenes. En canvi, va ser portar l’obra al TNC i va còrrer la veu. Es va començar a parlar de l’obra, del fet que no hi havia entrades, després va ser quan em vaig quedar afònic, van susprendre funcions… En la represa va ser quan vam començar a omplir. Estem contents perquè tenim la impressió que l’obra ha depassat l’intèrpret. La gent es queda amb l’obra.

Teniu altres projectes amb Jorge Picó?
Sí, bé sobretot tenim idees. Ell ara mateix està dirigint el Teatre Principal de Vilanova, també dirigeix la companyia La Baldufa, està escrivint, actuant i fa un munt de coses a l’hora. I jo igual, ara aquí i ara allà: Brussel·les, Vitoria, Tarragona i… Tahití (riu). Tenim moltes idees i volem escriure alguna altra cosa, però encara no ens hi hem posat. A mi ell m’inspira i jo sé que l’inspiro. Hi ha un munt d’idees que van avançant.

L’any 2008 va ser l’any dels rodatges, en vas fer sis, el 2009 ha estat el de les estrenes. I el 2010, com el preveus?
Aquest any hi ha, sobretot, Non Solum. L’havia fet en català i en francès, ara també l’estreno en castellà. Hi ha un parell de pel·lícules que estic rodant, però hi tinc un paper petit. Ja veurem com continuarà. La veritat és que no sé massa bé què passarà aquest any.

L’última pel·lícula que has estrenat a Espanya ha estat Ricky. Una pel·lícula que sorprèn bastant ja que és un nen que té ales.
Sí, sí, cada cop busco fer pel·lícules que em sorprenguin, que em commoguin i que em diguin alguna cosa. Quan vaig llegir el guió de Ricky vaig pensar això o és una “gilipollada” absoluta o té algun sentit. De fet, ja coneixia al director, el François Ozon, i ell sempre explica històries que no són el que semblen. Semblen històries simples, però llavors tenen alguna cosa amagada. Ricky és un nen que té ales, sembla molt simple, però llavors és un drama que et planteja molt més. Què fas amb un nen que té ales?

En cinema, l’any passat va ser un any d’estrenes. A més de Ricky també es va estrenar Mapa de los sonidos de Tokio, Petit Indi…
Sí, també vam estrenar Partir de Catherine Corsini a Espanya, però encara hi ha un parell que no s’han estrenat a aquí. Una és una pel·lícula belga, La Régate, i l’altre una de francesa, Les derniers jours du monde.

Si ara haguéssis de fer valoració de totes les pel·lícules que has fet amb quina et quedaries?
No, no podria. N’hi ha moltes amb les que em quedaria. No m’atreveixo, n’hi ha moltes que tenen sentit per a mi. Estic content amb les pel·lícules que he fet.

Western va ser la primera en què vaig prendre consciència que estava fent cinema. Aquesta va significar el pas de fer pel·lícules a ser actor de cinema. D’altres van ser més significatives des del punt de vista mediàtic. Com ara Harry, amb la qual em van donar un Premi Cèsar a Millor Actor Europeu, i que a França va ser una pel·lícula molt reconeguda i molt vista. Encara ara quan la passen per la televisió, molta gent la mira. També El Laberinto del Fauno va obtenir molt reconeixement a Espanya i a Estats Units. Tot i això, no em puc quedar amb una, és molt difícil.

Textos: Mònica Puntí Brun
Foto: Ferran Mateo/David Ruano/TNC

Joves d’empresa són, tal com ells es defineixen, un grup d’empresaris reunits en una xarxa que els permet créixer en els seus negocis. Són dinàmics, emprenedors i innovadors, aquesta és la clau de l’èxit que, agrupada en aquesta associació els garanteix suport mutu i el confort de tenir amb qui compartir l’experiència de ser jove i empresari. Aquest any han celebrat la segona edició del Low Cost Networking a l’Alt Penedès.

- Què preteneu amb els Low Cost Networking?

Com la seva paraula indica, el que pretenem és, mitjançant una trobada a l’aire lliure, a peu dret, reunir empresaris del Penedès i del Garraf, emprenedors i fins i tot directius d’empreses que el que permeti sigui crear nous contactes, ja siguin clients, futurs proveïdors teus o que simplement puguis donar-te a conèixer altra gent. Anna Cols, de Salvany i Cols Assessors, S.C.Profesional.

- Quins avantatges aporta participar-hi?

Principalment fer contactes. Ja que som gent jove i que som de les mateixes comarques, fer relació entre nosaltres és una gran avantatge i el dia que necessitem un servei, tenim una xarxa muntada que podrem aprofitar i buscar algú del grup. Ester Masdeu, de MASDEU-MEDIACIÓ EN ASSEGURANCES, SL

- És la segona edició per tant tot sembla indicar que la primera va funcionar…

Sí, penso que sí, i no només repetim l’acte sinó que repeteixen els participants, i ja ho estaven esperant per repetir l’èxit. Tot indica que la fórmula està tendint a consolidar-se i crec que ja la tenim ben apamada.  David Andreu de ADQA

- Novetats, canvis, respecte a l’any passat?

La principal novetat és que l’any passat es va fer al Garraf i s’ha escollit el Penedès, però el format ve a ser el mateix. Participen quatre bodegues i cinc restaurants, l’any passat també va ser a l’aire lliure i això va agradar moltíssim i hem volgut repetir i fer-ho a peu dret. Dolors Salvany, de Salvany i Cols Assessors, S.C. Profesional

- Previsions i expectatives?

Quant a participació estem entorn a uns 80 ó 90 participants, no ens quedem massa lluny dels 120 de l’any passat, però s’ha de dir que l’opció que es muntés al Penedès era una novetat i estem molt contents amb la resposta i esperem que la gent ho gaudeixi molt. David Delgado, de David Delgado Vendrell – Estudi d’Arquitectura

Amelia Maestre, Anna Cols, Esther Masdeu, David Andreu, Dolors Salvany, David Delgado

- Una raó per formar part de Joves d’Empresa:

Amelia Maestre de Joieria Maestre: En el meu cas sentir-me recolzada en moments de solitud, al ser jove hi ha una certa inexperiència en el que és la dinàmica d’una empresa i la responsabilitat de l’empresa i això en certs moments genera solitud. I compartir amb gent que esta passant el mateix que tu comporta un diàleg i un confort i a vegades fins i tot una solució.

David Andreu: Trobes gent amb la que comparteixes maneres de veure la vida, problemes, circumstancies i en l’àmbit del negoci et trobes gent que és sempre d’una certa manera però en el cas de Joves d’empresa és també gent de l’àmbit del negoci, però potser una mica diferent.

Anna Cols: Un altre avantatge és que són sectors molt diferents o sigui que la gent que participem pot ser gent sector serveis, assessories, sector de màrqueting, indústria, bodegues, comerç…, i això t’enriqueix molt, a nivell d’experiències, del que pots compartir i a nivell de coneixements, i sobretot a nivell de contactes. Tots som empresaris i estem aquí per fer créixer les nostres empreses i trobar gent que ens pugui ajudar a créixer.

David Delgado: En el territori en el que estem, s’ha creat un espai que, per a mi crec que no hi era, perquè d’associacions empresarials n’hi ha de grans i potents però enfocades exclusivament als joves que pretenguin que es crei un entramat empresarial i una correlació entre tots ells, penso que és el que ens fa estar més orgullosos. I com deia el David, la segona edició del Low Cost Networking és una mica la consolidació d’aquestes inquietuds perquè això qualli. I de fet ja m’estic imaginant el de l’any que ve i tenir aquesta sensació quan encara estem fent el segon penso que és positiu i que hem de transmetre-ho a la gent. Farà que la gent vegi que des del Penedès i el Garraf i des de la cultura empresarial dels joves estem fent moltes coses i ho podem fer en el nostre àmbit sense haver d’anar a Barcelona, que també però saber que es pot fer aquí i des de la forma més puntera.

David Andreu:Es important també comunicar que estar a Joves d’empresa és molt senzill, és zero pretensiós, zero compromís, zero cost, i que és com donar-se d’alta en una xarxa social, de característiques territorials, juvenil, empresarial…

Anna Cols: Estem organitzats, el grup impulsor ara, per exemple, som els que estem aquí però pot canviar, i estem molt oberts. No tenim uns estatuts marcats amb títols i càrrecs. Avui som els que som, tenim les nostres empreses i cadascun amb els seus problemes i la seva casuística. I benvinguts tots els que tenen ganes de fer coses, de participar; i entenem les problemàtiques que poden sorgir i si algú per circumstàncies ens ha hagut de deixar, les portes estan obertes perquè tornin quan vulguin. Simplement els requisits són que siguin joves, que formin part d’una empresa en un càrrec directiu i que tinguin ganes de fer coses, que es depenguin una actitud positiva i emprenedora.

- Fins a quina edat es considera “jove”?

Amelia Maestre: Considerem joves fins a 40 anys, el tema és que havíem de posar un sostre per poder evolucionar com a grup i el sostre ja ens va bé per que ja ens estan arribant algunes iniciatives per part d’empreses i col·lectius i d’alguna manera som un grup de pressió. Tenim unes inquietuds semblants i ens movem cap a unes determinades metes. Això no vol dir que en el nostre acte vingui gent que en tingui 43 o 44, no demanem el DNI.

En qualsevol cas per ser un Jove d’Empresa s’han de complir algunes normes i està clar que quan una empresa està més rodada o es té una certa edat, les inquietuds són diferents. Fins als quaranta es pot seguir una mateixa línia.

Entrevistem Lluís Gavaldà i Joan Reig per parlar del seu nou disc Fràgil, el desè treball d’estudi de la banda de Constantí. Enguany, a més, Els Pets celebren els seus 25 anys junts, per això també parlem de la seva trajectòria i la seva carrera musical.

Textos: Mònica Puntí Brun
Fotos: Ivan Giménez

Veneu-me el disc, què és el que té de nou aquest disc?

Lluís Gavaldà: A nivell musical, s’hi pot trobar una proposta molt crua. Hem apostat per fer un disc que tal qual sonava a la sala d’assaig es va enregistrar a l’estudi. No hi ha artifici, no hi ha ni colorants ni conservants. Som nosaltres, els tres Pets, i la banda, en Joan Pau Chávez, al teclat i al baix, i en David Muñoz, a les guitarres. També el productor, Brad Jones, que repeteix amb nosaltres per quarta vegada. A nivell de lletres és un aparador d’estats d’ànim. Té un fil argumental bastant clar que és la fragilitat de les relacions sentimentals. Hi ha una reivindicació de la fragilitat, no vista com a negativa i sinònim d’una cosa que es trenca, sinó que és sinònim d’una cosa que s’ha de cuidar. Quan ets conscient que les coses són fràgils les gaudeixes molt més i els dones la importància que tenen realment

Com busqueu idees per a les noves cançons?

Joan Reig: Pel que fa a les lletres, només cal obrir el diari. El món està ple d’idees, només s’ha de ser receptiu i tenir els pàmpols ben oberts perquè t’arribin per a transformar-les ens cançons. I, pel que a la música, nosaltres som més melòmens que músics. Som gent que gaudim més escoltant música que fent-la. Com que som tant melòmens, el que fem és rebre molta música, comprem molts discos i n’escoltem molts. No ara, sinó de tota la vida. Hem arribat a aquest ofici perquè érem grans aficionats a la música.

Lluís Gavaldà: La música és la nostra malaltia.

Com dieu sou molt melòmans, què és el que esteu escoltant últimament?

Joan Reig: Ara venint amb el cotxe hem escoltat dos discos. Primer el nou disc de la Sharon Jones, una senyora de Nova York que porta el soul dels anys 60 al s. XXI. Després s’ha acabat aquest disc i venia el nou disc de La Brigada, un grup de Vilanova i la Geltrú que ha tret el seu segon disc. Aquest grup representa aquesta onada del nou pop català que està trepitjant amb força. Ens sentim molt ben acompanyats i estem encantadíssims que aquests grups hagin cridat l’atenció dels mitjans. Són molt bons.

La música en català està en un bon moment.

Lluís Gavaldà: Sí, i curiosament la proposta d’aquests grups és propera a la nostra. Nosaltres formem part d’un moviment molt concret, el rock català, però estilísticament estàvem una mica desubicats. Ara, amb moltes propostes com La Brigada, Mishima, Manel o Els Amics de les Arts, ens trobem que tenen uns referents musicals bastant semblants als nostres. Ens agrada com a melòmans, però també ens agrada com a companys de viatge. Creiem que calia una oxigenació de l’escena catalana. Malauradament fins no fa gaire aquesta nova escena cantava en anglès i, per fi, ara han descobert que en català es pot fer un producte digne. Aquests grups nous seran els que probablement ens fotran la feina a nosaltres, però ho portem amb esportivitat i amb alegria. Diguem que és llei de vida. I no cal dir que ens dóna trempera i ens faria il·lusió compartir escenari amb aquests grups.

Joan Reig: Som més melòmans que músics, aleshores ens interessa més que hi hagi més bona música per poder escoltar que no el fet que ens fotin la feina, que, per altra part, ja procurarem que no passi.

En la trajectòria dels Pets podríem distingir dues èpoques, una abans del disc Sol i l’altre després, ho veieu així?

Lluís Gavaldà: Sí, diríem que hi ha un canvi a nivell de temàtica. Al principi, hi havia un component ideològic molt fort i de lletra graciosa. Aquest tipus de lletra perduda i envelleix molt malament. És com un acudit que a la sisena vegada que l’escoltes ja no fa tanta gràcia. Des de fa uns cinc o sis discos, la tendència de la lletra dels Pets ja ha canviat, ja no alliçonem gaire, sinó que ens qüestionem a nosaltres mateixos. Hi ha una banda de matisos de gris, entre el blanc i negre molt gran. Quan ets jove, creus que tens la raó. Quan més temps passa, més te n’adones que la raó és més flexible. Aquest darrer disc explica situacions que parlen del cor i dels sentiments.

Joan Reig: Jo penso que aquesta època comença una mica amb el disc Brut Natural i després amb el Bon dia. Amb Sol, potser se’n dóna compte la premsa especialitzada.

Lluís Gavaldà: Té el seu valor que la crítica reivindiqui Els Pets perquè no és fàcil reivindicar Els Pets en segons quins cercles. Està bé que cert tipus de crítica s’hagi tret el prejudici i ens hagi reivindicat. Se’ls hi ha de reconèixer i agrair aquest esforç que han fet.

Quin és el secret per aguantar-vos 25 anys?

Joan Reig: Sent amics. Tots els oficis que tenen relació amb la carretera, la nit, en passar hores de son, en treballar quan tothom estar descansant, etc. Diem que deixa cicatrius. A vegades en forma d’excessos…

Lluís Gavaldà: I mal entesos, diferències de criteri i que tampoc ets la mateixa persona. Quan vam començar érem una colla que ho fèiem tot junts: ens enamoràvem, ens emborratxàvem, somiàvem, escoltàvem música plegats. I a mesura que et fas gran les direccions vitals van divergint poc o molt. Jo crec que l’amistat que tenim entre nosaltres ens ha ajudat a continuar estimant-nos i tenir ganes de fer coses junts. L’amistat, però, no explica que tinguem 25 anys de salut musical. Jo crec que el que ho explica és, per una banda, la nostra obra, però sobretot un fenomen que és paramusical que és el públic. Si un grup fa 25 anys és perquè té un públic que l’ha aguantat 25 anys. I que l’ha aguantat d’una manera estoica i, a vegades, contra els elements, contra la crítica especialitzada, contra la manipulació que s’ha fet anti-rock català… Tenim un públic que no és que li agradi el que fem, és que ens estima. Hem aconseguit ser intergeneracionals: tenim fills dels fans dels Pets que són fans dels Pets. Aquesta és la clau de durar 25 anys. Nosaltres tres ens estimem, però si no tinguéssim públic quedaríem per fer calçotades o algun sopar de tant en tant.

És important haver-vos deixat temps per altres projectes personals?

Joan Reig: Sí, això va molt bé per oxigenar la relació i també perquè tornes amb les piles carregades, sobretot si fas una cosa molt diferent a Els Pets, com el que he fet com a bateria a Mesclat o el que he fet ara com a cantant amb Refugi. Vens amb la maleta plena d’experiències noves, de ritmes… Més ofici. Això enriqueix com a músic i com a intèrpret. Hi ha inquietud per a fer coses noves, som tastaolletes, però no ens enganyem, també a nivell econòmic va bé. Vivim en un país en el qual, molts músics, diria que la majoria, viuen de la docència. No hi ha un circuit de música com hi pot haver en països europeus. L’oferta s’ha multiplicat, però encara no estem a nivells europeus perquè la tradició musical no està del tot arrelada.

També feu col·laboracions en mitjans de comunicació.

Lluís Gavaldà: Som tastaolletes i no estem únicament pendents de la nostra música. Escoltem música, però també llegim el diari, ens agrada fer ràdio… De fet, tenim un programa plegats a Constantí Ràdio. En Joan fa tele, jo també n’he fet alguna. És curiós perquè tenim com carreres audiovisuals paral·leles, cadascú pel seu compte, i suposo que veuen que som xerrameques com pots comprovar amb aquesta entrevista. Ens agrada opinar i parlar de tot. Tenim un discurs que, a vegades, pot ser equivocat o erroni, però vaja hi ha un mínim de criteri. Per això, segurament, la gent ens crida. A més, ens agrada. Que la teva professió principal sigui la música, no vol dir necessàriament que només puguis fer música.

Agraïm a la botiga Dexo, disseny d’escales i xemeneies, que amablement ens van deixar fer les fotos en el seu establiment.

Germà Capdevila és director de la publicació Catalonia Today que té l’objectiu d’apropar la cultura catalana als residents estrangers. Catalonia Today és el primer periòdic català escrit en anglès.

Víctor Pàmies és lingüista i intenta determinar quins són els refranys més populars de la llengua catalana a través d’una enquesta feta exclusivament a través d’Internet i les xarxes socials. Avui parlem amb en Víctor perquè ens expliqui els motius i els objectius d’aquesta original iniciativa.

Per Ramon Texidó

Com se’t va acudir identificar els 10 refranys catalans més populars?
Bé, de fet, sempre que cerquem refranys, acudim a diccionaris, reculls o monografies en paper, que ens mostren l’estat de la llengua en un determinat moment, però en el passat. Volia identificar els refranys que es diuen i es recorden ara mateix, quan hi ha veus que apunten que això dels refranys s’està perdent. Veus que jo no comparteixo i punt de partida del meu estudi sobre la popularitat dels refranys.

Per què ho has fet exclusivament a través de les noves tecnologies?
Per comoditat, per a comprovar la potència real que tenen aquestes eines per a realitzar estudis semblants i perquè sóc un usuari convençut dels avantatges que ens ofereix internet per a moltes coses. No sé si abans s’havien fet enquestes lingüístiques semblants emprant aquestes eines, però el resultat està sent espectacular.

Quines podrien ser les diferències més destacades en fer l’estudi a través d’Internet o fer-lo, per exemple, a peu de carrer?
Jo crec que no té color. Caminant arribes on et porten les cames. Internet és una finestra oberta al món. Si hagués hagut d’entrevistar-me personalment amb les prop d’un miler de persones que ja m’han fet arribar el qüestionari a través del correu electrònic i que viuen escampats per tot el territori de parla catalana (Perpinyà, Mallorca, Elx, Fraga, Olot, l’Alguer, Andorra la Vella…)… no vull pensar en la despesa que m’hagués suposat pel que fa a viatges i temps. Potser hagués necessitat anys per fer una feina que estic enllestint en poc més d’un trimestre.

Consideres que els refranys estan en perill d’extinció o tenen molt de futur?
Els refranys van néixer en l’oralitat, en una societat poc alfabetitzada. Per això són peces amb rima, ritme i musicalitat. Posteriorment, de la mà de l’escriptura van passar al paper en reculls temàtics, en diccionaris o en monografies locals. Ara som en el moment de fer un nou salt i fer arribar els refranys a la xarxa, posar-los a disposició dels internautes a través de les eines informàtiques i les noves tecnologies. En això treballo amb el meu portal de paremiologia catalana (http://refranys.com) i tots els blogs especialitzats que comparteixo a la xarxa.

La llengua és rica en matissos i té la capacitat d’adaptar-se perfectament a les noves realitats i a les necessitats dels parlants. És evident que els referents socials i culturals canvien, però la llengua té una capacitat increïble per adaptar-s’hi. Així, de la mateixa manera que hi ha refranys que han caigut en desús, n’apareixen cada dia de nous per afrontar, d’una manera lúdica i enginyosa, la nova realitat.

Però també se’n deuen crear de nous…
Com deia, les llengües tenen una capacitat d’adaptació fantàstica i principalment en el camp de les frases fetes (que juguen amb el llenguatge figurat o metonímic) la producció no s’atura. Potser els refranys i proverbis van més lligats a una cultura ancestral, sovint compartida entre molt diverses cultures, que ja abraça un seguit de consells i coneixements molt concrets i interioritzats, i aquí la producció pot estar més aturada. Però com que són peces anònimes que no sempre podem documentar quan van aparèixer, es fa sovint molt complicat determinar l’antiguitat dels refranys.

Una qüestió molt important és la seva localització geogràfica.
I és clar. Tot el repertori paremiològic català no és compartit al 100% per tots els parlants. Perquè hi ha parèmies referides a llocs molt concrets, perquè hi ha realitats meteorològiques diferents (són molt importants l’immens cabal de refranys meteorològics), perquè hi ha variants concretes en moltes parles. Quan ens trobem amb un refrany o qualsevol altra peça lèxica semblant, és important poder determinar on es diu, quina extensió d’ús i coneixement té i què la va originar. Per això aquestes enquestes arribades d’arreu dels Països Catalans m’ajuden a determinar localitzacions de dites concretes i per això vull intentar oferir resultats de popularitat de refranys per les principals diferents zones dialectals de la llengua catalana.

Hores d’ara, prop d’un miler de persones s’han afegit a la teva iniciativa.
Un miler d’enquestes era on havia situat el llistó per poder emprendre amb certes garanties aquest estudi. No cal dir que estic molt content de la resposta que ha obtingut la iniciativa i que faré tots els possibles per aprofitar aquesta bona inèrcia per poder disposar del màxim possible d’enquestes.

Has tingut alguna resposta que t’ha sorprès especialment?
Moltes, moltíssimes. La generositat de les persones no té límit. Hi ha hagut gent que m’ha fet arribar centenars de dites del seu poble, que ha reenviat la meva crida a moltíssims coneguts i això ha fet que s’anés estenent com una taca d’oli. M’ha sorprès que la majoria d’enquestes que m’han arribat són de gent que no coneixia personalment. O sigui amics i coneguts dels meus amics i contactes.

No sempre les enquestes s’ajustaven a les premisses que demanava per a l’estudi (triar els 10 primers refranys que us vinguin al cap, fer-ho individualment, trametre’m la llista per correu electrònic i facilitar-me les dades essencials de filiació dialectal), però després d’un intercanvi de correus amb tots i cadascun dels participants, la mostra s’ajusta moltíssim al que demanava.

Com a lingüista, com valores la salut de la nostra llengua?
No sóc de tarannà alarmista i penso que s’ha d’aconseguir facilitar que els nouvinguts que arriben al país es puguin incorporar al més ràpidament i de la manera més senzilla possible a parlar el català. S’ha d’eixamplar el percentatge de parlants incorporant els nouvinguts per tal que el català no esdevingui minoritari a casa seva, fet que ja s’està donant en massa racons del territori.

La situació és complexa per la pressió d’altres llengües com l’anglès, el francès o el castellà, per la uniformització que generen els mitjans de comunicació generalistes (amb un percentatge ínfim de català) i per la tasca de constant actualització terminològica de la llengua a les necessitats del moment. S’ha de fer molta feina, s’està fent molta feina i no hem de defallir en aquesta lluita perquè ens hi juguem molt.

Un cop acabi aquest recull, com presentaràs l’estudi corresponent?
Els resultats sortiran publicats al blog Raons que rimen (http://vpamies.blogspot.com), des d’on vaig iniciar la crida. Trobo que és el més honest i els participants tenen dret a poder accedir a les conclusions de l’estudi des del mateix lloc d’on ha partit la iniciativa i la crida a la participació.

Posteriorment hi ha alguns mitjans que s’han interessat a què hi vagi a presentar les conclusions i no descarto poder-ne fer un llibre en paper amb tota la història, desenvolupament i conclusions de la iniciativa.

L’èxit d’aquesta iniciativa lingüística et podria dur a encetar noves campanyes similars?
Segur que sí! El meu cap bull ple d’idees, que aniré conformant ordenadament un cop hagi tancat aquesta enquesta. Però prefereixo no avançar esdeveniments.

Una iniciativa ciutadana està portant a terme la campanya ‘No amb el meu vot‘. La iniciativa demana als tres partits polítics (PSC, PP i Ciutadans) que actualment s’oposen a l’aprovació de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per la prohibició de les curses de braus a Catalunya, que “respectin la llibertat de vot” dels seus diputats i diputades al Parlament. Avui parlem amb el coordinador de la campanya, Miguel Angel Barrachina, perquè ens expliqui els objectius d’aquesta iniciativa.

Per Ramon Texidó

Per què vàreu iniciar la campanya ‘No amb el meu vot’?
Bé, doncs la campanya pretén ser un toc d’atenció per als partits polítics que des de bon començament del procés de tramitació de la iniciativa legislativa, van adoptar una postura gairebé hermètica i hostil a l’entorn d’aquesta demanda social, fins i tot arribant a qüestionar els motius per els que es va presentar. Crec que encara no són prou conscients de que la societat catalana realment desitja la fi d’aquesta tradició que ja no la representa en absolut.

Quins són els suports que heu assolit fins ara?
La resposta a la campanya està sent molt positiva, la qual cosa demostra el que comentava, que un altíssim percentatge de ciutadans a Catalunya desitgen i confien en que aquesta ILP tiri endavant. Moltes adhesions són de persones que voten i fins i tot d’alguns que són militants del PSC , PP o Ciutadans que ens diuen que ja havien pensat en no tornar a votar-los si no respecten la llibertat de vot.

A més, heu puntualitzat que la campanya no està vinculada a cap partit ni a la plataforma PROU.
Sí. La Plataforma Prou va fer una feina magnífica i va aconseguir portar la proposició de reforma de la llei de protecció dels animals al Parlament i participa encara en el procés de negociacions amb els grups parlamentaris. Evidentment això fa impossible la seva implicació en una campanya d’aquest tipus. Pel que fa als partits, penso que és molt important que siguem la societat civil, persones anònimes però compromeses, les que facin arribar als polítics aquesta mena d’iniciatives. Crec que això consolida la participació democràtica, malauradament no sempre fàcil d’aconseguir.

Creus que la llibertat de vot seria definitiva perquè prosperi la ILP?
Evidentment ningú pot assegurar que això fos suficient, però en qualsevol cas crec que és el més lògic i democràtic. Cal recordar que partits com el PSC no amaguen que tenen diputats antitaurins entre les seves files. Davant l’incertesa de quants vots a favor puguin venir de Convergència i Unió, que assegura que respectarà la llibertat de vot però no té una posició conjunta ni a favor ni en contra, qualsevol altre vot afegit favorable a la aprovació pot ser crucial.

Consideres que algun sector ha incorporat interessos polítics per fer fracassar la iniciativa?
Crec que és força evident. Els portaveus de la Plataforma Prou , tots ells persones amb un ampli historial com a activistes pels drets dels animals, van haver de suportar acusacions molt dures i injustes, per part del sector taurí i també d’algunes persones en aquests tres partits, que van posar en qüestió les seves autèntiques intencions al presentar una ILP. Irònicament, ara són ells els que polititzen aquest assumpte, volent imposar una disciplina de partit en un tema que no és polític sinó ètic i cultural.

A més, heu destacat l’important aval de la ciutadania.
Exacte. En el mes i mig que portem fent campanya per internet i ocasionalment també al carrer, superem ja les 2000 signatures. En qualsevol cas, penso que el nombre total de signatures o suports no és el més important aquí. Segur que molts ciutadans deixarien de votar a un partit que no escolti les seves inquietuds i demandes, encara que no hagin signat cap petició. Això és el que volem que tinguin present.

En aquest sentit, ha canviat la sensibilitat de la societat en relació al tracte vers els animals?
Aquest és un fet global i bastant lògic. Als anys setanta salvar les balenes es va convertir quasi en un tret identificatiu per tota una generació. Les millores en l’educació, la major facilitat per accedir a la informació, tant als mitjans convencionals com a la xarxa, el treball constant d’organitzacions ecologistes i animalistes va generant unes condicions cada cop més favorables per assolir un estat de consciència social i d’empatia envers a totes les criatures amb les que compartim aquest planeta, que també pateixen i tenen interessos propis que cal respectar.

Si aquests partits donen l’esquena a la vostra proposta, creus que ho podrien notar a les urnes?
Bé, el lema d’aquesta campanya “No amb el meu vot” fa referència a aquesta possibilitat i de fet la principal eina que tenim per fer pressió a aquests partits és el fet de que a finals d’aquest mateix any se’ns convocarà a votar per renovar el Parlament de Catalunya. Tenint en compte, que sens dubte seran uns comicis força complicats per a tots els partits, degut a la factura que pugui passar la crisi econòmica, si jo fos dirigent d’un partit polític, no afegiria cap risc més al que ja és una situació prou delicada.

Com valores la iniciativa en el mateix sentit encetada per membres del Partit Socialista?
Em sembla absolutament extraordinari. He tingut el plaer de conèixer personalment a Carles Marcos, el militant que va posar en marxa aquesta campanya i haig de dir que admiro la seva coherència personal i la de tots els militants socialistes que li estan donant suport. Crec que són tot un exemple a seguir i la constatació de que dins del sovint enrevessat món de la política, també hi ha moltes persones molt honestes, que anteposen els valors personals als interessos de partit.

Si finalment el Parlament de Catalunya prohibeix les curses de braus, quins serien els següents passos que s’haurien de fer en defensa dels animals?
La prohibició a Catalunya seria una fita històrica sense precedents. Segur que estimularia a moltes altres comunitats i països que encara arrosseguen aquesta trista herència del passat a seguir els nostres passos. La prova més clara de que s’equivoquen aquells que ens acusen de voler prohibir les curses per ser “antiespanyols” és que els animalistes catalans continuarem lluitant per eradicar aquesta i les moltes altres formes de maltractament i explotació dels animals que es donen a Catalunya a Espanya i al món sencer.

Web ‘No amb el meu vot’:
https://sites.google.com/site/noambelmeuvot

La filòloga i escriptora Marta Pérez i Sierra acaba de publicar el llibre I demà, l’atzar (editorial Setzevents, 2009). L’obra consta de set relats curts, aparentment molt diferents l’un de l’altre, però units misteriosament pel destí.

Per Ramon Texidó

Com defineixes, quan t’ho pregunten, I demà, l’atzar?
Un recull de relats enfilats des de la passió amb l’eix conductor de la voluntat de ser i de viure.

Set relats curts amb, aparentment, cap denominador comú?
El denominador comú és l’aparent atzar que ens porta d’un lloc a l’altre quotidianament, el que ens agrada anomenar casualitat perquè resulta més màgic que causalitat. A la vida deu haver-hi alguna cosa fortuïta, però la majoria d’esdeveniments són el resultat de les nostres accions anteriors.

A més, el número 7 té un important protagonisme a la teva vida.
És cert, sempre apareix el número 7 en tots els meus documents, en totes les accions. Recurrent, com a la cultura de la humanitat. Potser vol dir alguna cosa, i em quedo amb el fet que és un número màgic i està a les meves mans convertir en màgics els meus dies.

Hi ha algun o alguns dels personatges que t’agradaria destacar?
Les 7 protagonistes femenines, perquè m’han ajudat a sentir-me més segura en el meu món de dona, a descobrir el que sóc després de crear-les. I d’entre elles la Camèlia, que l’he creada jo, pobreta, l’he creada i en el primer paràgraf ja la mato, però existeix, ella és moltes iaies del Raval que viuen soles.

Què té d’autobiogràfic?
Res i tot. Quan escric, tot de petits detalls que algú m’ha ofert, quan fos, no importa, torna al meu conscient i em serveix com a referent per trobar el to i les paraules, per recobrar l’emoció. Tots els relats de I demà, l’atzar són ficció, però tots són fidels a realitats.

La quotidianitat és la teva principal font d’inspiració?
Efectivament, m’inspiro en la quotidianitat i en els sentiments que neixen de viure el dia a dia, les meves heroïnes poden viure al replà de casa de cada un de nosaltres.

La portada del llibre és un quadre cedit per la pintora Pi Piquer.
La pintora i escenògrafa Pi Piquer, que aquests dies ha estat a Girona amb l’obra Top model, de Pep Cruz, amablement em va cedir el quadre Pensant en el caçador per a la portada del llibre. És una noia sobre un fons de frases, de lletres, pensant, concentrada, amb els ulls tancats. Activa des de la quietud. Conscient, pensa… que… I demà, l’atzar.

A la pàgina web de Pi Piquer www.pipiquer.com podeu gaudir de la seva extraordinària obra pictòrica, entre altres, butaques utilitzades com a llenç i col·locades dins d’un mapa mundi. O entra a través del seu pinzell a les pàgines d’un llibre gegant, tan gegant com la nostra inspiració ens permeti.

Explica’ns, al teu parer, la misteriosa relació que hi ha entre casualitat i causalitat.
Jo interpreto que el que anomenem atzar, coincidència, casualitat, no és tal cosa; és el fruit dels nostres actes que de manera causal ens ha conduït, potser de manera inconscient, a provocar el fet que anomenem casual. Així en I demà, l’atzar, els protagonistes viuen fets deguts a les causes que ells o el seu entorn ha creat.

Els nostres actes, i el que d’ells es desprèn, no està en mans de l’atzar, sinó en les nostres mans. Sincerament, jo no crec en l’atzar gratuït, aleatori, fortuït; jo crec en el que s’esdevé de fer feina i de ser-hi, i crec que una cosa et porta a l’altra i que si actues noblement tot al teu voltant et farà justícia…

Què et diuen els teus primers lectors i lectores?
M’escriuen dient que s’ho han passat molt bé llegint el llibre. S’identifiquen en les situacions que descric, malgrat el lirisme que les acompanya.

També, les primeres crítiques han elogiat el teu llibre. Com ho valores?
Positivament, és clar, ja que el què desitjo és que el lector trobi una font d’inspiració en la lectura i això succeeix quan el relat és de qualitat.

Has rebut alguns premis literaris. Han estat per a tu un estímul a l’hora d’escriure?
Dons he de reconèixer que sí, i molt. És difícil fer-se un nom, en tots els àmbits, i rebre reconeixements, per petits que siguin, són sempre una empenta per tirar endavant.

Estàs força vinculada a les noves tecnologies i, fins i tot, tens una pàgina web. Com valores la teva experiència tecnoliterària?
Hi estic tan i tan vinculada que el meu primer llibre en solitari va ser Sexe Mòbil Singular, SMS, 50 poemes per enviar per mòbil, resultat de la divertida experiència de crear poemes lleugerament eròtics des del mòbil, enviar-los a amics i amigues i rebre’n resposta, com si fos el més habitual del món. Alguns d’aquests poemes els podeu trobar a la meva pàgina web www.martaperezsierra.com, a la pestanya que duu el nom del llibre.

En el nostre món tot està vinculat a la tecnologia, ens relacionem per internet en les xarxes socials, ens comuniquem amb l’iPod, ens presentem a través del web, etc. No podia obviar-ho en els meus escrits.

En el teu llibre has escrit sobre sentiments tan universals com l’amor, la mort, l’amistat… quin és el proper esglaó?
Aquests sentiments són la clau màgica que mou les persones, sempre escriuré sobre ells, ara han estat set relats, properament un recull de poemes inspirats en els sentiments de dona, des dels ulls de la meva amiga, pintora i editora gràfica, M. Rosa Vila. És un projecte que uneix pintura, poesia i tecnologia.

I amb la genial artesana Teresa Travieso, “Marionetes Travi“, volem crear un espai comú: titelles que a través de microrelats ens expliquen com som nosaltres. Resulta fascinant enllaçar les capacitats creadores d’un artista amb les d’un altre artista. Com diu Pi Piquer, sempre sumar.

Sanjosex edita el seu tercer disc, Al marge d’un camí Carles. Sanjosé i la seva banda acaben de treure al mercat el seu tercer treball discogràfic que porta per nom Al marge d’un camí. L’objectiu d’aquest tercer disc és reivindicar la cultura catalana. Es tracta d’un treball amb lletres introspectives i sovint es mostra desencantat amb el món que ens envolta.

Entrevista realitzada a Carles Capdevila després de la xerrada realitzada a l’escola Estalella de Vilafranca del Penedès

Joan Reig abandona la bateria a Refugi. Refugi acaba de treure al mercat el seu primer disc, Vestits Nous. Joan Reig, Joan-Pau Chaves, Pep Solà i Albert Vila integren la formació. El disc inclou una dotzena de temes de la Nova Cançó amb alguns petits canvis.

Després de la seva participació a les olimpíades de Vancouver 2010, l’esportista de Skeleton Ander Mirambell (Calella, 1983) ens explica de primera mà la seva experiència olímpica, on el passat mes de febrer va fer història en ser el primer esportista de l’Estat en participar en aquesta modalitat d’uns Jocs Olímpics d’hivern. Mirambell va acabar classificat en 24ª posició, a només 5 dècimes del Top20.

Ara, amb la tranquil·litat d’haver assolit la fita que et vas marcar fa quatre anys, com valores la teva experiència olímpica?
Estic molt content per les sensacions i especialment per petits detalls durant la competició. He millorat baixada a baixada i he creuat els 140 km/h.

Malauradament, també va quedar palès el risc d’aquesta modalitat esportiva a causa d’un fatal accident. Com vàreu superar emocional i esportivament aquest sotrac?
Va ser molt dur i a vegades no es supera del tot. Sempre que baixi per aquest circuit tindré les imatges del company de Geòrgia. Però la vida continua i com a esportista, un cop et lligues el casc saps que hi ha un risc. Mai d’aquest nivell, però som pilots de velocitat i sabem el què hem de fer en cada corba.

Com has dit, el darrer dia vas superar els 140 Km/h, una velocitat que has qualificat d’històrica.
Sí, no tindré masses oportunitats de poder-ho fer en el futur. El segon circuit més ràpid és el de Saint Moritz i la meva marca personal es 133 km/h, així que vaig aprofitar l’oportunitat de formar part del grup selecte dels 140 km/h.

Com veus el futur de l’skeleton i dels esports d’hivern en general al nostre país? Què cal potenciar?
Hem d’agafar el model del Gran Bretanya (GBR); ells no tenen pista i han guanyat una medalla. Tenen una bona infrastructura i cada any hi ha deu nous atletes practicant l’esport. Però tot depèn de les institucions i el plantejament que tinguin de futur sobre l’Skeleton.

Quina és la teva opinió sobre la possibilitat que Barcelona torni a ser olímpica, aquesta vegada d’uns Jocs d’Hivern?
És difícil, però Barcelona té suficient nom per poder-ho fer. Necessiten un projecte competitiu i que lluitin fort per aconseguir-ho. No serà gens fàcil. Ara bé, crec que també hem d’estar preparats per poder tenir un equip nacional d’esports d’hivern a l’alçada de la situació. No m’imagino tenir els Jocs de Barcelona i només 18 atletes, que només vàrem entrar de forma directa.

Mirant enrere, que et va impulsar ara fa quatre anys a plantejar-te participar als Jocs Olímpics de Vancouver i concretament en la modalitat de Skeleton?
La il·lusió de provar un nou esport que combinava la velocitat de sortida, una cosa que era positiva ja que venia de l’atletisme, i la sensació de pilotar. És un dels pocs esports del món que tenen aquestes dues possibilitats, com el bobsleigh.

Però el camí olímpic ha estat dur. Entre d’altres circumstàncies vas patir dues lesions i alguna intervenció quirúrgica. Què et va ajudar a superar els moments difícils?
Creure en que aquelles situacions em farien més fort. Que si una desgràcia d’aquell tipus m’havia passat era per a créixer com a persona i aprendre de les desgràcies per ser millor dins la pista. El recolzament de la família, la gent que aprecio, els amics del Club Atletisme Calella (el meu club)…, em van ajudar molt.

També es va evidenciar la teva progressió, especialment en els darrers mesos. On creus que ha estat la clau d’aquesta progressió?
La confiança i relaxar-me. La millora de la sortida encara ho ha de ser més i el nou trineu. Tot i així esperava una mica més d’aquesta última temporada, però diferents problemes en les diferents copes no m’han permès rendir al màxim nivell.

I a la fi, què ha estat el millor d’aquests quatre anys?
El dia a dia, el creixement com a persona i la lluita per progressar dins i fora de la pista. Vancouver ha estat la conseqüència d’un treball fet durant quatre anys. Seria injust quedar-me només amb l’experiència dels Jocs.

Sens dubte, un sorprenent aliat i company de viatge ha estat el teu web, icetubo.com.
Ha estat la forma d’explicar a la família i amics que estava viu; més econòmic que les trucades, i al final s’ha convertit en una pàgina molt important. En altres paraules, el meu diari o el meu amic de viatge. Algú a qui li explicava les meves sensacions, vivències i resultats.

Actualment, és suficient el suport dels sponsors o són imprescindibles els ajuts públics?
El tema sponsors és complicat. Jo crec que hauria de ser 85%-90% d’ajuts públics i la resta sponsors. És un esport olímpic i es necessita d’una infrastructura per a treure atletes i això només es pot fer a partir de les institucions.

I, ara, amb la teva mirada enfocada vers els propers Jocs Olímpics de Socchi 2014, com et planteges aquesta nova etapa?
Ara vénen els mesos claus. Toca lluitar per aconseguir les eines per poder estar més amunt. No vull estar els pròxims anys navegant entre el 27 i el 23 a la Copa del Món. Toca el moment d’exigir resultats, però només es pot fer si tens les eines per treballar com un professional: Una beca en condicions, que el preparadors tinguin un reconeixement econòmic, un entrenador propi de gel, bon material,… un projecte amb cap i peus. Sense això, serà complicat tenir una etapa competitiva i arribar a Socchi a competir per a fer un bon resultat.

Se sabrà tot, de Xavier Bosch va ser el guanyador del Premi Sant Jordi 2009.

Se sabrà tot (Proa) és una novel·la protagonitzada pel director d’un diari que no s’entén gens amb el director general del grup on treballa. La trama, però, s’embolica quan es descobreix una cèl·lula dAl-Qaida al Raval. Xavier Bosch és periodista i exdirector del diari Avui.

Per Sies.tv

Albert Calzada, president de la Unió Empresarial del Penedès, ens va concedir una entrevista que permet copsar com veu aquesta associació el present de la crisi, el futur del teixit empresarial de la comarca i com ajuda a les seves empreses associades.

Roger Melcior, estudiant badaloní de 21 anys i actiu usuari de la generació 2.0, ha impulsat el web Rodalia.info, un nou servei que ofereix minut a minut informacions sobre el servei de Rodalies aportades pels propis usuaris via Twitter.

Com va sorgir la idea de crear Rodalia.info?

Bàsicament durant les nevades vàrem veure el potencial de la xarxa social de microblogging Twitter a l’hora de proporcionar informació de servei. El que preteníem és d’alguna manera estandarditzar que els usuaris feien servir per informar de manera que la informació bolcada en la xarxa Twitter pogués ser d’utilitat i fàcilment accessible per a la resta d’usuaris a través d’aplicacions multicanal.

En què consisteix la col·laboració amb l’empresa pimpampum.net?

És una empresa que es dedica al disseny i desenvolupament web. Són usuaris intensius de Twitter i hem co-creat el portal, de manera que jo he aportat les bases de desenvolupament a nivell teòric i ells han aprofitat el seu ampli bagatge en el disseny web per tal de confeccionar el producte amb clar afany de servei.

Twiter va destacar especialment el passat 8 de març per les informacions ciutadanes sobre les incidències de la tempesta de neu. Després d’aquesta experiència, creus que hi haurà un abans i un després?

Els sistemes tradicionals d’informació en efecte es van mostrar ineficients i poc àgils. Fins i tot la Generalitat va crear el compte emergencies_cat per informar sobre l’estat de la xarxa viària i ferroviària. Les empreses operadores de transport hauran d’entrar en les xarxes i de forma bidireccional si volen complir amb les expectatives dels seus clients. Això vol dir que hauran d’aportar informació però també hauran d’interactuar amb els usuaris. Un paper que fins ara havia fet amb Twitter la redacció de BTVNOTÍCIES.

Com creueu les dades ciutadanes amb les oficials?

Qualsevol client de la línia del Maresme pot pujar informació sobre la línia, fent servir a Twitter la paraula clau #rod1. Això no passa cap mena de filtre. És un risc perquè algú pot introduir informació que no sigui certa. Però la resta d’usuaris del Twitter poden replicar-li, deixar-lo de seguir… Però entenem que és una oportunitat: la instantaneïtat és brutal. No obstant, i amb l’afany d’oferir informació de servei i valor afegit també incorporem a la nostra web la informació de TRANSMET en un calaix específic. Això vol dir que volem complementar els mitjans oficials. Per aquest motiu estem estudiant la manera d’agafar també informació del nou web de Rodalies de Catalunya i de la d’FGC.

Els mitjans oficials hauran d’entrar inevitablement a les xarxes socials?

Sí, perquè ara la informació l’aportem els clients. Una empresa que vulgui complir les expectatives dels clients hi ha de ser-hi i respondre el que plantegen els usuaris. No n’hi ha prou en ser-hi i només bolcar informació sense escoltar!

Com valores el potencial de les iniciatives ciutadanes a través de la xarxa?

Doncs aquesta no és la primera ni la darrera. N’hi ha moltes i ajuden a apaivagar la desafecció i a fomentar la participació. Tenen un gran potencial i potser l’administració no n’és gaire conscient!

Quines altres millores voleu incorporar al nou servei?

Bàsicament potenciar la informació estàtica pels talls que es plantegen durant sis mesos a Sant Andreu Arenal. També volem aprofundir amb la informació que ofereixen les empreses operadores.

Us agradaria estendre la vostra iniciativa a altres sectors?

Doncs segurament podria ser molt útil en xarxes com la de Mitjana Distancia o Metro. Molts usuaris ens ho han demanat! Primer volem deixar passar uns dies a veure com rutlla.

Per acabar, creus que les aportacions ciutadanes a nivell de comunicació també ajudaran, en definitiva, a millorar el bon funcionament dels serveis?

Com a mínim el Departament de Política Territorial i Obres Públiques podrà ser conscient de les mancances i deficiències consultant el nostre web (nosaltres tenim històric que es pot visualitzar, les operadores no)!

Roger Melcior x Roger Melcior

Sóc en Roger Melcior i de Argila. Vaig néixer a Barcelona l’any 1989, però sempre he viscut a Badalona. Actualment estudio Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. M’interessa la política, la gestió i les polítiques públiques, la comunicació, la xarxa, les eines TIC 2.0, les infraestructures i tot allò relacionat amb la llengua catalana. Són aquests interessos els que nodreixen el contingut del meu bloc. Sentimentalment català i vull treballar per poder ser català completament a nivell polític. Em defineixo com a catalanocèntric, i això vol dir que les meu marc referencial és Catalunya i els Països Catalans (ara se’n diu anar contracorrent…!). Sóc de la generació 2.0. Aquesta nova forma de comunicar ha de ser bidireccional per tal que sigui útil i profitosa. Per tant, us animo a participar d’aquest bloc i de la resta de xarxes en les quals participo.

Bloc: rogermelcior.cat

Per Ramon Texidó / ACPG

El recentment nomenat candidat del PSC a l’alcaldia de Vilafranca, Francisco Romero, en declaracions a Penedès Digital, considera que els models de ciutat basats en polítiques de progrés són especialment útils en temps de crisi.

D’altra banda, Romero percep en el canvi de govern a Vilafranca una certa pèrdua de models de referència pel que fa al desenvolupament i disseny de la ciutat.

Contraposa, d’aquesta manera, el que qualifica de polítiques conservadores amb les polítiques d’esquerres que defensa el PSC.

El candidat socialista es mostra crític amb l’abandó en què han caigut, segons ell, els principals projectes que havia endegat el govern socialista anterior.

Pel que fa a l’aparició de determinades plataformes cíviques que reivindiquen l’impuls de certs projectes (com és el cas del centre comercial de la Girada o del projecte d’equipament per a la gent gran de l’edifici de l’INCAVI), Romero en defensa l’oportunitat i la independència i les desvincula de qualsevol ombra de politització.

treballarem per tenir el millor equip possible, que sigui una combinació d’experiència i renovació

Sobre la urbanització del tram de la via del tren que s’ha cobert, Romero lamenta la política de desgast que, des del seu punt de vista, va practicar CiU en la darrera etapa del govern socialista.

En aquest sentit, considera que aquesta oposició va debilitar les gestions de l’anterior govern i defensa el desenvolupament del projecte previst per l’anterior govern.

Pel que fa a l’estació de trens regionals, Romero tampoc no es mostra confiat amb el govern de Pere Regull i tem que Vilafranca estigui perdent l’oportunitat de bastir un model de ciutat ben estructurat i planificat. Es pregunta, a més, quins són els projectes de referència de l’actual govern de CiU.

D’altra banda, el PSC de Vilafranca prioritzarà la lluita contra l’actual crisi econòmica en la política municipal.

De cara a la preparació de les properes eleccions municipals, tindrà lloc una renovació de l’equip socialista, ja que, segons Romero, cal aprofitar l’experiència dels regidors i regidores actuals però, també, cal incorporar noves persones per tal d’afavorir la renovació política.

Núria Solé és periodista i actualment presenta el Telenotícies migdia a TV3, juntament amb Carles Prats. A més, és subdirectora i presentadora de la segona temporada del programa del canal 33 (S)avis, programa d’entrevistes en profunditat amb avis i savis que han tingut un paper clau en la història recent. Ha estat presentadora del Canal 3/24 i de l’informatiu juvenil Info-K.

Tal com raja

Lloc i data de naixement: Tarragona, 11 d’abril de 1977
Un grup de música: No tinc un grup de música concret, però m’agrada molt la cançó “My way” de Frank Sinatra
Una pel·lícula: Cirano de Bergerac
Un llibre: Qualsevol de la Mercè Rodoreda
Plat que cuines millor: Cuino molt malament, però la truita de patates no em surt malament
Una mania: Sóc molt perfeccionista, m’agrada controlar-ho tot
Una qualitat: Crec que sóc bastant treballadora
On t’agradaria anar de viatge? A tot arreu. Gràcies als meus pares amb qui he viatjat molt, m’agrada molt viatjar i sempre que puc ho faig. Potser Àfrica que és el lloc que menys conec
Tens fama de ser molt… Pesada, quan se’m posa una ceba al cap…

Text: Mònica Puntí Brun / Fotos: TV3

“Tres germans i tres móns: el salat, el dolç i el líquid, són una de les claus de l’èxit del restaurant gironí el Celler de Can Roca, establiment que el passat mes de novembre va assolir la seva tercera estrella Michelin”.

El Restaurant gironí El Celler de Can Roca va assolir el passat mes de novembre la tercera estrella Michelin, el màxim distintiu d’aquesta guia gastronòmica de referència. Enguany, l’establiment dels tres germans Roca – Joan, Josep i Jordi -, que s’encarreguen respectivament dels plats, vins (sommelier) i postres – ocupa la cinquena posició mundial, segons la llista de la revista britànica Restaurant Magazine.

Com vàreu acollir la notícia de la concessió de la tercera estrella Michelin?
La vam acollir amb molta alegria. És un fet importantíssim per a qualsevol restaurant i a nivell professional per a qualsevol cuiner. Però el més important per a nosaltres ha estat la gran quantitat de mostres d’afecte que hem rebut de l’entorn més proper i també llunyà arrel d’aquest esdeveniment; i sobretot la satisfacció en veure que molta gent vinculada al sector han estat també contents i han participat d’aquesta alegria.

Ha canviat en algun aspecte el funcionament del vostre establiment o tot segueix en la mateixa línia?
Tot segueix en la mateixa línia. Això no canvia masses coses a la Casa i, de fet, aquest és l’objectiu. En realitat, el que pretenem és que aquest reconeixement no canviï masses coses. Sí que notem algun fluxe de clients que no ens coneixien i venen encuriosits, però la Casa segueix fent el seu camí.

Després d’aquest nou reconeixement és fa més difícil fer una reserva al Celler de Can Roca?
Els caps de setmana sí, perquè és quan tothom de per aquí a prop té la possibilitat de venir, però entre setmana continua sent possible.

Precisament, l’any 2007 us vàreu traslladar a l’actual edifici, més modern i dissenyat específicament per al restaurant. Com valoreu, tres anys després, aquest canvi d’ubicació?
Estem molt contents! Per nosaltres ha estat un punt d’inflexió importantíssim perquè ha representat tenir un espai ideal, adequat, on ens hem pogut desenvolupar amb molta més llibertat, més tranquil·litat; i on hem pogut complir una mica els objectius que ens havíem marcat, en quant a tot allò que volíem fer des del punt de vista gastronòmic. L’espai que tenim, tant a la sala, com a la cuina, com a la bodega, ens ha permès desenvolupar-nos amb molta més eficàcia.

Com definiu el vostre estil de cuina?
És difícil definir aquesta cuina amb poques paraules. És una cuina complexa perquè el seu procés creatiu depèn de tres móns amb la complicitat que representem els tres germans: el món dolç, el món salat i el món líquid. Aquests tres móns s’interrelacionen i configuren una proposta gastronòmica que té molt a veure amb aquesta complicitat. També té a veure amb la tradició, amb la cuina de la memòria, amb la cuina de la recerca i la investigació, amb un compromís per una cuina avantguardista, però sempre cercant l’equilibri.

Creieu que el fet que cada germà s’hagi especialitzat en un aspecte gastronòmic és una de les claus del vostre èxit?
Segurament és una de les claus. El Celler de Can Roca s’entén per la vessant del nostre treball conjunt perquè ens hem entès molt bé, sobretot amb el tipus de restaurant que volem, com el pensem i com l’executem. Cadascun de nosaltres ha anat assumint un paper molt diferenciat però alhora molt integrat i, també, cadascun en el seu àmbit ha tingut la possibilitat de créixer professionalment i de posar en comú tot aquest esforç per arribar al punt on hem arribat.

En l’aspecte creatiu, com us ve la inspiració per elaborar un determinat plat o postres?
És fàcil i s’assembla molt a processos creatius d’altres àmbits. Nosaltres, en aquest sentit, treballem conjuntament les idees, fem com unes sessions de brainstorming i, a partir d’aquí, les anem desenvolupant. En Jordi és el que s’encarrega una mica de desenvolupar l’aspecte tècnic de totes aquestes idees i finalment les consensuem i, a mida que es van provant, anem tancant aquestes propostes.

La vostra bodega acull 1.600 referències i unes 40.000 ampolles. Com heu aconseguit un celler tan impressionant, considerat un dels més importants a nivell mundial?
Sí, segurament és un dels més importants, no tant per la quantitat d’ampolles, sinó també per la seva qualitat i per la tria que se n’ha fet. Això és el resultat de tots aquests 23 anys de treball i recerca en la direcció de tenir una bodega realment única. Segurament és molt personalitzada en el treball que ha fet en Josep perquè, a banda del seu contingut, també hi ha una part important de la seva manera d’entendre el vi, on hi ha representades zones vinícoles en forma d’imatges, de música i de tactes, en una experiència sensorial.

Com es pot simultanejar la sempre difícil i complexa combinació entre món creatiu i productiu?
Nosaltres hem integrat aquesta manera de fer en el nostre tarannà habitual. El que sí que fem és treballar molt i passar moltes hores en el restaurant. Treballem 15 o 16 hores diàries i això ens permet poder anar fent tot això alhora. És a dir, funcionar i alhora rumiar, amb un esperit inconformista per anar replantejant les coses i mirar de buscar-ne noves lectures.

Per què creus que la cuina catalana està vivint aquest moment màgic a nivell mundial?
Segurament les raons són moltes. S’ha produït un fenomen molt relacionat amb la nostra història i la nostra tradició. Catalunya ha estat un país d’una gran riquesa cultural gastronòmica perquè és un territori on han passat i han deixat pòsit moltes civilitzacions. Això ha fet que fes d’esponja i que s’hagi articulat una gran cuina tradicional.
Després, jo crec que hi ha una figura important, relacionat amb tot això, que és la de Ferran Adrià que ha fet de punta de llança de tot aquest moviment, que després s’ha anat articulant i ha anat prenent força amb més gent. D’alguna manera, ara s’ha entès i s’ha vist que a darrera de tot això hi podria haver una lectura creativa de la cuina; tot això, junt a que aquest territori també ha sofert una revolució social, cultural, econòmica i, per tant, també gastronòmica.

En un altre aspecte ben diferent, però també molt important, quin paper juguen les escoles d’hostaleria professionalment parlant?
El paper de les escoles d’hostaleria és importantíssim per entendre també aquesta evolució i la professionalització que ha representat. Les escoles a Catalunya tenen tot just 40 anys, precisament la més antiga és la de Girona; i aquest paper ha estat vital per entendre aquesta evolució i per estructurar-la.

També heu publicat diversos llibres. Com valores la vostra incursió en el món editorial. Hi ha algun llibre del que n’estiguis especialment satisfet?
Hi ha un llibre que ha escrit en Jaume Coll que es titula “El Celler de Can Roca. Una simfonia fantàstica” que explica d’una manera molt entenedora, i amb una literatura molt clara i franca, la nostra història i la nostra evolució. Penso que és el llibre més interessat que s’ha escrit sobre el Celler.

La cuina ha anat agafant protagonisme als mitjans de comunicació fins ocupar un lloc força destacat. Com valores la presència de la gastronomia en els mitjans?
Crec que la seva presència és important sobretot tenint en compte que la gastronomia és un fet cultural, i també una manera d’apropar-la al gran públic per fer que la gent prengui consciència que amb això pot disfrutar i que s’hi pot engrescar. Si nosaltres aconseguim amb tota aquesta presència que la gent tingui ganes de cuinar pels seus, cuinar a casa, fer de la cuina una activitat quotidiana normal i que també es pot anar als restaurants a viure experiències, jo crec que tot això és sempre molt positiu.

Per acabar, després de les tres estrelles Michelin, quins són els vostres propers objectius, prioritats o il·lusions?
No ens en hem marcat mai cap. Sempre hem intentat seguir fent el que fèiem amb ganes i amb il·lusió, disfrutant d’això el dia a dia. Per tant, continuarem fent-t’ho. És veritat que hem assolit tots els objectius que poden haver-hi, però el que ens queda és seguir fent això, gaudir-ne i seguir treballant com ho hem fet fins ara.

Per Ramon Texidó

L’any 2005, dos joves de 17 anys d’Olesa de Montserrat, en Pau Garcia-Milà i en Marc Cercós, cansats de pujar i baixar de les seves respectives cases, van decidir crear un escriptori virtual per comunicar-se. Van idear eyeOS, un servei online que ha esdevingut una innovadora empresa catalana d’èxit internacional.

Quan us ho pregunten, com definiu eyeOS?
La definició d’eyeOS l’hem anat afinant al llarg dels anys. Al principi tendíem més a dir que era un Sistema Operatiu, però el temps i la tecnologia i els tecnòlegs han anat creant i impulsant un vocabulari, com ara el concepte de cloud computing (núvol d’ordinadors) que ara ens permet definir eyeOS, creiem, de manera més correcte. D’aquesta manera, ara definim eyeOS com un entorn d’escriptori web que segueix el concepte del cloud computing. Això vol dir que mitjançant el navegador de qualsevol ordinador o telèfon mòbil pots accedir, modificar o visualitzar els teus arxius (fotos, música, pel·lícules, documents, presentacions, etc.) i veure’ls tal i com els vas deixar l’últim cop que vas accedir-hi, independentment de si ets a casa o a Singapur, o en un cibercafè de viatge. El concepte realment important és que les teves dades no es troben emmagatzemades en un lloc concret, sinó a la xarxa.

Quins són els seus punts forts respecte altres serveis similars?
Parlar d’altres serveis similars amb eyeOs és una mica complicat, ja que no hi ha cap altre producte que sigui igual que nosaltres. Normalment ens parlen de Google. Comparar eyeOS amb GoogleDocs és del tot equivocat. Google docs podria comparar-se amb l’aplicació Documents d’eyeOS o la fulla de càlcul, però eyeOs té molt més que no pot donar Google Docs. Des d’una mateixa finestra del navegador pots pujar arxius, compartir-los de manera senzilla, tens un calendari, editor de textos i fulles de càlcul, pots visionar arxius, escoltar música o mirar una pel·lícula, cosa que Google Docs no ofereix. I anant més enllà, eyeOS és software lliure, que vol dir que tu el pots instal·lar al teu propi servidor essent tu i només tu el propietari de les teves dades, mantenint d’aquesta manera la confidencialitat i la privacitat que Google o Microsoft no et dóna, ja que els arxius allà s’emmagatzemen a uns servidors situats a Sillicon Valley. Ens plantegem que Google escaneja tots i cadascun dels documents que hi pengem per tal d’oferir-nos publicitat?

Han passat cinc anys des de que vàreu tenir la vostra idea innovadora. Quin balanç en feu?
La veritat que en fem un balanç del tot positiu. Vam començar al 2005, quan érem dos, i més endavant s’hi van ajuntar en Daniel Gil, actual cap de projectes, en José Carlos Norte, cap de programadors i l’Àlex Fiestas, i el 2008 vam obrir els serveis professionals que han permès a l’empresa créixer. Ja no som a l’oficina de la Rambla Catalunya d’Olesa de Montserrat: tenim 30 persones treballant a l’oficina i se’ns ha fet necessari anar a un lloc més gran i millor comunicat. Ara estem al centre de Barcelona. De la mateixa tenim 35 comunitats d’usuaris arreu del món que treballen per fer més gran eyeOS.

Tenir bones idees està molt bé. Però el que veritablement costa es dur-les a terme. Com ho vàreu aconseguir? Heu rebut algun tipus d’ajut públic o privat?
Una de les coses de les que estem més orgullosos és poder dir que ningú no ens ha ajudat econòmicament en aquest llarg camí. En cap moment hem rebut el suport de Business Angels ni d’entitats públiques. Els diners que ens han ajudat a tirar endavant l’empresa han provingut sempre de projectes duts a terme. La veritat és que l’única ajuda institucional, econòmicament parlant, que hem rebut en tot aquest temps han estat els diners corresponents al Premi Nacional de Comunicació que ens van donar el passat octubre.
Amb això vull dir que ha estat només l’esforç el que ens ha fet tirar endavant.

Per cert, com vàreu aconseguir, especialment al inicis, comunicar-vos internacionalment amb països tant diversos com ara Estats Units o la Xina?
Internet no té fronteres. Aquesta és la clau. Així, juntament amb l’anglès, vam aconseguir fer arribar eyeOs als cinc continents. A partir d’aquí la gent hi va començar a mostrar interès i eyeOs va anar creixent. La idea suposo que hi va tenir a veure!

Com us va venir la inspiració de batejar el vostre projecte amb el nom d’eyeOS?
La història del nom reflecteix la idea que hi ha darrera eyeOS: ser visual. Per això el concepte eye, ull en anglès. A partir d’aquí vam posar un OS per seguir el Sistema Operatiu que ens va seguir en els nostres inicis.

Per crear la vostra empresa, us vàreu veure obligats a deixar la universitat. Va ser una decisió difícil?
Deixar la universitat va ser una decisió difícil però obligada. Estàvem en un moment on el projecte agafava cada dia més volada i la veritat és que era molt difícil poder fer compatibles els estudis i eyeOS. Vam valorar-ho i vam veure que eyeOs era una oportunitat única que, si anava malament, només ens hauria fet perdre un temps de les nostres vides. Teníem 18 anys, ganes i molt poc a perdre, així que ens vam llençar a la piscina. He de dir que de la Universitat en vam treure una de les persones que ara son claus a eyeOs, el Daniel Gil.

De totes maneres, vosaltres us considereu autodidactes a través d’Internet.
Internet és una mena de biblioteca d’Alexandria, amb molt contingut que s’ha de saber destriar. I això no és gens senzill. El que hem fet al llarg del temps és provar, equivocar-nos, preguntar, trobar respostes i alhora compartir-les. L’escola que és internet requereix, també, saber teixir una teranyina, de persones, noms o webs, que t’ajudi a comprendre i aprendre de tot plegat.

Cal destacar que eyeOS és un servei gratuït, basat amb programari lliure. Com aconseguiu finançar la vostra empresa?
Entorn a la nostra plataforma oferim tot un pack de serveis per als clients finals així com per a empreses partners de eyeos que volen desenvolupar solucions basades en la nostra versió Enterprise de eyeOS: Instal·lació i manteniment de eyeOS als servidors del client; Desenvolupament de solucions específiques que s’executen en el mateix escriptori eyeOS, adaptades a les necessitats concretes de cada cas; Formació a desenvolupadors i administradors de sistema; i Suport tècnic a clients i a desenvolupadors.

També, heu assolit importants acords amb destacades empreses multinacionals. És aquesta la millor manifestació del vostre èxit?
Moltes vegades ens pregunten si el nostre somni era (o és) que Google ens compri. I la resposta és sempre que no. Hem tingut ofertes de compra i sempre ens hem negat perquè pensem que podem anar més enllà. I anar més enllà vol dir que un dia et truquin des dels Estats Units i et diguin que són IBM, que han estat estudiant el teu producte durant més de sis mesos i que volen treballar amb tu. Això és el que realment et fa sentir que has anat pel bon camí. Però alhora, anar pel bon camí també són els molts correus que rebem cada dia de gent que et dona les gràcies.

Quin i com és el vostre equip de treball?
eyeOS ha anat creixent al llarg del temps. Actualment separem l’empresa en 5 departaments: Comercial, Comunicació, Disseny, Programació i Direcció. Tots i cadascun d’ells treballen estretament comunicats i en permanent contacte. El nostre objectiu de fer un producte de qualitat ens porta a tenir unes característiques peculiars, per exemple, en el ràtio de dissenyadors i programadors. Així, per cada dissenyador tenim dos programadors, per tal de poder donar tanta importància a la programació com a l’acabat.

Com és la vostra relació amb els milers d’usuaris d’eyeOS?
Els usuaris d’eyeOs s’agrupen en comunitats que estan repartides pels cinc continents, des dels Estats Units fins a Bangladesh o Austràlia, passant per Kenya o Tunisia, per exemple. Així actualment tenim més de 35 comunitats.

A eyeos, com a producte open source (codi obert) que és, la comunitat pren molta importància, ja que ofereix la possibilitat als usuaris de col·laborar per aconseguir un producte que difícilment podrien obtenir ells sols. Algunes de les tasques que actualment fan els seus membres són: Desenvolupar aplicacions, traduir o explicar el projecte. A la pràctica, i perquè ens entenguem, aquest principi d’any estem presentant eyeOS 2.0. Nosaltres directament organitzem actes a Barcelona, Madrid, Paris i Hannover, però la comunitat en té preparades més de 50 en llocs com Bòsnia Herzegovina o Veneçuela, per posar dos exemple.

El món informàtic és revoluciona gairebé a diari. Per on creieu que podria venir la propera ‘revolució’ a la xarxa?
Considero que a la xarxa no hi ha revolucions, sinó evolucions. Amb tot, crec que és el Cloud computing i totes les possibilitats que arrossega és el que de veritat farà veure Internet d’una manera diferent a molta gent. Tenir accés a les teves dades des de tot arreu amb qualsevol dispositiu ara mateix no hi veig final.

I en el vostre cas concret, quins seran els propers passos d’eyeOS?
Els propers passos d’eyeOS son acabar del tot eyeOS 2.0 i a partir d’aquí fer-lo conèixer encara més. El nostre objectiu és seguir sent la referència open source en el món del Cloud Computing.

Per Ramon Texidó

Jordi Ausàs va néixer a la Seu d’Urgell el 1960. La seva vida professional ha estat lligada a la política i al món de l’ensenyament. En l’àmbit de la política municipal, ha estat alcalde de la Seu d’Urgell (2003-2007) i, anteriorment, regidor a l’oposició (1999-2003). En l’ensenyament, ha exercit de mestre d’educació primària i de professor de català per la Universitat de Barcelona. També ha estat director de l’Escola Andorrana d’Escaldes-Engordany. Des del 1995, ha estat diputat al Parlament de Catalunya. Actualment és Conseller de Governació i Administracions Públiques.

Hi ha més de 600.000 persones voluntàries a Catalunya i 1.700 entitats de voluntariat

La conselleria de Governació i Administracions Públiques té quatre branques clarament delimitades.
Sí, efectivament. El Departament de Governació és, en primer lloc, el departament dels ajuntaments, el que fa funcionar el país des del suport als ajuntaments i al món local. En segon lloc, fem funcionar el país impulsant la funció pública i la modernització de l’Administració. En tercer lloc, ho fem desplegant les tecnologies de la informació i la comunicació. I, finalment, impulsant els valors del civisme i del voluntariat.

En relació a aquesta darrera branca, es va impulsar el Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat. En què consisteix?
Aquest Pla és una eina molt consensuat i participativa, que ha tingut en compte, des d’un inici, les entitats i les associacions. El Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat determina els eixos, les línies estratègies, els objectius i les mesures sobre l’associacionisme i el voluntariat a Catalunya. No és una declaració d’intencions perquè porta al costat la planificació pressupostària corresponent per impulsar aquestes actuacions.

Per què era necessari un pla d’aquestes característiques?
Doncs, perquè el voluntariat a Catalunya és una marca de país. El voluntariat ens fa notar que Catalunya és un país amb valor. Hi ha més de 600.000 persones voluntàries a Catalunya i 1.700 entitats dedicades exclusivament al voluntariat. Aquesta és una marca de país que havíem d’impulsar a través d’aquest Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat. Estem parlant d’una eina molt potent per vertebrar i cohesionar el país a través d’aquests valors.

Aquest Pla va permetre la creació de l’Observatori Català de Civisme. Què pretén aquest organisme?
L’Observatori Català de Civisme compta amb 40 membres entre persones especialitzades en la matèria i representants d’entitats, de col·legis professionals i altres persones vinculades amb el sector. Estem parlant d’una eina per construir un país molt més cohesionat, un país molt més cívic, un país vertebrat amb els valors del civisme. Aquesta és la raó de la creació de l’Observatori. El civisme és un dels pilars sobre els quals s’ha de fomentar el nostre país, la Catalunya del s. XXI.

El civisme és un dels pilars sobre els quals s’ha de fomentar el nostre país, la Catalunya del s. XX

Lligant l’àmbit de l’Acció ciutadana i les telecomunicacions, trobem la Xarxa de Punts TIC.
Efectivament, en el Departament de Governació també fem funcionar el país des del suport a les telecomunicacions i a la societat de la informació, per això s’està ampliant i millorant la Xarxa Òmnia, ara integrada dins la Xarxa de Punts TIC. Aquesta xarxa el que pretén és evitar la fractura digital, sobretot, en entorns socials amb dificultats o en col·ectius allunyats de les noves tecnologies.

Un dels majors reptes plantejats per la seva conselleria va ser la nova planificació territorial de Catalunya.
Sí, fins ara el Govern ha aprovat la Llei de Consells Locals. Una llei important de representació del món local a Catalunya i una llei molt municipalista que es desprèn del desplegament de l’Estatut. El Departament de Governació està compromès a tirar endavant aquesta nova organització territorial de Catalunya i ens cal la Llei de les vegueries. Catalunya necessita disposar d’una divisió territorial pròpia vinculada al catalanisme polític i que superi la visió provincial del país. La visió provincial i el catalanisme polític són conceptes antagònics. Així, de la mateixa manera que nosaltres tenim Generalitat o Mossos d’Esquadra, hem de disposar d’un model territorial propi.

Text: Mònica Puntí Brun / Fotos: cedides Generalitat

La Festa reuneix prop de 30 intèrprets dalt de lescenari. Roger Coma és un dels personatges de La Festa, l’última obra del director Jordi Prat i Coll. L’espectacle està creat a partir de Party time, de Harold Pinter, el tercer acte de L’hort dels cirerers, de Txèkhov, de fragments de Shakespeare, altres de Machado, de Foix, de Buñuel.

Joan Solà i Cortassa, filòleg i lingüista, va néixer a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) el 1940. Va estudiar Magisteri a Lleida i el 1965 va obtenir el títol de Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona. A la mateixa universitat, va realitzar el doctorat en Filologia Catalana el 1970 i va obtenir la càtedra de Llengua i Literatura el 1983. Posteriorment va ampliar els seus estudis en Lingüística General a les Universitats de Reading i d’Exeter a Gran Bretanya. Des del 1966 és professor de Lingüística Catalana a la Universitat de Barcelona i des del 1999 membre de l’Institut d’Estudis Catalans. És autor d’una quarantena de llibres i porta a terme una extensa tasca divulgativa als mitjans de comunicació, entre els quals destaquem la seva columna “Parlem-ne” al diari Avui.

Dues de les seves primeres impressions lingüístiques van ser amb L’Atlàntida de Verdaguer i la segona traducció de l’Odissea de Carles Riba. Per què van ser tant importants aquestes dues obres?
Aquestes dues obres em van produir un impacte molt important probablement a causa de la meva edat i de la meva situació cultural d’aquell moment. L’Atlàntida jo la vaig tenir a les mans quan tenia 14 o 15 anys. Jo era de pagès i no sabia res de res, però el professor Guallar ens en va parlar a classe, li vaig demanar l’obra i me la va deixar. Jo la vaig llegir i no vaig entendre res, però, en canvi, la musicalitat d’aquells versos i les paraules que no entenia, m’estimulaven a tornar-la a llegir. Em va produir un trasbals important.
Al cap d’uns quants anys em va passar una cosa semblant amb la segona traducció de l’Odissea de Carles Riba. Llavors ja era a Barcelona i em va produir un impacte per la mateixa raó: per la força d’aquell llenguatge. Això t’estimula per formar-te més bé.

En el discurs que va fer quan va rebre el Doctor Honoris Causa a la Universitat de Lleida, va mencionar, a més, que dos dels seus referents són Pompeu Fabra i Joan Coromines. Què en destacaria de cada un d’ells?
De Pompeu Fabra, en destacaria el fet que no veu la llengua com un assumpte folklòric i sentimental, sinó que creu que és un assumpte bàsic per al desenvolupament d’una comunitat.
De Coromines, en destacaria el fet que creu que un lingüista no pot ser bon lingüista d’una llengua romànica si no les coneix totes. Això és molt fàcil de dir, però no tant de complir. En canvi, Coromines ho va complir al peu de la lletra. Els seus diccionaris així ens ho mostren. A més, però, coneixia moltes altres llengües, europees o no europees. Coromines era un model d’intel·lectual molt ambiciós. Això és el que et queda d’ell.

Després d’haver repassat alguns dels seus referents de l’etapa de formació, trobem una altra etapa de gran aprenentatge que és la publicació de la Gramàtica del Català Contemporani.
Xavier Folch, d’Empúries, em va plantejar de fer el que acabaria sent la Gramàtica del Català Contemporani. És indiscutiblement l’obra màxima que he fet i aquella de la qual n’estic més content, no només pel resultat, sinó perquè tot dirigint-la i fent-la vaig augmentar enormement els meus coneixements, hi vaig aprendre moltíssimes coses, tant pel que fa a la ciència com pel que fa al tracte de les persones.

La culminació de tots aquests esforços és el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest premi podríem dir que li va obrir les portes al Parlament. En el discurs davant els parlamentaris va dir que ells tenien la responsabilitat de fer que aquest poble no se senti subordinar a cap altre.
Sí, vaig destacar que agafessin el tema de la llengua d’una manera més seriosa, ja que fa anys que ens l’estem agafant una mica folklòricament. A més, vaig anar més enllà: no només és la llengua que no ha d’estar subordinada i que no podem acceptar de cap manera de sentir-la com a subordinada, sinó que tampoc no pot estar subordinada la persona ni el poble. Són tres coses que no es poden separar: la llengua, la persona i el poble. I la llengua no pot tenir salut si no en té l’individu i el poble.
En un article del seu darrer llibre “Parlem-ne”, titulat “Quinze anys de… subordinació”, diu que no creu que aquesta llengua se salvi.

És pessimista?
No jo no sóc pessimista, al revés, en molts articles, conferències i articles deixo clar que jo en aquest país hi crec. Aquest país és molt potent, però aquesta potència se’ns en pot anar en orris. Durant aquests anys, hem vist que la llengua castellana és la que va expandint-se d’una manera imparable. Per això puc dir que no crec que se salvi. Aquesta és una manera de dir que jo veig la realitat molt dura. Per exemple, la possessió de la llengua que tenen molts joves és molt pobra perquè també ens ha fallat l’educació i l’ensenyament del català. Tot i això, jo crec profundament en aquest país i molts joves estan esperant a prendre el relleu.

Autor: Mònica Puntí Brun
Fotos: Ivan Giménez

Marta Selva és llicenciada en Història Moderna i Contemporània per la UAB. També ha estat vinculada al món de la docència com a professora del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En l’actualitat, és presidenta de l’Institut Català de les Dones.

Actualment està al capdavant de l’Institut Català de les Dones. Quines són les tasques prioritàries que es marca aquesta institució?
L’Institut es marca elaborar cada quatre anys el que seria el full de ruta de tot el Govern de la Generalitat de Catalunya. En conseqüència, fa una proposta per impulsar la incorporació de la perspectiva de gènere a tot el fer de les polítiques públiques. Aquesta proposta és concensuada amb el conjunt del Govern i, per això, és imprescindible la cooperació interdepartamental i, a la vegada, la cooperació interinstitucional. Es tracta d’anar a buscar els espais de trobada per tal de poder assolir el màxim comú múltiple i no el mínim comú denominador de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. Des de l’Institut també subministrem instruments i coneixements específics de la perspectiva de gènere i mantenim un treball directe amb el teixit associatiu a través del Consell Nacional de Dones de Catalunya.

El dia 25 de novembre és el Dia Internacional contra la violència envers les dones. Encara ens cal un dia com aquest?
Rotundament sí. Hi ha molts femicidis al món. La violència masclista és una forma de femicidi i hem de ser capaces i capaços, com a societat, de reconèixer que encara és imprescindible seguir lluitant. Cal neutralitzar i desarticular tot el que justifica la discriminació i la desigualtat de les dones perquè és la base sobre la qual es construeix la tolerància envers la violència masclista. Hem de treballar per la seva desaparició, però això requereix visualitzar la seva existència.

Des de fa aproximadament un any ja es compta amb la Llei per eradicar la violència masclista que posa l’èmfasi en la prevenció, la detecció, l’atenció i la recuperació.
Sí, efectivament. Per una banda, és fonamental aprofundir en l’àmbit de la sensibilització. No hem acabat amb la violència masclista, per tant, hem de reconèixer que existeix, de quines maneres es manifesta i en quins àmbits. Generem posicionaments socials explícits, rotunds i majoritaris contra la violència masclista. Com a país, avancem en la consciència i interiorització que les dones tenen dret a viure sense la violència masclista. Per altra banda, cal anar articulant tots els mecanismes per a l’atenció de les dones en situació de violència masclista. S’ha de garantir la seva recuperació i la reparació del dany.

La violència de gènere és el problema més greu d’aquest i de tots els temps. És possible trobar camins per la seva eradicació?
Les solucions i els instruments per l’eradicació són diversos. L’estratègia del Govern és treballar des de la sensibilització i contribuir, a través de protocols, a la detecció precoç. Cal incrementar la presència pública d’aquests serveis que poden ajudar a fer una detecció precoç i evitar que la violència masclista esclati. També cal generar recursos i serveis perquè les dones puguin sentir-se acompanyades i establir centres d’atenció especialitzada per treballar en la recuperació i reparació del dany. Aquestes són les estratègies del Govern.

Què és el que encara ens queda pendent de l’agenda de les dones?
Segons el meu criteri, queda encara gestionar la corresponsabilitat de dones i homes. Hi ha d’haver un nou contracte social, un nou pacte, en el qual s’està treballant des de molts àmbits per assolir-ho. S’ha de treballar per eliminar la discriminació i la desigualtat de dones i homes. Això és encara el gran repte i, per tant, hem de trencar aquest sostre de vidre que tenim. Sóc tremendament optimista i penso que és qüestió de 10 anys com a màxim.

Ens trobem al Teatre Romea amb Marc Martínez, actor i director de teatre, on actualment està interpretant l’obra Urtain, en substitució de Raul Arévalo. Comencem l’entrevista amb la seva fitxa on ja se’ns donen algunes pistes de la seva personalitat i el seu teatre.

Nom complet: Marc Martínez Rodríguez
Lloc i data de naixement: El Raval (Barcelona), gener del 1966
Un grup de música: Bua… Amb el que em costa triar les coses quan vaig a comprar al super… Quan em demanen quin grup de música… Sóc incapaç. Impossible. M’agrada molt la música… No m’atreveixo a dir-ne un perquè són tants… Em costa molt decidir-me. Amb el cinema, la música…
L’últim llibre que estàs llegint: Un llibre que no acabaré mai és Millenium, he preferit mirar directament la peli. No m’agrada gaire la ficció, sóc potser més un lector d’assaig, de llibres divulgatius o sobre teatre, poesia, ciència, filosofia, etc. Ara mateix me n’estic llegint un sobre el nebot de Theckov i un altre sobre la vida de Leonard Cohen.
Plat que cuines millor: Ei, que jo cuino molt bé, eh (riu). Sóc un cuiner amb futur, que diu el meu fill. Faig un sushi i una paella que déu n’hi do.
Una mania: Moltes manies… Amb l’edat tens més manies. Una de molt divertida: jo mai em llevo a les hores en punt, o sigui, a les 08.00, quina por… sinó a una hora acabada amb 9, com ara a les 7.49… O a les 11.09… Quina tranquil·litat. Manies.
Una qualitat: La tenacitat.

Actualment et podem veure al Teatre Romea amb l’obra Urtain. Què explica aquesta obra?
L’ascens i la caiguda del boxejador Urtain en un país assolat, en ruïnes, poc abans de la mort d’en Franco, en què s’aprofita aquest personatge per representar l’Espanya del que en diríem “los cojones”, com es diu en la mateixa obra. La història real comença a finals dels 60 amb la seva primera aparició als rings, ell aixecava pedres de 200 quilos al País Basc, i acaba a principis dels 90, quatre dies abans de les Olímpiades de Barcelona, amb el seu suïcidi.

Què ofereix l’obra a l’espectador?
D’entrada, una interpretació extraordinària de Roberto Álamo, que dóna vida a Urtain, mai més ben dit, i després una de les històries més ben explicades que hi vist en molt de temps. El treball del Roberto és brutal. La seva capacitat de transformació s’ha vist poques vegades damunt un escenari en aquest país: és un dels millors treballs que he vist darrerament. D’altra banda, veus que l’obra funciona a la perfecció quan al final de cada representació el públic s’està dret aplaudint. La primera vegada que vaig veure l’obra per fer la substitució em va recordar als joglars dels 80-90… I l’altre dia, un amic, em deia que hi trobava elements tragicòmics com el gran teatre de Valle-Inclán. Imagina’t!

A més d’interpretar, també has dirigit diverses obres. Què t’agrada més, dirigir o interpretar?
Em decanto cada vegada més cap a la direcció. Em motiva d’una manera especial estar al davant d’un projecte i prendre decisions, sobretot les artístiques. I disfruto molt del procés creatiu. M’ho passo realment bé fent el paper de director!

Al 2001, crees pla.tea social, una plataforma de teatre social. Amb aquesta plataforma has dirigit diverses obres de teatre social. És aquest tipus de teatre el que t’interessa?
Sí, m’interessa i em preocupa el que és social, però això no vol dir que com a creador estigui pendent única i exclusivament del que està passant a la societat. Com deia Wim Wenders “tant lejos, tant cerca”. Crec que des de la pla.tea comencem amb la mirada a la societat per acabar connectant amb l’individu. A Súper-Rawal em preocupava el que estava passant al meu barri, a Le Mani Forti la història dos adolescents que van matar a la seva família i a Stökolm, les relacions de parella, d’amor i d’ira. Són temes que ens interessen perquè si la mirada està ben posada t’hi acabes veient a tu, reflectit.

Quins projectes futurs tens?
Possiblement reprendrem les funcions d’Stökolm a partir del juny. A més, m’han proposat dirigir una obra sobre la màfia, que parla de la camorra italiana. També és social. És una història molt dura, però molt bonica.

Text: Mònica Puntí Brun

La ciutat de Salta (Argentina) acollirà del 9 al 13 de desembre de 2009 la final del City Chase, una competició internacional on diversos equips han de superar una sèrie de proves per tota una ciutat, amb transport públic o a peu. En aquesta aventura urbana es necessiten, entre d’altres, tota mena d’habilitats físiques, intel·ligència, decisió, organització i orientació. Enguany, dos maresmencs, l’equip ‘Més i Més’, format per l’Àlex García i Felipe Santarén, seran per mèrits propis els representants d’Espanya a la trobada final de Salta.

Quan algú us ho pregunta, com li expliqueu què és el City Chase?
És força difícil d’explicar. És com un raid d’aventura però urbà. És com una gimcana per tota la ciutat. Et donen un full amb 15 pistes de 15 llocs de la ciutat. Has de resoldre les pistes, triar 10 llocs, anar-hi, fer la prova i anar a la següent. Només et pots desplaçar en bus, metro i lògicament… a peu!

Com vàreu descobrir aquesta disciplina urbana?
Felip: vaig veure el programa al National Geographic i vaig pensar que podia ser molt divertit! Vaig pensar en l’Àlex com a company ideal de bogeria i vam anar a Madrid! Després van venir Barcelona i Dublín.

Com va ser la vostra experiència en aquestes ciutats?
Sempre ha estat molt divertit. Les tres han estat especials per alguna cosa: Madrid perquè va ser la primera, Barcelona perquè vam guanyar i Dublín perquè ens vam sentir molt còmodes tota la cursa, vam “fluir” que es diu, i a sobre ens vàrem guanyar el dret a anar a Argentina!

I per què vàreu anar a Dublín?
Hi vàrem anar com a campions de Barcelona. Cada país només pot enviar un equip a la final Mundial i aquest any hi havia l’equip guanyador de Barcelona i el de Madrid. Qui quedés per davant a Dublín, Madrid o Barcelona, seria l’equip que anirà a Salta, Argentina.

Us ha costat molt guanyar-vos el lloc a la final?
La veritat és que sí. Guanyar a Barcelona no va ser fàcil, vam córrer mooolt! Tant que a l’Àlex li van fer mal les cames dos dies! Guanyar a Dublín va ser fruit del treball previ, fet a Catalunya, de l’ajuda dels altres Chasers i, com sempre, de la sort…

Fins ara, quins han estat els Chasepoints (els noms que tenen les proves) més divertits? i els més difícils?
El més espectacular: a Dublín, ens van posar individualment dins d’una espècie de pilota de platja, la van inflar, la van tancar hermèticament i ens van tirar a l’aigua. Havíem de recórrer uns metres i la veritat és que no era pas fàcil! El que ha fet més por: a Barcelona, ens feien saltar d’una alçada d’uns dos o tres pisos per caure sobre un matalàs d’especialista. El més difícil: a Madrid, 9:30 del matí, tots els habitants dormint i la prova era posar 9 persones dins d’un Seat Ibiza… La gent no estava per tonteries a aquella hora i eren difícils de convèncer! El més divertit… TOT EN GENERAL!

Com equip, quins són els vostres veritables punts forts? i els no tant forts?
En Dani, el nostre fisio, diu que som com el ‘Yin’ i el ‘Yang’, que ens complementem! Els punts dèbils d’un són els forts de l’altre. No tenim res d’especial… som “common people” que fem tot el que podem.

En què consisteix la vostra preparació física? També, treballeu l’aspecte mental?
La preparació física va destinada a ser millors corredors i una mica més complerts en quant a tot el que no són cames. Tenim l’ajuda d’un entrenador. L’aspecte mental el treballarem quan quedin menys setmanes. Estudi de la ciutat, millor coneixença d’un mateix i del company, etc.

Pot angoixar la lluita contra el cronòmetre?
Moooolt! La nit abans de la CityChase a Dublín vam dormir poc i malament. Intentes dir-te que vas a passar-ho bé, que estar a Dublín gratis ja és un premi… però és inevitable.

Per si fos poc, vàreu participar en el Challenge del passat 4 d’octubre al Maresme. Com va anar l’experiència i la posterior recuperació?
F.: Vaig fer “només” la marató perquè estava a un dels equips de Calella. Va ser realment maco poder córrer amb gent que la feia sencera i, a sobre, fer-ho a casa, envoltat dels que t’estimes i dels teus veïns del poble.

També participeu en carreres d’orientació. Què són exactament?
Són curses normalment a la muntanya en les que has de passar per una sèrie de punts només amb l’ajuda d’un mapa i una brúixola. Està molt bé perquè tothom ho pot fer, no importa edat, nivell físic o experiència! Hi ha nivells per tots!

Per cert, heu creat un bloc molt divertit on expliqueu la vostra preparació de camí a la final. Com evoluciona aquesta iniciativa online?
Va molt bé! Ja portem més de 700 visites en poc més de dues setmanes! Intentem tenir informats als que ens segueixen del que anem fent i com ens preparem. Quan acabem aquesta aventura ens farà molta gràcia llegir-ho!

El canal internacional National Geographic fa un seguiment del City Chase per emetre un programa posterior. A vosaltres ja us han entrevistat. Què els vàreu explicar?
Entre un anglès macarrònic i un castellà amb dificultats per part d’algú… vam explicar una mica qui érem, com som, les nostres aficions, que esperàvem de la final, etc. Va ser molt graciós perquè havíem de parlar com si ja estiguéssim classificats per la final i encara ens faltava participar a Dublín.

Coneixeu als vostres rivals a la final? Quins són els més destacats?
Coneixem els equips d’Anglaterra, Irlanda i mig de Portugal. Es va crear un bon ambient enmig de les Guinness dublineses. Ara tirarem de tòpics de futbol… tots són uns grans rivals. Ja no hi ha rivals petits però no els hi tenim por… en tot cas respecte! Jeje! Bromes a part, l’equip de Singapur va guanyar l’any passat i sembla que és favorit per aquest any.

De moment ja heu guanyat el bitllet a Salta (Argentina). Aprofitareu també per fer una mica de turisme?
Arribarem a Buenos Aires el dia 5 de desembre i no ens deixen arribar a Salta abans del 8. Així que abans de la competició només tindrem dos o tres dies per visitar alguna cosa. La nostra fotògrafa oficial, Laia, ens ha aconsellat uns quants llocs per veure. Tant bon punt s’acabi la final, hem de tornar a Calella perquè s’ha de treballar.

Si us proclameu campions guanyareu una volta al món. Us fa una ‘especial’ il·lusió aquest gran viatge?
Sí, molta! Però som conscients que és molt difícil guanyar.

En cas de no quedar primers, què creieu que us quedarà de tota l’experiència?
La il·lusió! Ens està fent molta il·lusió tota la preparació prèvia i veure com la nostra gent ens recolza. Moltes gràcies a tothom!

Per acabar, després del City Chase, quins són els vostres propers projectes com equip i individualment?
F.: Córrer i gaudir dels paisatges. Voldria fer l’Ultra Trail del Montblanc.
À.: Ser feliç!
Més i més: Amb en Jordi Rojas tenim molts projectes i bogeries al cap… però encara estan massa verds.